Durant dècades, els passatgers del metro de l‘estació de l’L3 del passeig de Gràcia van veure com un home, dia rere dia, durant vuit hores, cantava òpera. Elegantment vestit, amb abric a l’hivern, i sempre amb americana i corbata, en Ramon Julibert entonava àries mentre caminava per l’andana, en direcció a Trinitat Nova, i movia els braços, amb un bolígraf BIC a les mans, com si fos una batuta. En Ramon va tenir una vida de pel·lícula que el director de cinema Joan Vall Karsunke va plasmar a L’home del metro. En Ramon va morir el 5 de desembre del 2013, a 84 anys. En Joan, l’havia estat seguint amb la càmera durant mesos i el resultat va ser L’home del metro, un documental personal i emotiu. L’estrena va ser el 2014, ara fa 10 anys. Els interessats poden veure el llargmetratge a la plataforma Filmin, clicant a l’enllaç.
El documental arrenca amb una veu en off, la del mateix cineasta, que explica que un cop que anava amb metro, dues noies, que devien tenir 17 o 18 anys, parlaven del Ramon. Una li deia a l’altra que quan la seva àvia la duia a l’escola bressol, aquell home ja cantava al metro. Això significava que en Ramon portava a l’andana del passeig de Gràcia, cantant, almenys uns 10 o 12 anys. En Joan no va dubtar a baixar del metro i anar a parlar amb ell. “De seguida es va comunicar”. La conversa va anar més o menys així. “Què fas?”, li va preguntar en Ramon. I en Joan li va respondre: “Estic aquí, esperant el metro”. I, tu?, li va preguntar el Joan. “Aquí, assajant”, va dir en Ramon. La conversa es va perllongar una mitja hora. En Joan li va plantejar anar-lo a gravar i en Ramon no li va posar cap impediment.
“Volia ser cantant d’òpera i tenir una oportunitat al Liceu”
A en Ramon, l’afició de cantar li venia de petit. “A casa li deien que cantava bé”. Va néixer a Barcelona el 10 de juny del 1929 en una família benestant i va estudiar a la Salle. Assajava per fer una audició al Liceu, però que el Joan sàpiga mai la va fer. “Ell em deia que feia 50 anys que cantava al metro. No sé si van ser tants anys. No crec que estigués allà des dels 34, però sí que és possible que la seva rutina d’assaig comencés 50 anys enrere”. Abans de cantar al metro, ho havia fet al parc de la Ciutadella, però un dia es va trobar un cadàver -“un fiambre“, en paraules seves- i es va espantar. Va escollir el metro per assajar per la seva “sonoritat”. “Deia que era com una volta i la ressonància era millor”. “Volia ser cantant d’òpera i tenir una oportunitat al Liceu. Però era una mica mandrós i els anys van anar passant. Amb el temps, segurament, li feia més pudor enfrontar-se a un escenari”, recorda en Joan. Sigui pel que sigui, aquesta situació mai es va donar i en Ramon va continuar cantant al metro. “Volia fer-ho perfecte. Deia que la veu sortia a còpia de repetir. Ell ho comparava amb els culturistes, a qui els surt el múscul després d’exercitar-se molt. Amb la veu pensava que era igual”. I per què l’estació del passeig de Gràcia? “Perquè li agradava”. A banda, d’aquesta parada, en Ramon també havia cantat alguna vegada a l’estació de metro del Poble-sec.
Qui era en Ramon Julibert?
Segons en Joan, el cantant era una persona de moltes inquietuds. Havia viatjat molt. Havia viscut a Anglaterra i a Alemanya i parlava l’anglès i l’alemany. Va tenir moltes feines. En Joan cita les feines de camioner i negocis diversos com comprar quadres. Fins i tot va inventar un producte per fer créixer els cabells, va tenir “una casa de noies” i va fer de model per a la botiga Vinçon. Quan en Joan el va conèixer, en Ramon no treballava. “Tenia una paga social. I quan se li acabava el seu germà, l’ajudava. Vivia en una pensió a prop del metro de Maria Cristina i esmorzava i rentava la roba al centre de persones sense llar Assís. Una part de la pel·lícula la vam rodar allí”. També li agradava gastar, “comprar postals i fer petites inversions de paper antic. Anava a sales de subhasta per comprar. Després deia que allò ho venia. Alguna cosa havia venut”. Però tenia més bon ull per comprar que per vendre.
En Ramon Julibert va estar casat amb dues dones. Amb la primera va tenir un fill i amb la segona tres, diu en Joan. En un moment de la pel·lícula confessa que va ser bígam. “Estava casat amb una dona i es va casar amb l’altra”. No tenia contacte amb la seva família, només amb el seu germà, que era més petit que ell, i els seus nebots. En Joan el recorda com una persona “una mica excèntrica”, però no era cap boig. “Tenia amics, sortia a passejar, anava al Park Güell i quedava per jugar a escacs”.
Va morir després d’una operació de cataractes
El cantant, conegut amb el malnom del Quixot, per la seva imatge quixotesca, va morir quan encara la pel·lícula no s’havia estrenat. El van operar de cataractes i va tenir una aturada cardíaca. En Ramon no tenia bona salut i tampoc es cuidava. En Joan diu que era diabètic, però no es punxava. “A vegades em venia a veure i m’ensenyava els informes mèdics i proves que li havien fet… Li havien recomanat no cantar perquè tenia problemes pulmonars. Però ell no feia cas”. “Era un home lliure”, opina el director.
Una icona de la Barcelona popular
L’home del metro es va estrenar a la Filmoteca. També es va poder veure als Cinemes Méliès, Maldà i Texas, i ara per ara és l’únic que en queda d’en Ramon Julibert, una icona de la Barcelona popular, juntament amb els articles que s’han escrit sobre ell, una pàgina al Facebook -que alimenta el mateix cineasta-, un perfil a la Wikipèdia i el record de generacions de barcelonins que ja tenen uns quants anys. Després de la seva mort, es van llançar diverses propostes per retre-li un homenatge a l’estació del metro de passeig de Gràcia, però una dècada després no s’ha fet res. En Joan va arribar a escriure a l’empresa Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i va proposar fer una projecció de la pel·lícula al metro. Una recollida de signatures, a través de Change.org, va plantejar posar una escultura a l’andana. I un conductor del metro jubilat que el va conèixer es conformava amb una placa i ho va demanar a través de les xarxes socials -la sol·licitud va ser compartida 2.800 vegades-. En declaracions el 2016 a El Periódico, el maquinista Agustín Liébana parlava així d’en Ramon: “Em sentia identificat amb ell. Els conductors del metro passem moltes hores sols a la cabina, sota terra. Som allà, però ningú ens veu”. I afegia: “Quan estava a punt d’arribar a l’estació de passeig de Gràcia, desitjava trobar el semàfor en vermell per poder-me parar una mica i xerrar amb ell. A vegades li donava caramels d’eucaliptus, per a la veu, i altres li baixava aigua. Sobretot els últims anys, quan es veia més apagat”.
Fonts de TMB asseguren al TOT que es farà “un petit homenatge” en record d’en Ramon, però encara no s’ha concretat què.
