“El meu marit ja ho deia: ‘Em moriré sense veure l’ascensor!’ I fa 13 anys que és mort. Miri si fa anys que l’esperem!”, exclama María Antonia Valencia. Viu en una tercera planta al Besòs, en una escala on la majoria del veïnat hi va arribar fa sis dècades, en l’època en què onades d’immigrants del sud d’Espanya van traslladar-se a Barcelona i se’ls va arraconar a la perifèria, en blocs d’habitatges construïts ràpid i sovint amb material deficient, com els que l’antic Patronat de l’Habitatge va alçar en aquest extrem de la ciutat. Allà, a la mateixa zona on l’al·luminosi encara obliga a mantenir pisos apuntalats perquè el sostre no s’ensorri, han envellit ansiant uns elevadors que mai no han començat a fer-se en una part del Besòs, un dels barris que declara menys renda a la ciutat.
L’Associació de Veïns del Besòs té registrades 118 comunitats sense ascensor. “Són moltes que el necessiten amb urgència. Hi ha persones que poden portar tres o quatre anys sense sortir gairebé de casa”, alerta el president del col·lectiu veïnal, Paco Abad, que troba que han mancat convocatòries de subvencions públiques per reemprendre les instal·lacions, de les que alguns blocs sí que se’n van beneficiar, la majoria d’ells fa més d’una dècada. “Però ara, com no hi ha ajuts, no es fa res”, critica Abad.
En immobles com el de la María Antonia abunda la gent gran. Ella es preua de tenir encara sort, perquè conviu amb la seva filla, que s’encarrega de tot. “Jo surto entre poc i res. Baixo al carrer només un cop per setmana. Ja fa anys que ho faig així. I quan em toca anar a l’hospital, després m’ofego pujant fins a casa”, confessa.
Al mateix replà viu la Feli Álvarez. Abans no parava mai per casa, però d’allò fa molt. “Ara ja no puc baixar. Si ho faig, caic. Tinc 89 anys i estic sola, així que només baixo amb la meva filla quan pot venir. Però ella també té força calvari amb les seves coses… Hi ha moltes setmanes que no trepitjo el carrer per a res”, admet.
Més veïnes la fan petar sense gosar de creuar el llindar de casa seva. Totes són ancianes, totes viuen soles i totes es queixen que, sense cap altra sortida al carrer que una escala estreta i costeruda, es veuen obligades a viure recloses. “Només baixo per tirar la brossa. Tinc un taca-taca i m’ho podria muntar per anar a fer la compra si tinguéssim ascensor, però ja ni recordo des de quan el demanem”, rondina l’Antonia. “El metge em diu que he de caminar, però quan baixo les escales ja he caminat prou…”, esbufega l’Alicia. “Tots els metges ens ho diuen, que hem de caminar, però després s’assebenten d’on vivim i se’n fan càrrec”, aclareix la María Antonia.
Sense subvenció
Les veïnes se’n fan creus, de com és que encara no disposen d’ascensor. A la comunitat van començar els tràmits anys enrere a l’Institut Municipal de l’Habitatge i la Rehabilitació per obtenir fons per a les obres d’un elevador, que els van pressupostar en uns 230.000 euros. “Aleshores hi havia ajuts públics“, recalca el president de l’escala, Pablo Callejo. Fins i tot, van recaptar finançament en tres bancs diferents per fer front a la part que correspon abonar els veïns per aspirar a ingressar una subvenció. Així, van transferir 33.000 euros a una empresa, confiant que la instal·lació pogués començar sense més obstacles.
“Habitatge ens deia que només faltava una inspecció tècnica de l’edifici i un certificat energètic per disposar de l’ajut. Amb la Covid tot es va retardar, però l’empresa ens va dir que al gener començarien. Van passar els mesos i al maig ens van respondre que no ens posarien l’ascensor perquè no teníem ajut”, assegura Callejo. “Ja ens va passar fa més de 10 anys que, quan vam començar a moure papers, l’aixeta dels ajuts es va tallar de cop. Però aquest cop, a més, hem arribat a pagar”, distingeix el veí.
La comunitat es troba en litigi per mirar de recuperar els diners dels quals només tres propietaris han pogut respondre. La resta són residents amb pensions tan baixes que, d’acord a la normativa, estan exclosos de contribuir en el pagament, que queda registrat com a deute a reclamar en el futur a eventuals compradors dels domicilis. En paral·lel, la comunitat manté converses amb l’Institut Municipal de l’Habitatge per mirar de desenredar la construcció de l’ascensor.
L’obstacle de l’al·luminosi
No és l’única comunitat on la mancança condiciona la vida dels veïns. El tractament agressiu que la mare de la Rosa María rep contra un càncer l’ha deixat prostrada en un cinquè d’un altre bloc sense ascensor del Besòs. “Està condemnada a estar-se tancada. Si ho hagués tingut fàcil per baixar al carrer, no hagués perdut la mobilitat”, pensa la seva filla.
La mare depèn ara que la Creu Roja vingui un cop per setmana amb una cadira especial per baixar-la dues hores al carrer. “Em demana que resi perquè no plogui, perquè llavors els nois de la Creu Roja ja no venen. Li ha passat d’estar-se 15 dies seguits sense sortir de casa”, lamenta la Rosa María, que va en cadira en rodes i només pot veure la seva mare en aquella breu estona setmanal. Ha contactat amb empreses instal·ladores per preguntar pels preus d’un ascensor, però sent que es feien enrere quan sabien dels problemes d’al·luminosi a les comunitats. “Uns tècnics em van dir que, si demanàvem ajuts, tindríem sort si ens els donaven en un o dos anys. Els vaig contestar que, de ser així, la meva mare ja no seria aquí quan acabessin de posar l’ascensor”, revela.
La situació deficient de molts immobles del Besòs és un obstacle per accedir a finançament públic. L’Ajuntament assenyala que, per optar als fons, cal complir amb requisits tècnics que avalin que la finca sol·licitant es troba en perfecte estat o disposa de projecte per reparar insuficiències. El consistori té previst obrir en breu la convocatòria general d’ajuts a la rehabilitació, que inclou una línia específica sobre la instal·lació d’ascensors. Són subsidis als quals comunitats com la que apareix en aquest reportatge han pretès rebre, però que al final no han percebut.
Per altra banda, l’Ajuntament ha iniciat una campanya d’inspeccions de 45 comunitats amb deficiències estructurals al Besòs, que es preveu que s’allargui fins al març de 2022 i que ha de servir per decidir a posteriori quines obres requereixen, un objectiu pel qual falta per concretar de quin finançament disposarà. “Si s’escau”, apunta l’Ajuntament, l’Institut Municipal d’Urbanisme oferirà la possibilitat de dotar d’ascensor als edificis malmesos que hagin de sotmetre’s a rehabilitació. “Però on no es declara al·luminosi ja es podrien instal·lar”, pensa Abad. Mentrestant, predomina la resignació de portes endins, quan no el pessimisme. “Jo dic el que deia el meu marit: que ens morirem sense veure’ls posats”, es mortifica la María Antonia.
