Les franquícies de menjar vegetarià han esclatat aquests darrers anys, també a Barcelona. Però encara hi ha exemples de petits negocis que aguanten estoicament aquesta competència. Un d’ells és l’Arc Iris, un negoci pioner que va arrencar l’any 1979 i que actualment s’ha convertit en el restaurant vegetarià més antic de Barcelona. Obren només al migdia, temps més que suficient per omplir diverses vegades les prop de 20 taules que hi ha. Serveixen el menjar força ràpid, tot vegetarià i la majoria vegà. I de qualitat. A l’entrada et rep el propietari, Pere Llauradó, un home que ha triomfat al programa Joc de Cartes de TV3 i que té l’honor d’haver dirigit set restaurants al llarg de la seva vida, tots ells, per descomptat, vegetarians.
Actualment, només en té dos: l’Arc Iris, a dos carrers del passeig de Sant Joan, i el Samsara by Arc Iris que regenta la seva filla a tocar del mar. Però no es conforma. Té 64 anys i ja pensa a ampliar el restaurant del centre. En part, diu, per poder oferir cursets i ensenyar la cuina vegetariana “des d’una altra perspectiva”. El gran repte serà, a partir d’ara, fer créixer aquestes noves activitats sense perdre l’essència d’un negoci que pensa en tot, també en deixar aigua al carrer per als gossos que passen –se’ls permet entrar al local– o en fer d’intermediari entre el carter i els veïns. L’ambició i el currículum del Pere pot portar a la confusió. Ell no va crear l’Arc Iris. Ho van fer dos germans que van transformar el que llavors era una petita granja en un espai per oferir dinars. En Pere, de fet, s’ho va trobar de casualitat.
D’estar discriminat a abanderar “una moda”
En Pere descobreix la capital amb 20 anys, després que la mort del seu pare l’impulsés al món laboral amb l’únic incentiu d’ajudar a l’economia familiar. I no, no va anar a parar a la restauració. Després de passar per un hotel, acaba treballant a la discogràfica Max Músic, una de les més potents de l’època. Qui li hauria dit que el món de la música l’aproparia al vegetarianisme. “Dels cent treballadors que hi havia [a Max Music], només un era vegetarià. Ningú volia anar a dinar amb ell, però un dia vaig acceptar acompanyar-lo”, comença el seu relat. “Aquell restaurant era una meravella”, diu del que ara és el seu negoci. “I les meves digestions, també”, afegeix entre bromes.
En aquest restaurant hi havia com a molt 20 persones el dia que el va descobrir, segons els records d’en Pere. “Hi havia els hippies d’aquella època, gent que li ho havien recomanat per qüestions de salut i poc més”. “Era altra mentalitat, no estava tan normalitzat com ara”, comenta en Pere, que considera que “la gent avui en dia viu més conscienciada”. Tot i això, el restaurador tampoc és aliè a la realitat i titlla el vegetarianisme actual com “una moda” que creu, això sí, que ha arribat “per quedar-s’hi”. L’empresari té clar que Barcelona és una ciutat “oberta de ment”, però considera que encara queden “lobbies amb molt de poder” en el món de l’alimentació: “Encara hi ha, diguem-ne, molts franquistes. Tots ells i els seus fills han de passar de llarg. A partir de la tercera generació, la mentalitat ja serà diferent”, conclou.
Els cants de sirenes de les franquícies
En Pere es va fer amb el negoci l’any 1990, després que la família que el va crear discutís. El va agafar un estiu de prova, quan la reputació “estava per terra”, però de seguida va saber que el voldria comprar definitivament. Va superar les pitjors èpoques i va forjar-se com a empresari. Durant els seus 43 anys d’història, el restaurant ha trampejat els moments més durs, com la pandèmia –l’únic moment que ha ofert menjar per emportar–, i s’ha fet gran a les televisions. Amb orgull es recorda el pas pel programa Jocs de Cartes. No van guanyar, però no passa res, ja que les reserves es van disparar. “Durant un any vam passar de 25 – 40 comandes diàries a prop de 120”, comenta en Pere, que puntualitza que l’efecte “ja ha passat”. Amb tot, des del local han mantingut la seva aposta inicial, sense apujar el preu del menú –”no com altres”–, un dels aspectes que els ha fet més competitius al llarg dels anys.
La reputació del negoci ja creixia, diu en Pere, molt abans del seu pas per la televisió, fins al punt que alguns empresaris s’hi han apropat al llarg del temps per conèixer el secret de l’èxit de tants anys servint menjar vegetarià. Tot plegat ha dut el Pere a rebre diverses ofertes per formar part de franquícies, totes elles rebutjades. “El que no dominis tu, millor que no t’hi fiquis”, argumenta el propietari, que explica alhora altres propostes que ha rebut en pro de guanyar més benefici. “Hi ha enginyers que m’han proposat ampliar l’altell [l’actual només cobreix una part del local], però hauríem perdut les vistes al sostre de volta catalana”, explica poc abans de començar un llegat a favor de l'”essència”: “Estic d’acord que un negoci ha de créixer, però no podem perdre el llegat que ens han deixat els altres”.
La lluita d’una Barcelona diversa
Consolidar negocis com el seu pot ser clau perquè Barcelona sigui diferent a altres ciutats. Així ho pensa en Pere, i així ho pensa gran part de la seva clientela. En aquest sentit, el propietari del local lamenta que cada cop les ciutats siguin més iguals, comercialment parlant, i arriba a la conclusió que Barcelona està perdent part de la seva essència. “S’han enderrocat algunes casetes de tota la vida o s’ha permès que es perdin espais importants de la ciutat”, diu a tall d’exemple. Un fet que lamenta amb contundència perquè, ja sigui en un negoci petit com el seu o en la capital del país, “si perdem l’essència, tindrem diners i poc més”.
5 
