El Pedro passa comptes amb el passat mentre relliga feixos de fulls blancs per confeccionar uns blocs de tapa dura. “O et menges el carrer o ell et menja a tu. Era qüestió de sobreviure-hi i que me’l mengés jo perquè el carrer no se’m cruspís”, resol.

Fa sis anys que el Pedro va mudar-se a un pis de la fundació Arrels i va aconseguir -per fi- descansar sota cobert. Ara, amb 68 anys, es passa matí i tarda al taller que Arrels té al Gòtic, al número 3 del carrer Ample. Fa res que allà mateix han obert una botiga, La Troballa, on venen les artesanies manufacturades per gent que ha viscut al carrer o que encara no se n’ha sortit i troben caliu a l’obrador. “Som una família”, defineix el Pedro, de tracte deliciós i amb el rastre d’un munt de nits al ras arrapades a la pell i a la veu.

S’hi respira calma i camaraderia. El brogit de les màquines que tallen i que cusen no interromp la conversa. “M’he passat tota la meva vida al carrer, des dels vuit anys”, s’arrenca el Pedro. “Vinc d’una família destrossada. Els meus dos pares eren alcohòlics. Com havia de sortir jo? També vaig estar molt enganxat a la meva malaltia. Menys fer mal a la gent, feia de tot per beure les 24 hores. Arribava a dormir agafat a l’envàs de cartró. Al carrer li dèiem la benzina. Perquè, si no, no tires ni ho pots aguantar”, deixa anar.

Rehabilitat, el Pedro fa una mica de tot al taller, on acudeixen entre 20 i 40 persones al dia. N’hi ha que enquadernen, que treballen amb fusta, que modelen ceràmica, que creen peces amb roba i objectes reciclats… Són materials senzills, molt de carrer, tots recuperats per brindar-los una segona oportunitat. Són ben bé metàfores en forma de llibretes, tamborets, làmpares, postals, targeters, decoració nadalenca i, fins i tot, bijuteria amb missatge, per escampar consciència sobre el sense sentit que hi hagi gent que no trobi cap recer on dormir. Arrels recompta, pel capbaix, més d’un miler cada nit a Barcelona i almenys 17 han mort l’últim any sense haver-se alliberat del carrer.

Llibretes manufacturades al taller de la Fundació Arrels / Jordi Play
Llibretes manufacturades al taller de la Fundació Arrels / Jordi Play

Al local es produeix i es ven, però no és l’essencial. “La botiga no és una font de finançament rellevant, l’important és que l’espai doni a conèixer aquesta realitat a la gent”, apunta Ferran Busquets, director de la fundació Arrels, referent a Barcelona en l’atenció als sensellar. Subratlla que també és clau evitar que la monotonia malmeti la vida en procés de redreçar-se dels qui han sobreviscut desvalguts: “Un dels grans problemes que tenen és com ocupar el temps. En aquests casos, la soledat fa molt mal. Ocupar el temps i fer veure que tenen coses a aportar-hi els hi dona molt. Es valora poc, però generar autoestima és fonamental. L’objectiu és que el dia no els sigui buit sinó ple de sentit”.

“Quan soc aquí no penso en res. Estic ocupat, em ric amb l’un i amb l’altre i el temps passa sense que me n’enteri”, celebra el Jaume. Ell arriba al taller cada matí a la mateixa hora, sempre amb la seva gossa, la Laika. Mentre munta una làmpara, evoca serè les tres dècades en què buscava on aixoplugar-se. L’última parada va fer-la en un garatge de la Rambla, on va estar-se “més d’un any i més de dos” abans que l’Ajuntament el concedís un habitatge el 2020.

El carrer menja molt. És un col·legi. Hi aprens de tot, més que a l’escola. Però, en comptes d’aprendre allò dolent, vaig preferir aprendre allò bo: ser simpàtic amb la gent, amb els nens, amb els gossos… amb tothom. I trobes gent que t’ajuda amb el que pot. Els meus pares em van ensenyar a ser prudent, a ser simpàtic i a no barallar-me amb ningú. Amb aquestes tres coses, me n’he sortit de meravella”, diu el Jaume.   

Un nou “punt de partida”

El taller vol ser un “punt de partida” per als qui, resistint sense empara, se’ls “ha aturat el temps”, comenta la responsable del programa ocupacional d’Arrels, Rocío Alonso, que remarca que cal seguir acompanyant-los quan accedeixen a un pis: “Si es fa així, el canvi en la seva vida pot ser aleshores més profund i perceben que pertanyen a un equip”.

