La remodelació de La Rambla ha d’arribar aquest any 2022. Sis anys després que el ple municipal ratifiqués el pla d’ordenació del passeig, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar aquest mes de desembre per unanimitat el projecte executiu de les obres, que hauria de començar per un primer tram, simbòlic, d’un centenar de metres entre Colom i el Passeig de Sant Madrona.
La Rambla acumula més de 2.000 dies de retard per a la tan esperada darrera remodelació. Però aquesta no és ni la primera transformació ni l’única espera que ha hagut de patir en la seva llarga vida. Des dels seus orígens, el traçat d’aquest tram icònic de Barcelona, de 1.235 metres de llargària, amplades variables segons el tram i geometria irregular, ha estat ple de variacions i controvèrsies, al servei de l’evolució de les necessitats la pròpia ciutat.
Recreació de la futura Rambla a l’altura de Colom, per on s’iniciarà la reforma. Ajuntament de Barcelona.
La Rambla dels 37 metres d’amplada
Els antics romans van enclavar la seva Barcino entre dues rieres: la de Torrent de l’Olla (actualment Via Laietana) i la Riera de Sant Miquel (l’actual Rambla). La ciutat romana estava rodejada d’una muralla en forma octogonal, amb dos carrers que es creuaven al fòrum i quatre portes a les muralles, una a cada cap d’aquests carrers.
Però arribats a finals del segle XIII, davant l’entrada dels francesos a Catalunya, Pere III el Gran ordenà aixecar la primera muralla medieval, tot aprofitant el límit natural que marcava aquesta riera. El Consell de Cent –la institució de govern a la ciutat de Barcelona del segle XIII a finals del XVIII– va disposar que, per a la cara interior, entre mur i cases havia de d’haver-hi tres metres lliures de distància. Muralla enfora, no obstant, aquesta distància havia de ser de 37 metres. Aquest espai correspon al que ara coneixem com el passeig més popular de la ciutat, que actualment oscil·la entre els 24 i els 58 metres d’amplada segons el tram, tot i que aleshores va ser plantejat com a un espai de defensa i s’hi va excavar un fossat.
Plànol de la Rambla mitjans segle XVIII. Autor desconegut. Arxiu Històric de La Rambla
El 1375, el Consell de Cent i el rei van decidir ampliar el perímetre de la muralla per protegir la gent del nou Raval. Amb la construcció del tercer recinte emmurallat, la muralla del Raval, la Rambla quedava dins de la muralla. I com el seu origen etimològic indica –rambla prové de l’àrab ‘ramla’, sorral-, la seva condició de riera natural va provocar més d’un maldecap als comerciants i botiguers, que veien com se’ls inundava el negoci cada cop que plovia i l’aigua pujava de nivell. Per reparar el greuge, el Consell de Cent va fer desviar el curs natural de la riera. La vall s’assecà i s’urbanitzà. El 1440 naixia La Rambla.
Rambla amunt, Rambla avall
Els nostres avantpassats aviat van apreciar les virtuts del nou passeig com a zona d’oci i esbarjo, de fires i mercats. A més, no hi passaven carros de transport i s’hi podia caminar amb tranquil·litat Rambla amunt, Rambla avall. El que a Barcelona en diem “ramblejar”. Un luxe per a la foscor d’una ciutat medieval que vivia emmurallada. I, per si faltaven al·licients, al Pla de la Boqueria s’hi celebraven execucions públiques per a gaudi de la concurrència.
D’altra banda, entre els segles XV i XVII el nucli urbà de la Barcelona s’havia saturat. Tant, que diverses ordres religioses -caputxins, jesuïtes, carmelites- van trobar en La Rambla el lloc idoni per instal·lar els seus convents. I també ho van fer les famílies benestants, que van aprofitar el nou reclam urbanístic de la ciutat per construir-hi alguns edificis senyorials, com el Palau Moja o el Palau de la Virreina.
Homes asseguts a les cadires de La Rambla. Autor desconegut. Arxiu Històrics de La Rambla.
El 1701 s’hi plantaren els primers arbres i, el 1758, s’instal·là el primer sistema d’enllumenat públic: 1.600 llums d’oli repartits per tota la ciutat. Barcelona sortia de la foscor i, el 1772, arribava el primer projecte d’urbanització per a La Rambla, unes obres que s’allargaren fins a finals de segle. El 1775 s’enderrocava la vella muralla medieval i s’iniciava l’obra d’urbanització pròpiament dita: les vies laterals es cobrien de llambordes, el sector central va ser pavimentat i emmarcat amb pollancres, als laterals s’hi situaren bancs de pedra, i al llarg de tot el passeig es posaren a disposició dels ciutadans unes 300 cadires de fusta a lloguer.
Quan semblava que la darrera transformació de la Rambla era la bona, el 1835 la guerra civil entre liberals i carlins provocà, de retruc, canvis dràstics en la seva fisonomia. Els fets del 25 de juliol, quan es cremaren i s’assassinaren monjos i capellans, serien l’inici d’una revolta que acabaria amb l’aprovació de la desamortització de Mendizábal de 1836. L’expropiació de béns eclesiàstics va permetre alliberar molt espai urbà. També a La Rambla. On fins aleshores hi havia convents a dojo, hi començarien les obres de construcció de la Boqueria, el Liceu i la Plaça Reial.
Plataners provinents de La Devesa
Al 1861 s’hi plantaren els típics plataners de La Rambla que donen ombra al passeig, i que curiosament provenien de la Devesa de Girona (encara queda algun exemplar plantat a finals del segle XIX, com un dels que hi ha davant del Liceu). A finals de segle també s’inaugurarien dos dels emblemes de La Rambla. En la part més alta, la Font de Canaletes. I, al tram final, el Monument de Colom, construït per a l’Exposició Universal de 1888.
I aquest 2022, començarà una nova transformació del passeig més emblemàtic, i probablement el més bonic, de la ciutat.
