La llarga travessa de les Panteres Grogues per vèncer l’homofòbia a l’esport

Nascut fa 27 anys a la platja de Barcelona, és el primer club que va fer bandera dels drets LGTBI per militància i no per oportunisme

Miki Herraiz aprecia tant les Panteres Grogues que desitja que algun dia deixin de tenir sentit: “L’objectiu principal de les Panteres és desaparèixer. Pot semblar contradictori, però el dia que les Panteres desapareguin serà perquè hauran complert la seva missió: que no hi hagi cap discriminació a cap esport, sigui quin sigui, per orientació sexual o per identitat de gènere”.

El Miki juga a bàsquet a les Panteres Grogues, un club gens petit de Barcelona, que agrupa uns 1.200 membres repartits en 14 seccions esportives, tres de culturals i altres tres de lleure. És, a més, el primer de l’Estat que es va significar a favor del drets LGTBI. La bandera no la branda per oportunisme, sinó que en fa militància des de la seva fundació, fa tant com 27 anys, quan cap altre club no s’hi havia atrevit ni comptaven amb gaires aliats per reclamar igualtat també a l’esport, sovint tan hermètic que és difícil trobar encara algú a l’elit que es confessi homosexual.

La Sara Barrera també juga a bàsquet amateur a Panteres. Ha coincidit a l’equip femení amb jugadores trans que li han confiat les discriminacions que han hagut de patir. “L’activisme és la diferència respecte a altres clubs. Per a mi, és important. Encara s’han de reivindicar els drets humans, quan no hauria de ser així”, pensa la Sara. En el seu cas, diu no haver trobat discriminació a l’esport: “Però al carrer sí que l’he sentida. Era molt diferent si les meves parelles eren homes o eren dones. Però, al final, el que passa a la societat passa també a la pista. A vegades és subtil: són mirades de reüll, situacions incòmodes difícils d’explicar, però també hi ha els insults… És molt trist. Entenc que moltes companyes meves s’han apuntat a Panteres per no haver d’escoltar aquestes tonteries”.

“Això encara passa. No hem arribat a la normalitat”, avisa Toni Travieso, vicepresident de Panteres Grogues. Parla en primera persona: crits homòfobs contra equips federats del club després d’una victòria, comentaris burletes d’algun rival que ignorava que s’enfrontava a un conjunt amb majoria de contrincants gais… “No és que sigui habitual, però n’hi ha hagut. Dins de la federació de volei, hi va haver un moment en què vam haver d’explicar a la resta dels equips que en el nostre club hi ha noies i nois trans, gais, lesbianes… Si estigués normalitzat, no caldria explicar res”, pensa Travieso.

Toni Travieso, vicepresident de Panteres Grogues / Jordi Play
Toni Travieso, vicepresident de Panteres Grogues / Jordi Play

El directiu de l’entitat competeix en una lliga de veterans de voleibol. Recorda que, fa uns anys, un company es va tornar esquiu amb ell i un altre jugador quan es va assabentar que eren homosexuals. “Després va canviar. Ens deia que era l’ADN que portava de sèrie i que, amb nosaltres, s’havia donat compte que havia tingut una actitud imbècil. Ara juga amb nosaltres a Panteres Grogues. I és hetero”, remarca Travieso. “Aquí no li preguntem a ningú amb qui se’n va al llit. El que volem és que tothom se senti còmode i que trobi un espai segur on fer esport, sense cap tipus de discriminació”, precisa.

Desmarcar-se d’estereotips

La tolerància i una certa heterodoxia desmarcant-se d’estereotips i de normatives intransigents amb la diversitat en la majoria d’esports –equips mixtos, possibilitat d’entrenar i jugar tant amb nois com amb noies…– han fet de Panteres un refugi per a qui no vol renunciar a exercitar-se sense témer a ser prejutjat o, fins i tot, menystingut per ser com és. “Com a membre del col·lectiu LGTBI, no ets sents exposat aquí ni has d’anar donant justificacions. Quan feia natació de nen i en altres àmbits esportius sí que trobes una espècie de rebuig. A Panteres Grogues te’n pots oblidar”, destaca Ricard Argemí.

Ell fa ben poc que és al club. És ballarí professional i ha començat a practicar natació sincronitzada, una disciplina sense competició oficial masculina fins fa pocs anys. Panteres Grogues va ser pioner obrint-la a homes. De fet, el professional referent de la sincro a Espanya i guanyador de dos bronzes a campionats europeus, Pau Ribes, va sorgir de Panteres.

