En Roger Tarrats Balet no recorda el primer cop que va sentir a parlar del seu rebesavi. La seva memòria s’havia perpetuat a la família entre generacions pràcticament com un mantra. Sempre havia estat allà sense que ningú en pogués explicar ben bé el perquè. Se sabia que es deia Domènec Balet i Nadal i que havia estat un important mestre d’obres barceloní que havia fet fortuna amb aquesta professió. “Tot i haver-se diluït, la seva herència material i els béns han arribat fins als nostres dies”, reconeix en una conversa amb el TOT Barcelona Tarrats, que sí que recorda vívidament com, en una visita al cementeri de Montjuïc, la seva mare li va mostrar diversos panteons que portaven la firma del seu avantpassat.
Tot va canviar durant un menjar familiar d’estiu l’any 2021. El tema va sortir mentre parlava amb el seu germà i Tarrats va començar a rumiar la possibilitat de recuperar el llegat d’aquest mestre d’obres. “Fins aleshores no havia investigat mai sobre ell. El meu avi sí que l’havia arribat a conèixer, però ell no explicava res de la seva família. Vaig començar a buscar informació i ràpidament es va convertir en una espècie d’obsessió”, assegura. Una de les primeres consultes que va fer va ser a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, on va poder tocar per primer cop un dels plànols dibuixats pel seu rebesavi. “No m’ho podia creure… Va ser una sensació d’eufòria increïble”, rememora. Aquella primera visita a les instal·lacions ubicades al carrer del Bisbe Caçador va ser la primera de moltes. Només en el fons històric de la capital catalana, s’hi guarden fins a tres volums de documentació sobre Balet i Nadal. “Vam trigar almenys tres matins per poder revisar-ho tot”, afirma.
Gairebé tres anys després d’aquell primer contacte amb l’obra del seu avantpassat, Tarrats ha aconseguit recopilar una gran quantitat d’informació i documentació sobre la trajectòria personal i professional del seu rebesavi que ha volgut plasmar en una pàgina web. Ens trobem amb ell a les portes de la Casa Pere Llibre del passeig de Gràcia, una de les grans construccions supervivents que porten la firma del mestre d’obres. Malgrat haver-se reconvertit en un hotel i haver estat objecte de múltiples reformes al llarg dels anys, l’edifici encara conserva la característica façana exterior d’estil neomudèjar que va projectar Balet i Nadal. No sembla que hi pugui haver escenari millor per endinsar-se en la vida d’un dels professionals de la construcció més prolífics i a la vegada més desconeguts de la ciutat.
Del Museu de Cera als magatzems El Siglo
Nascut a Barcelona el 1844 en el si d’una família d’empresaris d’origen manresà vinculats al sector tèxtil, Balet i Nadal va viure la seva infància al barri del Born i amb 18 anys es va decidir a apuntar-se al curs de Mestre d’Obres que impartia aleshores la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Allà devia aprendre la professió de la mà de grans referents com Elies Rogent i coincidiria amb altres aprenents que després es farien un nom en aquest món com l’arquitecte Rafael Guastavino. Acabaria els estudis l’any 1869 obtenint un excel·lent de nota i entre el 1871 i 1872 veuria culminada una de les seves primeres grans obres: la Casa Pere Llibre. Es dona la circumstància que aquesta construcció tenia un immoble bessó, la Casa Vilumara, que ja no està dempeus i que s’ubicava just a l’altre cantó del passatge de Maria Canals.
Les últimes dècades del segle XIX seran sens dubte l’etapa més prolífica d’aquest mestre d’obres barceloní. Durant aquest temps, Balet i Nadal erigeix la seu de la Companyia General de Crèdit El Comerç, un edifici ubicat al passatge del Comerç i reconvertit l’any 1973 en el Museu de Cera; projecta juntament amb Narcís Xifra l’icònic edifici de la central tèrmica de la Societat Espanyola d’Electricitat, unes instal·lacions conegudes popularment com les Tres Xemeneies del Paral·lel; i dissenya el recinte de la Fàbrica i Tallers d’Arts Gràfiques Henrich i Cia, que ocupava tota una illa de la Dreta de l’Eixample, i el recordat complex industrial de La Unión Metalúrgica, al Poblenou. En molts dels seus projectes, el rebesavi de Tarrats va comptar amb la col·laboració del reputat escultor Enric Clarasó i Daudí, de qui van descobrir recentment una obra al terrat del Museu de Cera.
