Quan l’Astrid O. buscava fa tres anys pis a Barcelona, entrar al portal immobiliari Idealista li provocava “ganes de plorar”. Relata al TOT Barcelona que era habitual trobar habitatges sense llum, amb mobles vells o suposats dormitoris sense finestres i tan petits que ni tan sols hi cabia un armari. Això no és tot. Va arribar a veure’n un que tenia el vàter al costat d’un llit, i en teoria era el servei que havien de fer servir tots els inquilins. “La majoria costaven entre 1.000 i 1.100 euros i les condicions eren infrahumanes”, assegura l’Astrid, que ara té 30 anys.
Tot i que ha plogut molt des d’aquells dies, és fàcil adonar-se que la situació és encara pitjor que abans. Ho alerten algunes dades. Un exemple són les que va publicar Idealista aquest setembre, que indicaven que el mes d’agost el preu mitjà del metre quadrat dels pisos de Barcelona era de 17,6 euros, la qual cosa situava la ciutat al capdavant del rànquing de l’Estat. També suposava un creixement del preu del 20% respecte a l’agost del 2021.
“El que abans costava 1.000 euros ara en costa 1.200”
Més enllà dels informes, aquesta pujada també es veu en el dia a dia de moltes persones. Un exemple és la Clara, de 28 anys, que va buscar pis durant l’octubre del 2020 i n’està tornant a buscar ara. “Les immobiliàries ens diuen que hi ha poca oferta i els preus estan més alts”, diu. “El que abans costava 1.000 euros ara en costa 1.200”. A part d’aquest increment, el que també complica les coses són les condicions en les quals els interessants s’han de postular a ofertes d’habitatges. Recorda que de vegades s’han de visitar quan l’agència immobiliària o la propietat ho demanen, sense importar si és en horari laboral, i que sense contracte indefinit no hi ha possibilitats.
La raó per la qual la Clara ha d’abandonar el pis és perquè hi entrarà a viure el fill de la propietària. “Ens van donar dos mesos i en quatre setmanes encara no hem trobat res. Si el dia 1 seguim igual, haurem de llençar els mobles i tornar a casa els nostres pares?”, es pregunta sobre una situació que mentalment pot perjudicar més del que sembla a simple vista. Tal com detalla la psicòloga Jara Pérez, experiències així es tradueixen en sentir frustració per, d’alguna manera, no creure’s suficient i no sentir-se protegit. “L’habitatge és un dret bàsic, però que no està garantit?”, s’interroga.
Un altre dels problemes que provoca la situació dels lloguers és que molts joves no poden marxar de casa dels seus pares quan volen fer-ho. Aquest és el cas de la Patri, que volia començar a escriure la seva vida independent amb 21 anys, però no va poder fer-ho fins als 24. Ara que viu a l’Esquerra de l’Eixample amb una amiga, però, ha d’invertir gairebé la meitat del seu salari a pagar el lloguer. “Sembla que hem de treballar per viure i em resulta impossible estalviar. La meva situació econòmica hauria de canviar molt perquè algun dia pugui comprar-me un pis”, subratlla.
El cas de la Mireia: suportar des de fa anys incompliments de la propietat
Un cop independitzades, hi ha persones que poden tenir mala sort amb la propietat que els toca. Aquesta és l’experiència de la Mireia des del 2014, quan va començar a viure en un pis de la Vila de Gràcia, que té diferents carències (humitats, mal aïllament tèrmic o sostre d’uralita al lavabo). La propietat va comprometre’s a arreglar-les abans del 2019, però no ho va fer. Amb el temps, a més, també li va proposar apujar el preu del lloguer quan, en realitat, no pot fer-ho mentre les carències continuïn existint. La Mireia li ha fet una contraproposta que encara no sap com rebrà. “Estic angoixada des de fa anys. No tinc un habitatge estable i tampoc puc fer-hi cap millora”, denuncia.
Per part seva, la Laia, de 26 anys, ha intentat que la seva relació amb Barcelona funcioni. Però després de cinc anys vivint aquí ha dit prou. Tal com reconeix, no només ha decidit mudar-se a Balaguer, perquè la seva parella viu allà, també perquè amb el seu sou li resulta impossible viure sola a la ciutat i està “farta” de compartir pis “després de tants anys” fent-ho. Tal com recorda, les opcions per viure a la ciutat són dues: deixar que el lloguer s’empassi gran part del seu sou o viure en precari. “És difícil que hi hagi pisos bé de preu i amb cara i ulls que no siguin baixos sense llum, no tinguin paneroles o no siguin molt antics i, per tant, costi molt escalfar-los”, apunta.
Reformes per fer més habitatges i apujar els preus
Hi ha situacions precàries com les de l’Astrid, la Clara, la Patri, la Mireia i la Laia, i hi ha altres d’extremes que es denuncien amb més freqüència als mitjans de comunicació o les xarxes socials. Un exemple és el de l’Ivan Giesen, que té 65 anys i fa gairebé 40 anys que viu a la ciutat. Els problemes, admet al TOT Barcelona, van arribar el 2019, quan la propietat del seu pis del barri del Poblenou (un gran tenidor), va començar a reformar la finca. La idea, afirma, és fer-hi més habitatges i apujar el preu.
Un dels danys col·laterals que aquests moviments implicarien és no renovar el contracte de lloguer a veïns com Giesen. Assegura que no té on anar i que, de moment, no sap què passarà amb ell: “Si he de deixar el pis, no tinc alternativa perquè no puc assumir els preus actuals del mercat immobiliari”. La inseguretat i la por que sentiria qualsevol persona que es trobés en una situació similar, detalla Pérez, pot produir immobilisme i, per tant, que no es lluiti per millorar. “Quan tenim por ens centrem només a sobreviure, i això fa que no fem passos per canviar la situació”, recalca.
Davant de la pujada dels preus i la precarietat de l’oferta, moltes persones no tenen més opció que compartir pis. Aquesta realitat la confirma un estudi d’Idealista publicat fa pocs dies, que apunta que mentre el passat octubre el preu mitjà d’un estudi on viure sol era de 875 euros, el d’un una habitació en un pis compartit era de 475 euros. És a dir, un 84 % més barat.
La síndrome de “l’etern estudiant”
Aquestes xifres expliquen el que ja han dit viure diversos testimonis: no tenen més opció que compartir pis durant anys. L’Astrid diu que es veu forçada amb 30 anys, i que això la fa sentir com “una eterna estudiant”. “Pagar un lloguer jo sola suposaria destinar el 70 % del meu sou, i no puc viure tan ofegada. A més, seria injust haver de destinar una proporció tan grossa”, indica al parlar d’una situació que pot fer sentir que no s’està en el punt vital que es viu en realitat.
“Genera la sensació que mai s’acaba de ser adult, com si es visqués eternament en un assaig de la vida adulta, quan en realitat el panorama no permet complir amb el que suposadament et fa ser adulta”, diu Pérez. És a dir, tot i que es treballa, es compra menjar, es cuida la família i es fan altres encàrrecs de la vida adulta, sembla que mai res és suficient per acabar de ser-ho. És l’eterna lluita.
3 
2 