El Ricard, que vol arribar a competir, ha ensopegat amb alguns comentaris d’incredulitat per incorporar-se a una modalitat que socialment es veu encara com a exclusivament femenina. “També m’ha passat amb la dansa. M’ho he trobat tota la vida. Per anar a unes classes de dansa jazz on tot eren noies, em va costar convèncer que realment m’hi volia apuntar, però si hagués de fer el que vol la gent no faria el que jo vull”, addueix el Ricard, que pensa que cal visibilitzar més “l’odi i la LGTBI-fòbia a l’esport per posar-hi fi”: “És necessari per demostrar que es poden denunciar tots els escenaris d’odi i que no ens hem de sentir insegurs en l’esport”.

“Sovint, dins d’un vestidor, hi ha formes de discriminació cap aquells que són diferents, que són menys bons jugant, que són més febles… I també pel qui són gais o lesbianes”, adverteix el Miki. Ha estudiat l’homofòbia al bàsquet i ha comprovat que no hi ha dades oficials de discriminacions i agressions a l’esport a Catalunya. I els casos que queden registrats són tan pocs que passen desaparcebuts en comparació amb els que sí que es notifiquen en altres sectors, com l’educació o la sanitat.

Sara Barrera, jugadora de bàsquet de Panteres Grogues / Jordi Play
Sara Barrera, jugadora de bàsquet de Panteres Grogues / Jordi Play

“És un assumpte que, d’alguna forma, queda tapat”, pensa el Miki, que dona fe que continua sent testimoni d’improperis LGTBI-fòbics en les competicions juvenils on entrena. Per mirar de desfer idees preconcebudes, ha decidit confessar que és gai als adolescents que forma. “No estan acostumats perquè, si t’hi fixes, no hi ha jugadors o entrenadors professionals en un esport com el bàsquet que hagin donat el pas de dir-ho. En l’esport femení hi ha una mica més d’obertura, però no n’hi ha de referents en el masculí. Els sobta trobar-se amb una persona gai i els descol·loca però, a mesura que avança la temporada, ho accepten molt bé i la seva percepció canvia”, comenta.

Per a Travieso, trencar el mur de silenci que encara s’alça en bona part de l’esport professional i que els esportistes LGTBI es facin visibles és primordial. “És clau i generarà canvis. Que ara no existeixin referents de primer nivell en l’esport que siguin obertament gais, lesbianes o transsexuals és un problema que la societat té. Però el focus no s’ha de posar en aquestes persones, sinó en la societat, els patrocinadors i els clubs, que fan que tinguin por a expressar-se”, opina.

A la recerca de seguretat

A més, l’espiral d’atacs homòfobs dels darrers temps es viuen a flor de pell a la comunitat LGTBI i, també, a Panteres Grogues. “Tenim en risc tot el que hem aconseguit fins ara. Ens trobem en un moment en què la baralla és no perdre el que tenim”, reflexiona Alberto Martín, que forma part de l’equip de muntanya i de running.

Acostuma a sortir a entrenar-se dos cops per setmana en grup, una vegada de l’Arc de Triomf cap a la platja i l’altra voltant per Montjuïc, amb gent que ve “de Terrassa, de Mataró i de pobles de l’interior només per córrer amb Panteres”, recalca. Admet que n’hi ha que busquen “seguretat anant a córrer amb gais com ells i amb qui es puguin obrir al 100% com són”. Però, com altres entrevistats, creu que el que preval és gaudir de l’esport lliures de sentir-se etiquetats. Perquè, de la mateixa manera que la condició sexual no és barrera, tampoc ho són les aptituds físiques ni s’exigeix acreditar marques de campionat.

“A mi no m’agradava gaire l’esport ni en feia gaire”, reconeix l’Alberto. Hi va arribar per un motiu que coincideix força amb l’origen del club, bastit sobre un equip de volei que un jove alemany a qui no li agradava gaire sortir de nit va aconseguir formar per jugar a la platja de Barcelona. “Vaig pensar que era una bona manera de conèixer gent LGTBI d’una forma més saludable de la que habitualment feia servir”, se sincera l’Alberto, a qui córrer l’ha canviat: en poc més d’un any, ha passat d’esbufegar rere els companys a ser un dels corredors més actius d’un club que no vol deixar ningú enrere.

Més informació

Nou comentari