Tots els barris tenen un veí històric. Al barri de Porta, a tocar de la Meridiana, l’històric es diu Juan García. Va néixer a Sevilla i fa anys que és president de l’Alzamora C.F. No s’amagarà de res: té ganes d’explicar com és el club i com és el barri, com era abans i què ha canviat. De camí al despatx ja desprèn carisma. S’ha aturat, somrient, per dir: “Parlarem en català“. L’havien informat del motiu de la vista. Nou Barris és el districte de Barcelona on menys joves parlen en català: només un de cada vint -un 5%- el tenen com a llengua habitual, segons un informe de Plataforma per la Llengua que recull dades de l’Enquesta a la Joventut de Barcelona. El castellà és, en canvi, la llengua habitual del 86 % dels joves del districte, pràcticament nou de cada deu. Són dades que també estan lluny de les que es recullen en altres zones on el català també és precari. A Ciutat Vella, el segon territori amb pitjors registres, el xerren el 16% dels joves, deu punts més que a Nou Barris. Sants-Montjuïc, Sant Martí i Sant Andreu, tots tres amb un 23% de catalanoparlants habituals, també són a força distància. Són dades poc optimistes en una ciutat en què el nombre de joves que parlen català als districtes on la llengua està millor posicionada -Sarrià Sant-Gervasi i Gràcia– no arriba al 50%.
Aquestes xifres no sorprenen al carrer. L’experiència d’en Júnior, dos anys al capdavant del bar a l’Alzamora, les corrobora. Quants cafès al dia et demanen en català?, preguntem. Mentre s’ho rumia, un entrenador del club l’avisa des de la distància: “No menteixis!”. El míster admet que les xerrades tàctiques són en castellà i que fins i tot les converses amb els àrbitres o els rivals, d’arreu de Catalunya, també són en castellà. “No, home! Algun n’hi ha!”, és la resposta final del cambrer. Però de quanta gent parlem; centenars, desenes de persones o només uns pocs? “Com a molt una de cada deu”, sentencia. En Júnior reconeix que el club ha viscut una “pèrdua continuada” de catalanoparlants. “Sempre ha estat una zona en què la gent parlava més castellà, però la situació cada cop és menys equilibrada. Xerra en català la gent gran, però ni jugadors ni entrenadors. No sé per què, segurament perquè cada cop hi ha més famílies que a casa parlen castellà”, conclou.
L’Anna, responsable d’instal·lacions de l’Alzamora C.F, viu amb la seva família a Nou Barris. “Hi ha un punt d’estigma també. Al Júnior o al conserge, en veure que són sud-americans, molta gent els parla directament en castellà, però ells saben parlar català”, comenta la directiva. El president del club també constata aquesta realitat. “Jo crec que, en el nostre cas, vivim un canvi l’any 2017. S’incorporen beques per poder fer esport federat i moltes persones que han vingut de fora, que abans potser no tenien diners per apuntar els seus fills al futbol, s’incorporen al club. Aquí reflectim una realitat, som un barri castellanoparlant i cada cop es parla menys català“, explica en Juan, que sota la seva presidència ha canviat “alguns cartells” que sempre havien estat en castellà.
El president, que recorda que principalment són un club esportiu, admet en tot cas que mirarien de corregir la tendència si tinguessin els recursos per fer-ho. “A mi no m’importaria que vingués una persona i ens ajudes a fomentar-lo, que ens assessorés i ens digués com fer-ho. Però tampoc ha passat. De fet, els polítics que venen als nostres actes o festes ens fan el discurs en castellà”, apunta el veterà.
