“El temple”. Així és com el grup d’amics de l’Adrià i el José es referia a l’Sportium del seu barri, a Sants-Badal. Tenien menys de 20 anys i el visitaven cada dia. Prenien unes cerveses, apostaven, alliberaven dopamina i fins a l’endemà. Ara, cinc anys després, dos dels membres de la colla li deuen 5.000 euros cadascun d’ells al José, després d’haver saldat els comptes pendents amb La Caixa i Cofidis. Durant aquest anys amb diferents deutes acumulats, s’ha arribat a amenaçar de mort el gos d’un dels amics i s’han permès pagaments en espècies, com l’ordinador del domicili familiar d’un dels col·legues. Actualment, explica l’Adrià, alguns companys deixen diners al José de tant en tant perquè pugui fer la compra setmanal. Els deutors, mentrestant, ja gairebé mai s’uneixen als plans de la colla. Tampoc aposten ja.
El greu, però, és que els deutes adquirits per joves com a conseqüència del joc s’han convertit en una situació “freqüent”. “5.000 euros és poc comparat amb el que ens trobem”, indica la doctora Marta Sancho, responsable del Programa d’Addiccions Comportamentals de la Unitat de Conductes Addictives de Sant Pau. En el cas del jovent, s’han trobat situacions de més de 20.000 euros acumulats –i en pacients més grans, de fins a 200.000–. Una situació especialment perillosa perquè, juntament amb la gestió d’una “malaltia que t’afecta al teu dia a dia”, acaba en algunes ocasions “en intent de suïcidi”, remarca Sancho, per la sensació de “desesperació”.
El mateix assegura el president de l’Associació Centre Català d’Addiccions Socials (ACENCAS), Francesc Perendreu. “En el 25% dels casos que tracto a teràpia apareixen tendències suïcides”, alerta l’expert. “El més freqüent és que siguin crides d’atenció, com prendre’s més pastilles del compte a les quatre de la tarda quan se sap que arribarà algú a dos quarts de cinc”, concreta. També assegura que els pacients cada vegada arriben més joves a la seva consulta. Si abans la mitjana d’edat del seu centre era d’entre 45 i 55 anys, ara ha baixat fins als 25-35. I en el cas del tractament als hospitals, com el de Sant Pau o el de la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital Clínic, se segueix la mateixa línia: cada cop atenen més joves.
Més casos greus
Les dades ho refermen. L’informe sobre la Percepció social sobre el joc d’atzar a Espanya 2018, editat per la Universitat Carlos III de Madrid, recull que el percentatge de jugadors d’entre 18 i 24 anys respecte el total de clients ha pujat del 2013 al 2017 en tots els tipus d’establiments. Als casinos, del 6% al 16%; als bingos, del 10% al 17%-; als salons de joc, de l’11% al 29%. A més, apunta que el perfil sociològic dels qui visiten locals d’apostes –esportives i jocs com la ruleta– és “essencialment masculí”, “menors de 35 anys” i de “classe mitjana i mitjana baixa”.
A més, tot i que a Barcelona s’han reduït els locals de joc durant els últims anys, els pacients segueixen creixent, així com la gravetat de les situacions. “Temps enrere el normal era que es requerís l’hospitalització de dos o tres pacients l’any. Durant el 2018, ho hem hagut de fer més d’una desena de vegades, ja fos parcialment o de manera permanent”, detalla Marta Sancho, que quantifica que l’any passat van rebre al voltant de 130 primeres visites a Sant Pau.
La batalla publicitària
Un increment que, pels experts que treballen a diari amb el fenomen, té dues explicacions principals. D’una banda, “ja no cal anar presencialment als salons, ho tens tot a cop de clic”, lamenta Sancho. L’Adrià ho certifica, el joc va amb un mateix, allà on hi vagi el mòbil. “El més normal és tenir les tres aplicacions: Sportium, Bet365 i William Hill“. Segons les dades del ministeri, el mercat espanyol d’apostes en línia ha passat de tenir 290.000 usuaris actius el març del 2013 a tenir-ne 828.000 en acabar el 2018. I aquest ritme va relacionat amb la segona gran causa de l’augment global apuntada pels psicòlegs: la publicitat.
“Ens trobem, absolutament arreu, un bombardeig publicitari. No és que la gent aposti més per cap raó divina ni per les fragilitats individuals que pugui tenir, sinó que és una conseqüència directa de la pressió publicitària”, destaca el cap de la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital Clínic, Antoni Gual. La doctora Marta Sancho, a més, alerta que hi ha un cercle d’anuncis que es retroalimenta. “En un mateix web et trobes campanyes perquè juguis, i al costat una oferta de microcrèdit ràpid”. Algunes de les condicions dels prestamistes, a sobre, “són sagnants”, repeteix entre renecs el president d’ACENCAS tot recordant un cas recent d’un jove que va assessorar: va demanar un préstec de 1.000 euros a retornar-ne 1.990 en 30 dies.
El José també tenia el seu sistema d’interessos, però era molt més amable. “Es movia entorn al 10%. I quan un dels amics va arribar al màxim de 6.000 euros de deute, vaig dir que ja no li deixava més. Per ell i per mi”, recorda. Tot i així, la desesperació sempre troba la manera. Uns mesos més endavant, el José es va assabentar que els diners que deixava a un company de colla diferent, que no tenia un gran deute, en el fons anaven a parar al que ja havia arribat al màxim permès.
Francesc Perendreu d’esquenes en una teràpia grupal dels pacients addictes. / D.C.
Per tot això, es volen combatre tant la permissivitat dels crèdits a persones en situació vulnerable com la publicitat indiscriminada a mitjans de comunicació. En aquesta línia, el passat divendres va haver-hi una petita victòria amb regust a insuficient: ja no hi haurà més anuncis d’apostes en línia als mitjans públics catalans. “Està bé, però a mi el que em preocupa són altres espais encara més massius. Què passa amb Antena3, Telecinco i Rac1?“, reclama Francesc Perendreu. “A una persona que li agrada el futbol i que intenta recuperar-se de l’addicció a les apostes se li fa la vida impossible”, remata.
Ho saben bé els pacients de diferents addiccions que cada setmana fan teràpia al seu centre del barri de la Sagrada Família. “Aquest home fa miracles”, diu un d’ells, gastador compulsiu, abans d’iniciar la xerrada grupal en què s’actualitzen la setmana entre discussions i consells. “Jo crec que ja mai marxaré d’aquesta teràpia”, assegura un altre, de 40 anys aproximadament, que es desintoxica de l’alcohol i la cocaïna. A la conversa –aquell dia òrfena de la meitat del grup per diferents motius de lesions i viatges– hi ha dos addictes més: un al joc, i l’altre al joc i la beguda. Tot i així, tots ho tenen clar i ho repeteixen sovint: “Una addicció, sigui la que sigui, és una mateixa malaltia i això encara no s’ha acabat d’entendre a la societat”.