Aquests són només alguns exemples que il·lustren el ritme frenètic al qual va treballar en aquest període el constructor, que també pot presumir d’haver ideat els Grandes Almacenes El Siglo, el primer gran magatzem de tot l’Estat que va acabar reduït a cendres a causa d’un incendi l’any 1932. A Balet i Nadal també se li atribueix l’autoria de l’Edifici Alhambra, una joia arquitectònica amagada en un carreró del barri de Sant Gervasi-Galvany que replica amb el seu estil el pati dels Lleons de l’emblemàtic monument àrab de la ciutat de Granada. El moment d’apogeu del mestre d’obres coincideix amb el trasllat del seu domicili al passeig de Gràcia, en concret a un dels pisos de la Casa Pascual i Pons, una obra neogòtica de l’arquitecte Enric Sagnier que data del 1891. Molt a prop, al número 616 de la Gran Via de les Corts Catalanes hi construirà la magnífica Casa Josep Portabella, que acull als seus baixos l’emblemàtica llibreria Altaïr, fundada el 1979.
Exposicions internacionals i tragèdies familiars
La trajectòria professional del constructor no va estar exempta de reconeixements. Des de la finalització dels estudis, la seva ascendència va ser fulgurant, fins al punt que amb només dues dècades d’experiència a l’esquena se’l va escollir entre altres professionals més qualificats per dirigir un dels recintes de l’Exposició Universal del 1888. Balet i Nadal va estar a càrrec del pavelló alemany en un dels moments de més efervescència de la ciutat, que amb motiu d’aquesta cita vivia el primer gran episodi de transformació urbana del centre històric des del 1714. L’esdeveniment no només posava Barcelona al mapa de les grans capitals europees. També consolidava el rebesavi de Tarrats com un dels noms respectats del sector en un moment en el qual la majoria dels focus se l’emportaven un grup selecte d’arquitectes.
“La dels mestres d’obres no era una professió gaire ben vista, però sempre es diu que la ciutat ha estat construïda en gran part per ells”, remarca el rebesnet, que recorda que professionals sense els estudis superiors d’arquitectura com el seu rebesavi tenien moltes limitacions a l’hora de construir i que, per exemple, no podien fer obra pública. Aquestes dificultats, però, no van llastar la carrera de Balet i Nadal, que l’any 1893 obtindria una de les grans fites de la seva trajectòria amb l’obtenció de la medalla d’or a l’Exposició Internacional de Chicago. El constructor barceloní va presentar a concurs diversos projectes com el disseny tant del sostre interior com del teló del Gran Teatre del Liceu i va acabar sent reconegut per un jurat del qual precisament en formava part Guastavino, que hi participava com a convidat d’honor del Congrés Internacional d’Arquitectura.
El premi va suposar el punt àlgid del seu recorregut professional, que amb el canvi de segle va començar a decaure. La tragèdia colpeja la família l’any 1905, quan el seu fill Josep, l’únic dels quatre que s’havia dedicat a l’arquitectura i amb el qual compartien despatx i projectes, mor prematurament a 35 anys per una meningoencefalitis. La seva mare i l’esposa de Balet i Nadal, Maria Duran i Trincheria, seguirà els mateixos passos que el jove només un any després. Tot plegat suposarà un fort trasbals per al mestre d’obres, que durant aquells anys pràcticament només inaugurarà com a projecte destacat la Casa Domènec Balet, un edifici modernista del carrer dels Tallers on ubicarà la seva residència fins a la seva mort l’any 1915.
Una voluntat final trencada per la memòria
Malgrat la seva extensa i fructífera trajectòria, el nom de Balet i Nadal és encara força desconegut per al gran públic. Una de les raons que expliquen el vel de misteri que sembla envoltar la figura d’aquest mestre d’obres és la convulsa etapa dels seus últims anys de vida. Després de perdre la dona i un fill, el constructor va tornar-se a casar i, just abans de morir, va demanar als seus descendents que destruïssin tot el seu arxiu personal, una decisió que Tarrats encara no sap ben bé explicar. Les disputes familiars de les generacions que el van succeir tampoc van ajudar a preservar viu el seu record, ja que el fill i el net del mestre d’obres -l’avi de Tarrats- van acabar enemistats i immersos en una trifulga per l’herència.
Han hagut de passar quatre generacions perquè la figura de Balet i Nadal pogués ressorgir d’entre les cendres. Com els fills de Gabriel García Márquez van fer amb l’última obra de l’escriptor colombià, En agosto nos vemos (2024), publicada deu anys després de la seva mort, el rebesnet del constructor barceloní ha decidit contravenir la voluntat final del seu avantpassat en pro de la memòria col·lectiva i per evitar que el seu llegat acabi esborrat i reduït a mencions sense contingut en llibres i catàlegs. “Sempre havia tingut certa curiositat, però ara s’ha convertit en una passió. Fins ara, ningú s’havia preocupat d’investigar qui era i que havia fet. El meu objectiu és evitar que pugui tornar a caure en l’oblit i ara estic embrancat en trobar una fotografia seva per poder posar-li cara”, conclou.