El castellà domina els espais d’oci
L’Alzamora C.F, que agrupa mig miler de jugadors, és un cas força il·lustratiu, però no l’únic. La resta d’espais d’oci també estan dominats per la cultura castellanoparlant. Sortint del club, a pocs metres trobem l’Heron City, Can Dragó i unes pistes poliesportives. Al fons, un grupet juga a bàsquet. No tenen la “necessitat” d’aprendre català, responen sense deixar de jugar. Al costat, cinc joves fan temps a les taules de ping-pong. Estudien una FP per ser guies turístics i s’entretenen a conversar amb el TOT. “Justament, el professor avui ens n’ha parlat, d’això, ens deia que el català s’està perdent. Ens ha donat una petita xapa per explicar-nos la història de Catalunya, per què parlem català”, arrenca el primer. Cap dels cinc el parla a casa i només un té un grupet d’amics en què -alguns- conversen en la llengua pròpia del país. “Els que el parlen a casa sí que ho fan entre ells, però entre nosaltres sempre ho fem en castellà”, explica. En línies generals, la sensació és que els governs “volen que parlem català” però que els professors “no se’n preocupen tant”. A títol personal, és una qüestió de “practicitat”, diuen, però no tenen problema a respondre en català “si algú demana que ho fem”.
Travessem el carrer i som al centre comercial. Mitja dotzena d’adolescents són a les escales d’entrada. Parlen de la Isla de las tentaciones. En aquest cas, a l’escola sí que els fan parlar en català, però tot plegat s’acaba en sortir de classe. “Jo crec que influeix molt el teu idioma matern. Jo soc de mare llatina, per exemple, no parlo català a casa i quan surto em comunico en castellà. En el fons tothom ho fa i això fa que el parlis sense pensar-hi, de manera molt natural”, explica una de les adolescents. La seva amiga, que de tot el grup és la que s’expressa més contundent, la interromp: “Però no necessites dades! Ja t’ho dic jo, aquí tothom parla més en castellà”. Pot ser que exageri, però no tant. En aquest grup de cinc noies i un noi, només una parla en català a casa. “De petita el parlava amb les amigues, però ara ja no. No sé per què: els meus pares estan divorciats, amb un parlo català i amb l’altre castellà. Pot ser que sigui perquè ara parlo més castellà a casa, en el dia a dia, o perquè he canviat d’institut. Però sí, el parlo menys”, conclou.
El català perd el seu rol d’adopció
La realitat de Nou Barris ha canviat les darreres dècades. Les dades municipals indiquen que més de 50.000 residents -el 30% del districte- provenen d’altres territoris de l’Estat o de països tradicionalment castellanoparlants. Ara bé, Plataforma per la Llengua desgrana altres xifres que demostren que el català “ha perdut el seu rol tradicional de llengua d’ús general i d’adopció generalitzada dels nouvinguts”. Uns 18.000 residents de Nou Barris, un de cada deu, són nascuts en països on no es parla ni català ni castellà. “A Ciutat Vella, aquest segment poblacional és més gran i el percentatge de catalanoparlants és més alt. Això demostra que l’origen de les persones per ell mateix no és un argument vàlid per justificar-ne la davallada”, explica al Tot Barcelona la vicepresidenta de l’entitat, Mireia Plana.
L’activista atribueix la davallada a tres factors: la immersió lingüística ha fallat, TV3 ha perdut el seu rol pedagògic i falten referents catalanoparlants a les xarxes socials. “No és culpa de les persones, que molts cops amb prou feines tenen temps per adaptar-se i viure. Hem de posar el focus en l’administració. Si els nouvinguts s’haguessin trobat una societat catalanoparlant, com va passar amb la primera onada migratòria que va venir de Múrcia, Andalusia o Extremadura, s’haurien adaptat amb més facilitat o els seus descendents, si més no, haguessin après el català, com havia passat fins ara. Aquelles persones que van venir d’altres punts de l’Estat van voler que els seus fills aprenguessin català, ara això passa menys. Han fallat els mecanismes i ha canviat el marc cultural, que ja no és català”, argumenta Plana.
L’entitat que vetlla per la llengua creu que s’ha de repensar el model escolar, lamenta que durant molts anys TV3 hagi deixat d’apostar per fenòmens com Bola de Drac -que va apropar el català a moltes generacions- o que la llengua pròpia sigui una causa perduda a les universitats i a l’FP. Hi ha maneres, sentencien, de fer bé les coses i canviar el “marc cultural” perquè aquesta gent “pugi a l’onada”.
3 
