El caporal Miquel i l’agent amb qui patrulla s’aturen un moment per decidir cap on van a seguir gastant sola de sabata. Són gairebé les onze del matí. Han començat a les set i circularan pels passadissos, andanes i vestíbuls del metro fins a les tres de la tarda buscant carteristes. Com cada dia. Ara són a Passeig de Gràcia, una de les parades clau, perquè enllaça tres àrees turístiques de Barcelona –les platges, el paquet casa Batlló-Pedrera i la Sagrada Família– i allà on hi ha turistes hi ha furtadors.
La feina dels agents és detectar-los, identificar-los, escorcollar-los i, si no porten cap objecte robat, fer-los marxar del metro. I tornem a començar. Tornar-los a identificar –en una altra parada–, tornar-los a escorcollar i tornar-los a fer fora. El caporal Miquel i els seus companys de la Unitat de Seguretat Ciutadana del Transport Metropolità són els Sísif dels Mossos d’Esquadra.
Deixeu que els carteristes s’acostin a mi
Mentre decideixen que s’empassaran el passadís etern que connecta la L3 amb la L2 per anar cap a la Sagrada Família, de sobte dos homes se’ls acosten. Es treuen uns papers de la butxaca i els allarguen cap als dos mossos. “Jefe, avui no he robat res, de debò, no porto res”, diu el que porta la veu cantant. “Home, molt bé! Veus, així m’agrada, ara ho feu bé”, emfasitza el caporal. És policia però ha fet servir to d’educador social. “Anem cap a dalt”, els diu als dos homes que intenten fer cara de no haver trencat mai un plat.
El caporal Miquel i el seu company escorcollen i comproven les dades de dos furtadors fitxats que s’hi han adreçat voluntàriament / S.B.
Els dos agents fa anys que treballen en aquesta unitat especialitzada dels Mossos. Vuit i tretze anys respectivament. Coneixen la feina, coneixen el metro, coneixen els carteries i ells també els coneixen. S’enduen els dos homes que els han abordat cap al vestíbul. Mai fan les identificacions i els escorcolls a les andanes, estan massa a prop de les vies i pot ser perillós si la situació es complica. Policies o delinqüents podrien acabar sota un comboi del metro.
Un cop localitzada una zona segura, al costat d’una paret d’un dels vestíbuls, examinen la documentació que els mostren, els prenen les dades i comproven que els dos homes no tenen cap requeriment pendent. També els miren les bosses per certificar que no porten cap objecte robat. “Segur que no portes res?”, pregunta gairebé de manera retòrica el caporal. “Segur, jefe”, replica l’altre. Quan s’acaba l’operació, els deixen marxar i els ordenen que surtin del metro, que abandonin la zona on treballen.
Delinqüents ben assessorats: eviten la violència
“Quan se’t presenten voluntàriament és perquè realment no porten res robat i perquè estan convençuts que no tenen cap ordre d’allunyament del metro en vigor ni cap requeriment pendent, però en això es poden equivocar i ho has de comprovar, esclar”, explica el caporal. I afegeix que s’identifiquen per iniciativa pròpia per mantenir una certa bona relació, fixar un marc del qual la violència –inclosa la resistència a l’autoritat– està exclosa. “Acceptem el joc fins a cert punt, sempre ha de quedar clar que manem nosaltres, que som els policies, i que ells són les delinqüents, encara que si no es donen determinades circumstàncies no els podem detenir. Ho marca la llei i ells ho saben, estan molt ben assessorats perquè això és el seu mode de vida, la seva professió”, afegeix.
Els dos homes que acaben d’escorcollar són dos romanesos –una de les tres nacionalitats que dominen el sector del furt al metro, juntament amb la bosniana i la xilena– que tenen una trentena d’antecedents. Només els poden arrestar si els enxampen amb un objecte robat de més de 400 euros –el furt passa aleshores de delicte lleu a delicte greu i la detenció és pertinent– o si tenen proves que han utilitzat la violència, cosa que passa molt poc, almenys amb els professionals.
