Els centres cívics s’han convertit en un element més del paisatge de Barcelona, com els bancs individuals o les jardineres rodones. Però no van caure del cel, sinó que són fruit d’una intensa lluita ciutadana iniciada a la Transició. Enguany compleixen 40 anys els primers centres cívics de la capital, que tenen en comú el reciclatge d’edificis de passat ben divers: Un cinema, un local de la Falange, una cotxera de tramvies i una masia.
L’efervescent moviment veïnal dels anys 70 i 80 reclamava espais per a la cultura de barri, a imatge i semblança dels ateneus republicans que havien esperonat el talent creatiu dels plebeus, les arts d’avantguarda i l’aprenentatge intergeneracional. Pancartes de llençol i pintura reclamaven centres cívics per arreu de Barcelona, en especial a la perifèria on hi havia menys espais culturals. Els nous ajuntaments democràtics, inclòs el de la capital van abraçar aquella reivindicació i van començar a reciclar edificis o construir-ne de nous per donar-los ús cultural.
No obstant, avui costa molt veure una mobilització veïnal a la capital per reclamar un centre cívic, mentre en canvi creixen les demandes de casals de barri, ateneus de gestió cívica i altres fórmules d’equipament que recuperen l’esperit participatiu dels primers centres cívics. El pas del temps, els canvis demogràfics però sobretot una gran institucionalització han aigualit la conquesta a molts barris. Tot i comptar amb un gran volum d’usuaris, atrets per cursets assequibles i espectacles gratuïts, molts activistes veïnals consideren que el poder transformador inicial s’ha aigualit.
Val a dir, però, que els temps no canvien arreu al mateix ritme. La xarxa actual inclou 52 centres cívics i des del 2012 la gestiona l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), que programa diversos cicles d’actes itinerants com Barcelona Districte Cultural o Pantalla Barcelona. El grau de vida comunitària que acull cada un és molt variable, segons la seva història, el tarannà de l’equip gestor i el múscul associatiu del barri. Aquests 4 presumeixen, orgullosos, de ser els pioners i d’un gran arrelament al territori.
El centre cívic del Guinardó, el primer
L’equipament que té el títol de primer centre cívic de Barcelona és el del Guinardó. Va obrir el 19 de juny de 1982 a l’antic mas de Can Planàs, anteriorment denominat Can Melis o Can Mèlic. Havia estat un viver de jardineria, instal·lacions esportives als anys 30 –inclòs un canòdrom i una piscina!–, una caserna de milicians i bombers durant la Guerra Civil i una escola. Els terrenys van ser expropiats pel primer consistori i dedicats a diversos usos, per exemple un tros és ara el camp d’esports on juga el F.C. Martinenc. Avui aquest centre cívic ofereix un ampli catàleg de tallers formatius innovadors i és seu de la mostra d’art emergent Stripart. L’assolellada terrassa del seu bar, a més, és punt de reunió del jovent de la zona i té unes vistes impressionants.
Els rails del centre cívic de Sant Andreu
L’equipament de Sant Andreu també ocupa un espai reciclat. Situat en ple Carrer Gran, havia estat una fàbrica tèxtil inicialment: Can Balcells, fins al 1874. Van callar els telers i va esdevenir cotxera i taller de reparació a partir de 1877 per al primer tramvia interurbà de vapor de Catalunya, l’anomenat tramvia de foc., tal com relata la pàgina web del centre. Als anys 40 del segle XX va assumir les tasques d’adaptació dels tramvies a troleibusos i l’edifici va començar a ser conegut com El Transformador. El 1979 Ajuntament i Transports de Barcelona pactaven la reconversió de l’espai, que reobriria el 1982 com a Centre Cultural de les Cotxeres de Sant Andreu. Entre les seves activitats actuals destaca el Concurs d’Arts Visuals Premi Miquel Casablancas.
L’ocupació del local de la Falange a Sant Martí
A Sant Martí de Provençals també estan de celebració, perquè el seu centre cívic va inaugurar-se el 12 de desembre del 1982 després de molta reivindicació veïnal. L’edifici que ocupa teòricament es diu Gaudí, però la seva arquitectura austera deixa ben clar que té poc a veure amb el modernisme. Situat al carrer Selva de Mar, havia estat construït per la franquista Obra Sindical del Hogar a finals dels 60 com a seu de la secció femenina de la Falange. Va quedar en desús el 1977 i transferit al Ministeri de Cultura. De seguida l’Ajuntament hi va posar un Centre Pilot de Serveis Socials municipals, ús que no omplia pas tots els pisos. L’associació de veïns i famílies que s’havien quedat sense parvulari van ocupar-lo per reivindicar usos més pràctics, com una escola d’adults, una bressol o un espai cultural. Per celebrar aquell atreviment han encarregat un cartell als dibuixants Azagra i Revuelta, que anima a celebrar l’aniversari.
La barraca imperial de la Sagrera
El Centre Cívic de la Sagrera té dos sobrenoms entre els veïns amb més memòria del barri. Uns li diuen Imperial, que era el nom del cinema que hi havia en aquell local. Altres el recorden més com La Barraca, l’apel·latiu irònic amb què s’anomenava aquell precari cinema de nom pompós. L’actual immoble és de nova construcció al 100%: el veïnat volia conservar la façana del vell però el consistori va acabar al·legant inviabilitat tècnica, anys abans que s’estengués la pràctica del façanisme a Barcelona. L’equipament nou de trinca es va inaugurar durant la festa major de 1982, concretament el 13 de novembre. Les queixes reiterades sobre el disseny de les instal·lacions van obligar a tancar-lo durant un any per millorar-les.
