Poc més de 300 litres d’aigua en tot un any. Aquest és el pobre registre de pluja captat per l’Observatori Fabra durant el 2022, que ha sumat l’any més sec de la seva història per segona vegada consecutiva. La sequera va pel camí d’assolir rècords desastrosos i, de fet, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha activat recentment noves restriccions per tal d’estalviar-ne en diversos municipis, entre els quals hi ha Barcelona. Un fet que cada cop podria ser més recurrent, segons els experts, que pronostiquen un futur amb sequeres més llargues i dures.
A la falta de pluja cal sumar-hi un problema afegit. Només el 85,3% de l’aigua que circula per les canonades de la xarxa de distribució de Barcelona i 23 municipis més arriba a les cases. Una part important d’aquesta ‘pèrdua’ s’atribueix a qüestions tècniques relacionades amb els comptadors, que quan envelleixen calculen menys aigua de la que arriba realment a les cases. Però també hi ha un percentatge important que desapareix del registre per culpa d’accions fraudulentes, pèrdues comercials –aigua que no s’acaba comercialitzant– i, el que més preocupa, pèrdues reals provocades per fuites no resoltes.
Sis de cada cent litres, malbaratats
Segons dades que ha facilitat la mateixa AMB al TOT Barcelona, dels 221 hm³ d’aigua potable que entren anualment a la xarxa d’abastiment, uns 13 es perden per les canonades, que tenen vàlvules o peces mal col·locades o desgastades. Un fet que ocupa a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’òrgan que en té les competències, que per primer any ha passat de gastar-se 42 milions d’euros en millores de la xarxa a haver-n’hi d’invertir 53. “Ens vam adonar que amb la xifra anterior no fèiem totes les renovacions necessàries per tenir la confiança necessària en la xarxa”, explica el director del cicle de l’aigua de l’AMB, Fernando Cabello.
La xifra no és petita. Sis de cada cent litres que es transporten per la xarxa es perden per petites fuites difícils de solucionar. L’AMB diu que la seva xarxa és una de les més efectives i que, ara, cada cop és més difícil guanyar “punts d’eficiència”. “Quan les fuites són molt grans, amb poca inversió millora molt la xarxa”, diu Cabello. En canvi, “un cop queden només les petites, cada vegada costa més”. “Intervenint en una fuita petita, se solucionaria una part de l’aigua que es perd, però com la xarxa és dinàmica, potser ens trobem part d’aquesta pèrdua en un altre punt del recorregut: reduiria part de l’impacte de la fuga, però no tot”, afegeix Cabello. Tot plegat suposaria fer una inversió altíssima, segons l’AMB, amb rendiments no gaire eficaços.
Malgrat tot, el director del cicle de l’aigua de l’AMB admet que és un tema que si bé preocupa, “reduir les fuites és una cursa a fons, una marató”. És més, apunta que “hi ha altres prioritats”, com ara “invertir en alguns trams de canonades que han sobrepassat la seva vida útil”. Malgrat tot, nega que la xarxa estigui envellida i es compara amb altres municipis: “A l’àrea metropolitana, el rendiment de la xarxa és del 85%; hi ha ciutats més petites que estan en un 40%”.
Hi ha alternatives a la xarxa de distribució?
Tenint en compte el context de sequera actual, els experts en medi ambient demanen fer un esforç per treure millor profit d’allò que ja tenim i van més enllà de la xarxa de distribució d’aigua. Per exemple, la investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB), Anna Petit, remarca en conversa amb el TOT que Barcelona desaprofita gran part del potencial que té com a gran ciutat a l’hora d’aprofitar l’aigua de la pluja. I la seva companya, Cristina Madrid, considera que s’ha arribat a un punt en què els recursos hídrics principals estan sobreexplotats. És a dir, que hi ha trams de rius com el Llobregat o el Besòs que, ja sigui per la contaminació, pels canvis de cabal o per la manca d’espècies, estan en rigorós perill.
Però anem a pams. Quines alternatives hi ha als aqüífers? Anna Petit explica que a l’ICTA tenen instal·lat un circuit per reaprofitar l’aigua que cau a la teulada de l’edifici. Una opció que es podria reproduir en altres edificis municipals. “Anem tard”, avisa. “De la mateixa manera que es parla de les plaques solars, també es podria parlar d’aquestes coses”. Un altre punt de millora es troba en la gestió de les aigües grises, les quals no són potables però sí perfectament aprofitables per a molts usos. “Hem vist que amb aquest tipus d’aigua, que ara es malgasta, una família podria fer front al 30% d’aigua que es necessita en una demanda típica d’electrodomèstics: una rentadora i un parell de vàters”, diu Petit.
A la seva companya també li preocupa la mala gestió dels afluents, per als quals assegura que caldria elaborar un nou pla de gestió per treure’ls més i millor rendiment. També fixa la mirada en l’agricultura o el tipus d’urbanisme que pràctica l’àrea metropolitana. “Quants espais verds o cultius necessitem”, es pregunta Madrid. “Mirem els calendaris, potser no podem plantar cinc tandes de tomàquets l’any i només tres”, afegeix.
Conscienciar-nos de l’ús que en fem
El que està clar és que cal intervenir-hi. I totes dues apunten a la pedagogia. “Vaig passar una enquesta a uns nens, en el marc d’un projecte escolar, i cap d’ells sabia la quantitat d’aigua que gastava al dia”, diu a tall d’anècdota Madrid. “El problema és que els adults tampoc ho sabríem”, especifica. “Cal conscienciar la població perquè apliqui el sentit comú”, afegeix Petit. En tot cas, reconeixen que tot queda supeditat a la pluja i que “si no plou, poca cosa més podem dir”.