Reincidència al cap de deu minuts
El patrullatge continua com estava previst i agafen el passadís etern per anar a buscar la L2. Quan arriben al final del túnel i avancen cap a les escales, el caporal Miquel es tensa com una serp. Ha vist alguna cosa. Accelera el pas i xiula. “Eh, eh, cap a fora! Què us he dit?”. Ha entrat en el bucle, està condemnat a repetir una vegada darrere l’altra el mateix esforç, com Sísif. D’alguna manera, els dos homes que feien cara de no haver trencat mai un plat i que suposadament havien sortit al carrer han tornat a entrar al metro per una altra porta i els tornen a trobar. Però és que darrere seu hi ha quatre noies que el caporal Miquel també coneix bé. “Ep, cap al racó, cap allà, les quatre, ara, vinga!”, els ordena.
Quatre noies molt joves
Són joveníssimes –entre 20 i 22 anys– i menudes, de moviments felins. Van vestides amb pantalons i calçat còmode, i porten mocadors amb els quals es tapen el cap i la cara quan veuen la càmera. S’enfaden, sobretot una. Aixeca la veu, profereix amenaces. Són quatre bosnianes que també han identificat moltes vegades i detingut unes quantes. “Sempre diuen que tenen els marits i els fills al seu país, i que la seva família no sap què fan aquí”, apunta l’agent que patrulla amb el caporal Miquel. Per això reaccionen amb ira si els fan fotos.
Ordres d’allunyament del metro
Cada matí i cada tarda –fins a les onze de la nit– tres parelles de mossos com la que formen el caporal Miquel i l’agent amb qui treballa recorren el metro a peu i de paisà. Es passen informació per telèfon per anar-se repartint, sempre en les àrees on es concentren la majoria dels més de 30.000 fets delictius –gairebé tots furts– que es produeixen anualment al metro.
Les estacions d’enllaç, sobretot a les línies 1, 3 i 5 i les que porten a zones turístiques són les que no es poden deixar mai descobertes. A banda, hi ha setmanes especials, com la del MWC. “Hi ha carteristes que venen especialment a Barcelona per al congrés, ens ho han arribat a dir ells mateixos obertament”, assegura el caporal.
Es tracta d’un sector molt professionalitzat, amb delinqüents professionals que saben que han d’evitar la violència –s’eviten la presó– i que són multireincidents. Per això gairebé l’única manera d’intentar reduir la seva activitat és fer-los la vida impossible i tenir paciència per enxampar-los in fraganti. Fins que al final, per acumulació, es pot demanar al jutge una ordre d’allunyament del metro –se n’han sol·licitat .1750 des que l’estiu del 2015 va entrar en vigor el nou Codi Penal– que solen respectar escrupolosament, perquè desobeir-la és un delicte més greu que furtar una cartera o un mòbil.
“Quan saben que tenen l’ordre d’allunyament en vigor, se’n van a Renfe, si la restricció només és per al metro, o marxen a Madrid o a Roma o a París”, resumeixen el caporal i l’agent. Per evitar que tinguin la sensació que aquest anar i venir és la solució ideal per continuar exercint l’ofici, els Mossos han començat a demanar als jutges de Barcelona que dictin euroordres per fer-los tornar quan tenen una condemna per complir aquí. L’objectiu és que corri la brama que aquesta feina cada dia és més difícil.
Mètodes per “pinçar”
Una aspiració ambiciosa, perquè l’habilitat d’aquesta mena de lladres és considerable. Els mossos especialitzats tenen molt clar que cada escola –coincident amb una nacionalitat– té un mètode. Les noies bosnianes solen anar en grups de quatre: una controla la víctima, dues la distreuen o fan un tap a la porta del vagó i la quarta “pinça” la cartera o el mòbil. De dins d’una bossa, d’una butxaca, d’on sigui més fàcil. Normalment la víctima ni se n’adona.
