Dues persones esmorzen soles a la Granja Bruselas. Encara no ha arribat l’allau de clients que acostuma a omplir l’establiment tots els migdies. Està força buit i també governat pel silenci que el caracteritza sempre, hi hagi molta o poca gent. Una clienta explica a en Carles Huguet, responsable del negoci des del 2001, que ella i una amiga volen dinar a granja per darrera vegada. “Molta gent està venint a acomiadar-se”, assegura Huguet al TOT Barcelona.
El motiu pel qual aquesta granja originària del 1940 és notícia suposa una pèrdua per a Barcelona. Després de 83 anys servint esmorzars, dinars i berenars, ara ha abaixat per sempre la persiana. Huguet afirma que hi ha diferents causes darrere d’aquest tancament, però el detonant té nom propi: Ebralia Trade. Es tracta d’un fons voltor que el 2021 va comprar tota la finca on es troba la granja, el número 67 del carrer de Roger de Llúria, i va exigir a Huguet i tots els veïns que marxessin quan se’ls acabés el contracte per fer-hi pisos de luxe. “Han fet fora tots els inquilins de la finca”, denuncia.
Una finca amb serveis
L’hora d’Huguet va arribar aquest divendres 30 de juny, quan va marxar del lloc que coneix des de fa 41 anys. “Els que tenen un alt poder adquisitiu van fer-ho abans, perquè han fet obres durant 15 mesos i hem hagut de conviure amb soroll, brutícia i pols”, assenyala. La raó que hi ha darrere aquesta obra és que el fons voltor vol oferir als futurs inquilins, a banda dels pisos de luxe, diferents serveis com si es tractés d’un hotel: gimnàs, jacuzzi, sauna i un espai coworking, entre altres.
La realitat que viu la finca del número 67 del carrer de Roger de Llúria la confirmen al TOT des de l’Associació de Veïns de la Dreta de l’Eixample. Tal com han pogut veure a través de dades facilitades per l’Ajuntament, el fons voltor no té llicència per fer obres majors, quan segons Huguet s’estan reformant pisos sencers i zones comunes. El cas d’aquesta finca no és aïllat. Integrants de l’entitat veïnal denuncien des de fa temps que diferents fons inversors estan comprant finques senceres per expulsar els veïns i fer-hi pisos de luxe o de lloguer de temporada. A més, es tracta d’una realitat que va en augment. Des de l’entitat veïnal avisen que mentre el passat mes de febrer tenien localitzades 63 finques, ara en tenen 70. És a dir, en els darrers mesos s’ha produït un augment del 10%. “Tot això ho hem denunciat al Districte i ningú ens fa cas”, alerten.
Cal reconèixer, però, que si Ebralia Trade no hagués irromput en aquest punt de la Dreta de l’Eixample, Huguet potser s’hauria vist obligat a abaixar la persiana de totes maneres. Encara que té molta feina, “es formen cues a la porta” entre les 12 i les 16 hores, no és suficient. “Amb els beneficis que genero no hauria pogut pagar el personal i mantenir el local durant molt de temps”, diu amb un to de veu que denota la dificultat d’acomiadar-se d’un negoci que la seva família va comprar als anys vuitanta a la dona belga que l’havia fundat el 1940: Maddeleine Devise.
Els primers cartells de Frigo
Un senyal de la seva llarga trajectòria són els cartells d’una època llunyana de la casa de gelats Frigo que presideixen el local. S’hi poden veure gelats de gel, de terrina i de bola; diferents noms de gelats com “Perfecto” o “Arleguin”, també diferents tipus de flams i la cara de l’Ànec Donald. “La Frigo tenia molta relació amb la Granja Bruselas de Devise. La llegenda diu que aquests cartells són els primers que es van exposar fora de les instal·lacions de Frigo i que aquesta va ser la primera granja on es van vendre els seus gelats. Durant la postguerra Devise deia que eren seus”, recorda.
El primer record que Huguet conserva d’aquest emblemàtic espai és, precisament, de Devise, ja que abans dels anys vuitanta hi anava com a client. Després, quan la seva família ja havia comprat el negoci, va començar amb 12 anys a treballar-hi puntualment. A partir dels 21 es va comprometre de ple i amb els anys va anar aprenent tot el que necessitaria per portar el negoci i fer els plats estrella que el caracteritzen: Pastís de llimona, Flam d’ou, Botifarra al vi i els Espaguetis diable, fets amb trompetes de la mort. “Jo no soc cuiner. De la meva mare i la meva àvia vaig aprendre a cuinar amb gràcia i tractar la gent”, admet amb enyorança.
Tots els anys que ha passat entre aquestes parets també l’han fet ser un “observador de carrer”, testimoni dels diferents canvis socials que ha viscut aquest barri i tot Barcelona. Quan ell va començar en l’ofici, indica, els clients eren de classe burgesa. Havia servit a famílies “molt franquistes”, havia observat com la viuda d’un burgès removia les escombraries amb un abric de pell i havia presenciat com un home passava l’estona amb la seva secretària mentre la dona passejava amb el seu fill pel carrer. “Agraeixo que situacions com aquesta hagin desaparegut amb el pas del temps”, celebra.
Perviure al pas del temps
Una manera d’assegurar-se que la història de la Granja Bruselas sobrevisqui al pas del temps és donar els cartells de la Frigo a un museu perquè els exposi. Encara desconeix quin serà, però està convençut que servirà d’alguna cosa. “Seria una manera d’aconseguir que el record de la granja no acabi en un magatzem i la gent pugui conèixer-la”. El final d’aquest negoci pot ser difícil, però Huguet assegura que marxar no li genera tristor. Ho veu com una oportunitat, com una manera de canviar d’etapa i guanyar-se la vida amb una professió menys “sacrificada”. “Ara vull passar més temps amb els meus”, diu.