La Cati, amb un dels participants al taller de la Fundació Arrels per a persones sense llar o han viscut al carrer / Jordi Play
La Cati, amb un dels participants al taller de la Fundació Arrels per a persones sense llar o han viscut al carrer / Jordi Play

Col·labora a fer grup la Cati, que hi va des que es va jubilar com a mestra, fa tres anys. Troba que, per a tots plegats, el taller “és casa”: “Se senten protegits, respectats, no jutjats… Aquí som tots iguals i qualsevol peça passa per moltes mans fins que surt acabada. Per a mi, és molt valuós. I moltes botigues de Barcelona no tenen objectes tan xulos! L’ambient dona com perquè, mentre treballem amb les mans, parlem del que anem fent i de les nostres vides”.

Al taller no hi ha horaris estrictes ni obligació d’anar-hi. Tampoc de fer-hi res si no es vol més que companyia mentre es pren un cafè. “Cada persona decideix lliurement si vol venir i quan”, indica Ana Rodríguez Titos, educadora del taller. Afegeix que volen atreure cada cop més gent que continua a l’espera d’aconseguir un sostre: “No se’ls demana que s’esforcin a treballar, perquè no ho podrà fer una persona esgotada d’estar-se al carrer i que no dorm bé per fer-ho amb un ull obert i amb tensió per evitar que li robin. Però és una forma de vincular-los i de ser en un espai on es trobin a gust”.

Arrels aclareix que no es tracta d’una feina ni es remunera amb un sou. Sí que lliura petits incentius per cobrir algunes despeses de les persones que assisteixen amb més regularitat. Tampoc és ben bé un servei per trobar col·locació.

“Si veiem que algú té possibilitats el derivem a altres fundacions que imparteixen cursos laborals. Però la realitat és que molt pocs aconsegueixen una feina. Si ja és difícil per a qualsevol en el moment actual, que algú que porta anys al carrer trobi un treball és encara més complicat”, fa veure Rodríguez. “Hem tingut gent que la nit abans d’una entrevista de feina, després d’anys vivint al carrer, no han pogut dormir i ho ha passat fatal. La por i l’impacte psicològic d’haver viscut al carrer són molt bèsties”, diagnostica Busquets.

Posar-hi rostre

Abans de veure’s abocats a la intempèrie, qui més qui menys al taller va tenir un ofici. El Pedro va ser cuiner. “Vaig arribar a cuinar per a 400 persones al dia en hotels i restaurants de Barcelona i de l’estranger. He estat a dalt de tot i tirat com una burilla”, en dona fe. El Jaume era soldador. “Però vaig perdre la feina i aleshores va començar una temporada molt complicada”, sintetitza.

El taller de la fundació Arrels, amb el Jaume treballant al fons / Jordi Play
El taller de la fundació Arrels, amb el Jaume treballant al fons / Jordi Play

Tots dos posen rostre al sensellarisme en xerrades, rutes i sessions a veïns, grups i escolars, l’altra vessant de La Troballa. El Pedro s’obre a explicar-se a tothom que li presti l’atenció que abans gairebé ningú no li concedia. “Tot i que no és el mateix parlar-ne que viure-ho a la teva pell”, distingeix, sobtat encara que s’adrecin a ell de vostè: “Ara al carrer soc el senyor Pedro, però abans em veien i se n’apartaven més que si fos el diable!”.

“El pitjor és que t’ignorin. A mi m’han ignorat molt estant al carrer”, confessa el Jaume. Quan té l’ocasió de reunir-se amb joves, els prega que preguntin als sensellar “si poden ajudar-los, saber què necessiten i que no els maltractin”. El Pedro demana que no es menyspreï mai a qui no s’ha escapolit de la indigència.

“Cal preguntar-se per què es troben així. Als que continuen al carrer els aconsello que es deixin ajudar. Jo vaig recaure, però Arrels no va deixar que m’enfonsés”, agraeix el Pedro, entretingut rematant quaderns per atendre l’increment de comandes que han arribat al taller per Nadal. “Ara, en aquestes dates, la gent està més sensibilitzada. Però, i la resta de l’any?”, es planteja.

Nou comentari

Més notícies
Un dels retrats amb què Arrels ha empaperat un portal de Barcelona per fer visibles els sensesostre / Fundació Arrels

Retrats gegantins per fer visible els sensellar allà on van dormir al ras

Arrels empapera façanes i portals amb la imatge de 13 persones que van viure al carrer
Retrat de João França, periodista que ha seguit durant 12 anys el moviment pel dret a l'habitatge i ha escrit 'La PAH, manual de uso' / Jordi Play

João França: “Només veiem la pobresa dels altres”

El periodista ha seguit la PAH durant 12 anys i explica el seu modus operandi al llibre 'La PAH, manual de uso'