Poden obrir-te la motxilla si la portes a l’esquena i no notes res. “Una vegada un furtador va prendre la cartera a un militar davant meu. Em coneixia, però no em va veure. Però el militar ni tan sols se’n va adonar. Si no hi arribo a ser per casualitat el lladre se’n va amb el botí”, recorda el caporal. I n’afegeix una altra de polis: la d’un agent d’Scotland Yard que estava de vacances a Barcelona i, aquest sí, va veure que el robaven, va agafar el canell de la lladregota desafortunada i l’hi va retorçar fins a fer-li deixar anar la cartera. La noia va acabar en una ambulància camí de l’hospital.
Dels romanesos hi ha dues maneres de treballar: la de les dones que van en grup i s’enganxen a grups especialment despistats –se senten atretes sobretot per colles d’orientals, que saben que porten diners– i la dels homes, que solen anar de dos en dos. Aquests tenen una especialitat: aturen les escales mecàniques i un d’ells ajuda la víctima amb la maleta mentre l’altre li pren el que pot.
I la incorporació més recent és la creu de l’Astmet: els xilens. Homes que van de dos en dos o fins i tot sols. Molt ben vestits. Dominen la franja horària de primera hora, de 7 a 9. Passen per joves professionals que van a treballar amb les seves motxilles polides a l’espatlla. Costen de detectar i tenen molta habilitat amb les mans. “Són bons”, admet posant els ulls en blanc i fent cara de resignació el caporal.
Els MENA en lluita amb una turista mexicana
Entre identificació i identificació rutinàries salta l’avís: dos nois molt joves han intentat robar la cartera a una passatgera que s’hi ha resistit i un altre usuari del metro l’ha ajudat i els ha retingut. Els vigilants de TMB hi han intervingut immediatament i tenen els dos nois en un racó d’un dels vestíbuls de Plaça Catalunya. Demanen als Mossos que hi vagin a fer-se’n càrrec.
A l’escenari dels fets la situació reflecteix una realitat social complicada. Dos adolescents magribins, un dels quals és clarament encara un nen, estan envoltats de policies i vigilants. El més gran no obre la boca. El petit gemega, rondina, xiscla, es tira per terra, s’aixeca el jersei per ensenyar unes esgarrapades de les quals culpa un vigilant, del qual també assegura que ha insultat la seva mare. No porta documentació i amb el nom que dona no el troben en cap base de dades.
Diu que estava en un centre d’acollida de la Generalitat. Dona dues dates de naixement diferents en deu minuts. Està sobreexcitat i els agents sospiten que ha esnifat cola. Sigui com sigui, apareixen les sigles que s’han popularitzat en l’últim any: és un MENA, menor estranger no acompanyat. I el seu amic probablement ho va ser fins fa poc. Té 19 anys –sembla que en tingui 15– i porta un document que l’acredita com a exconvicte: va estar a la presó de joves 39 dies.
La detenció d’un adolescent enxampat robant al metro, a la parada de la plaça Catalunya, durant el patrullatge / Jordi Play
Després d’uns quants dubtes –no queda clar si el menor té 13 anys o 14, i amb menys de 14 anys són inimputables– se’ls enduen detinguts tots dos. El més jove passarà a la Fiscalia de Menors i allà l’identificaran i aclariran quina edat té. Tot plegat perquè li han volgut prendre la cartera a una turista mexicana que els ha enxampat i ha lluitat per arrencar-los-la de les mans, cosa a la qual ells han reaccionat clavant-li empentes i cops a les mans: això ja no és un furt, sinó un robatori amb violència.
La cartera amb 400 euros
La feina s’acumula, perquè tot just resolt el cas dels dos adolescents de Plaça Catalunya –dues patrulles els traslladen a la comissaria de les Corts– salta un altre avís: a Diagonal tenen retingudes dues noies d’un grup de tres que han robat una cartera amb 400 euros. El botí ha volat amb la que s’ha pogut escapar. Són del grupet de bosnianes que el caporal Miquel i l’agent que l’acompanya ja han identificat dues hores abans a Passeig de Gràcia. Ara també hi ha el sergent Ferran, el cap de torn de l’escamot, que apunta que ell ja les havia identificat a primera hora a Sants Estació. Tres vegades en un matí, i només són les 13 hores. Probablement no serà l’última. I demà més.
