La Ferreteria Llanza va obrir les portes el 1928 al número 61 del passeig de Sant Joan. Això l’ha fet ser testimoni d’èpoques de glòria i d’altres molt fosques. Tal com explica al TOT Barcelona el seu propietari, Jaume Llanza, una d’elles va ser la guerra civil. Concretament, recorda el dia que el seu pare estava a la botiga xerrant amb un amic. En sentir les sirenes de policia van sortir al carrer. No van veure res i van tornar a entrar.
Va ser llavors, quan, per casualitat, es van canviar de lloc, i el seu pare ja no estava en el punt més proper a la porta. Hi estava el seu amic. Quan va esclatar una bomba de l’exèrcit franquista, un tros de metralla va entrar per la porta i el va matar. “Si no s’haguessin canviat les posicions, el meu pare hauria mort. Són coses del destí de cada persona”, reflexiona Llanza mentre assenyala el punt de la porta pel qual va entrar la metralla. Encara es veuen les marques.
Una ferreteria amb més de 4.000 articles
Aquesta botiga es troba al costat de dues més que resisteixen des de fa dècades en aquest punt de la Dreta de l’Eixample, la Fusteria Ribas i la Lampisteria Saez, del 1939 i el 1940, respectivament. Entrar a la Ferreteria Llanza és com fer un viatge al passat. És plena de petites capses en les quals s’indica amb lletra cursiva els diferents articles que ven a la botiga. Diu que n’hi ha al voltant de 4.000 i que les capses són les de sempre, de quan el seu pare i el seu avi van obrir el negoci. El Jaume va entrar-hi a treballar amb 14 anys i ara en té 81. És evident que ell també ha estat testimoni de com el pas del temps ha canviat el districte de l’Eixample i Barcelona.
“Abans estava ple de fàbriques i tallers i ara tot són bars i restaurants. L’únic taller que queda és la fusteria que hi ha aquí al costat”, assenyala. Tot seguit, detalla amb casos concrets aquests canvis: al local de la gelateria DeLaCrem, hi havia abans un negoci de construcció; a la Bella Istanbul, hi havia un magatzem de rotllos paper; on es troba el bar Snack 55 hi havia un altre bar i en els locals que el segueixen hi havia una camiseria, una farmàcia i una perfumeria. Res a veure amb el passeig Sant Joan d’avui.
A la botiga del costat, la Fusteria Ribes, també es coneix la història de la bomba. Ribes assenyala des de la porta que va caure just davant de la Granja PetitBò. Tanmateix, parla de la complicada situació que travessa el comerç tradicional a Barcelona. “Molts estan tancant per l’alt preu dels lloguers. És preocupant. Mira què era la Boqueria i què és ara. D’aquesta manera les ciutats perden personalitat”, lamenta.
“Ningú voldrà agafar el relleu”
Enmig de trossos de fusta que està treballant i altres que estan pendent de tenir algun destí, reconeix que fa anys va tenir la sort de poder comprar el local. “Si no estaria tremolant”. Tot i això, està segur que el futur del negoci no es continuarà escrivint quan ell marxi. “Els comerços tradicionals que queden a la ciutat aniran tancant quan els qui els porten es jubilin. Ningú voldrà agafar el relleu”, pronostica.
Per part seva, a Llanza també el tranquil·litza que el local sigui de propietat. En cas contrari ara no estaria donant aquesta entrevista. Per una part, pel preu dels lloguers. Per l’altra, perquè ara “costa molt” competir amb les grans superfícies que ho venen tot “molt més barat”. “Si el local no fos de propietat, ja hauria tancat”. Tanmateix, no pot evitar parlar de com l’encariment de la vida, des del canvi de la pesseta a l’euro fins a l’actual crisi inflacionària, fa el panorama encara més difícil. “Avui deien a la ràdio que una persona cobrava 1.100 euros i pagava 1.040 de lloguer. De què viu? Menja de l’aire?”, indica.
Els qui no tenen el local de propietat són els germans Antonio i Paco Sáez, que estan al capdavant de la Ferreteria Sáez. Tal com admeten al TOT, si la propietat els pugés el lloguer, no el podrien pagar. Esperen que això mai sigui una realitat, ja que, després de tants anys donant vida a aquest comerç, els hi agradaria jubilar-se entre les seves parets.
L’Antonio i el Paco tenen, 58 i 63 anys, respectivament, i han passat tota la seva vida aquí. Primer de tot, perquè quan eren petits, la seva família vivia i treballava a l’establiment. Tanmateix, perquè amb 14 anys van començar a treballar-hi, compaginant amb els estudis aquesta feina que continuarien fent al llarg de les dècades.
Una foto en blanc i negre
Prova de l’antiguitat de l’establiment és una foto en blanc i negre que ensenya l’Antonio. Apareixen els noms de la Lampisteria Sáez i la Ferreteria Llanza escrits exactament com en l’actualitat. També es veu un cotxe de cavalls circulant pel passeig Sant Joan. Una altra mostra d’aquell passat són alguns objectes que tenen a l’aparador, com uns interruptors antics que només es veuen a les pel·lícules. A l’altre extrem de la botiga es troba el taulell, que és exactament el mateix que ha estat a la botiga durant tot el seu temps de vida. En aquells temps anteriors, recorda l’Antonio, el tracte amb el client era diferent: la gent es quedava una estona parlant amb els seus pares. “Ara la gent va amb pressa a tot arreu”, afegeix en Paco.
En tornar a la Ferreteria Llanza, és impossible no pensar com Llanza continua treballant amb 81 anys i és capaç d’enfilar-se a una escala de gairebé 5 metres quan els clients li demanen certs articles que només pot trobar a les altures. “Si no pogués pujar, ja hauria tancat. D’aquesta manera faig exercici”, bromeja mentre observa l’escala des del taulell de l’establiment. La feina el fa, a més, sentir-se viu. “És una obligació per aixecar-me i fer alguna cosa. Sé de gent que s’ha jubilat i en quatre dies se n’ha anat a fer punyetes”, diu.
La situació de Ribes és diferent. Tot i que la feina és una distracció, continua treballant amb 73 anys perquè no té altra opció, ja que jubilat no podria pagar la hipoteca ni tenir prou diners per viure. “Treballaré fins que el cos aguanti o em toqui la primitiva. Si em toca, que em busquin”, diu sabent que el final de la vida de la fusteria arribarà quan ell abaixi la persiana. El seu fill va estar un temps treballant amb ell, però amb al final va optar per una altra feina. “Mentre ell estigui content amb la seva decisió, tot està bé”, conclou.
2 
1 
