Tot Barcelona | Notícies i Informació d'actualitat a Barcelona
Sensellarisme ocult: què s’amaga darrere de ser dona i viure al carrer

El març de 2020 esclata la pandèmia i milions de persones es veuen obligades a quedar-se a casa. Però hi ha un sector de la població que no ho pot fet. Segons dades de l’Ajuntament, a Barcelona hi havia 1.058 persones dormint al ras quan el govern espanyol decreta l’estat d’alarma. D’aquestes, sorprèn que només un 12,6% eren dones, una minoria que es reforça amb les últimes dades de què tenim constància. El 2021, ho eren un 9,4%. El volum de dones sense llar continua essent encara un percentatge molt baix.

Però la majoria dels altres indicadors mostren la tendència oposada: 6 de cada 10 persones que atén Càritas són dones; l’escletxa salarial entre homes i dones a Catalunya supera els 6.000 €; i el 73% dels contractes temporals recauen en dones. Veient aquesta tendència, com pot ser que allà on s’expressa la vulnerabilitat màxima de la societat, al carrer, qui surt pitjor parat són els homes i no les dones? Hi ha un fenomen que sembla explicar-ho: el sensellarisme ocult.

Una persona passant davant de capses de cartó on dormen persones en situació de sensellarisme / David Zorrakino (Europa Press)
Una persona passant davant de capses de cartó on dormen persones en situació de sensellarisme durant la pandèmia / David Zorrakino (EP)

On són les dones més vulnerables, sinó al carrer?

“El que no es mira, no es veu”, diu l’Elena Sala, responsable del programa Dones Amb Llar d’ASSÍS. Fa referència al poc cas que se li ha fet al sensellarisme femení i qüestiona que ningú s’hagi preguntat abans per què n’hi ha tan poques al carrer. Sala creu que les dones fan tot el possible per no arribar a aquest extrem, tot i que alerta que “fer l’impossible implica patir violència”. Però assumeixen el risc. El carrer és molt dur i, en aquest context, “prefereixen que els abusi un home, en comptes de desenes”, conclou la representant d’ASSÍS.

La Laia Vila treballa a la Fundació Arrels i comparteix la mateixa diagnosi: “La dona -culturalment- ha nascut per cuidar i, per tant, per aguantar”. Això la fa resistir, assegura Vila, i provoca que hi hagi “dones en cases que estan en pitjors condicions que alguns homes del carrer”. Tot plegat provoca que les poques que arriben al sensellarisme clàssic ho facin en pitjors condicions.

En aquest sentit, l’Elena Sala, que veu com li arriben nous casos al centre La Violeta -on treballa- cada setmana, constata que “totes elles tenen experiències traumàtiques, casos de violència i opressió”. Vila, d’altra banda, posa xifres al que explica la seva companya de professió: “Hi ha estudis que demostren que les dones arriben al carrer amb 11 experiències traumàtiques, mentre que els homes amb 8 o 9”.

El mètode de resistència: semblar un home

I un cop arriben a la via pública, què? Doncs el que els espera és un espai de desprotecció molt gran que costa d’entendre si no ho has viscut. Per comprendre què les implica, Vila posa un exemple immillorable: “Si quan tu tornes de festa o d’un sopar ja tens por, imagina’t viure-ho cada nit de l’any”. Els abusos, asseguren totes les treballadores, és una constant. I a això cal sumar-li robatoris, discriminacions i persecució policial.

El sistema, a més, les protegeix poc. “Un dia tornant de treballar vaig trobar una dona sense llar acabada de violar que no volia denunciar perquè altres cops li ho havien denegat”, explica Vila. I en molts casos tampoc se’ls reconeix l’estatus de dona vulnerable. “No hauria d’implicar només tenir un problema econòmic o laboral”, diu per la seva banda l’Elena Sala.

Per això moltes dones busquen espais alternatius per dormir que les facin sentir més protegides, com hospitals o aeroports. Hi ha d’altres, en canvi, que opten per amagar-se entre els homes i, inclús, arriben a vestir com ells o simulen ser-ne un. Aquest fet fa “que encara sembli que hi hagi menys dones”, assenyala Sala.

Persones caminen a tocar d’una persona sense llar / Joan Lemus

Pocs equipaments, però nous

Tot el context que les envolta agreuja encara més el dia a dia d’una sensellar i profunditza en el sentiment de desconfiança que tenen moltes d’elles. Per a Vila, molts equipaments s’han creat “des d’un punt de vista androcèntric”, fet que fa que moltes dones prefereixin no anar. L’Ajuntament n’és conscient i, de fet, la tinenta d’alcaldia de Drets Socials i Feminisme, Laura Pérez, reconeixia a l’octubre que “fins ara molts equipaments eren exclusius per a homes”.

El consistori ha impulsat una nova mesura de govern per la prevenció del sensellarisme femení que ha afegit més equipaments exclusius. Actualment, hi ha 126 places municipals pensades per acollir dones del carrer repartides entre el CPA de Sarrià, el centre la Llavor i la Violeta. A aquests centres cal sumar-li altres com la Llar Bernès de la Fundació Arrels.

Un 20% de les persones que acull la Llar Bernès d’Arrels són dones / Joan Lemus

Una lluita constant per desmentir la millora del sensellarisme ocult

Hi ha altres projectes més petits que neixen per donar resposta al sensellarisme ocult. Metzineres és una cooperativa que apareix, exclusivament, per donar cobertura a les dones en exclusió social. A diferència d’altres recintes, però, aquí no poden quedar-se a dormir per la manca de recursos. Tot i això, les dinamitzadores van decidir col·locar llits en veure que hi havia dones que treballaven de nit, així com d’altres que, tot i tenir espai de nit, les feien fora quan sortia el sol.

L’objectiu de projectes de Metzineres és “posar-les a elles al centre de tot” i que elles “aconsegueixen trobar el seu camí vital dins d’un context determinat”, tal com diu la seva directora, Aura Roig. Ella ha vist créixer el projecte i, en aquest sentit, desmenteix que hi hagi cada cop menys dones en situació d’exclusió social: “Vam començar amb mig centenar de dones i ara ja acollim 300 o més”.

El local de Metzineres amb diverses dones / Andrea Gaetano

Hi ha diverses veus, però una sola conclusió: És un problema “estructural”

Metziners vol consolidar-se com un centre que també lluita contra un problema que consideren “estructural”. No és l’únic que ho pensa. La resta de persones entrevistades per aquest reportatge difonen el mateix missatge: “Cada cop veiem més noies joves i més envellides”, diu Laia Vila, d’Arrels. “És una llosa que només erradicarem com a societat”, afegeix Elena Sala. I totes tres comparteixen una mateixa idea: “Només quatre parets i un sostre no fan una casa”.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa