El que no va aconseguir Pablo Llarena amb Carles Puigdemont ho estan aconseguint jutges de Barcelona i els Mossos d’Esquadra amb els carteristes del metro. Des de fa uns mesos, la policia catalana busca noves vies per posar límit a la sensació d’impunitat amb què es mouen els professionals dels furts del transport públic de la ciutat, i ja comença a tenir resultats.
En poc temps, Alemanya ja ha entregat a Catalunya dos d’aquests delinqüents buscats pels Mossos sobre els quals jutjats barcelonins havien emès ordres europees de detenció i entrega. I el mateix ha passat amb una person localitzada a Suïssa, una altra a Noruega, dues més a França i dues més a Romania. A l’inrevés, des de Barcelona s’han fet dues entregues a França i una altra a Bèlgica. Tot plegat, un exemple més –n’hi ha milers– que el mecanisme d’euroordres que tant va decebre les autoritats espanyoles quan el tribunal d’Schleswig-Holstein es va negar a entregar Puigdemont per rebel·lió funciona quan hi ha fonament.
Contrarestar una sentència del Tribunal Suprem
Si fa una dècada Josep Lluís Trapero, aleshores cap d’investigació de la policia de la Generalitat a Barcelona, ja va impulsar el grup dels Mossos especialitzat en multireincidents i va obrir el camí perquè la fiscalia i els jutges s’avinguessin a tractar com a grups de delinqüència organitzada les bandes de carteristes, ara ha calgut buscar una nova estratègia arran d’una sentència del Tribunal Suprem espanyol que ha sigut una de les causes que els furts es tornessin a disparar al metro, igual com al carrer i als establiments de la ciutat.
Segons explica al TOT Barcelona el sotsinspector Carles Vallès, subcap de l’Àrea de Seguretat del Transport Metropolità (Astmet), els furts van començar a créixer quan la crisi va començar a cedir perquè sempre passa quan augmenta l’activitat econòmica. En el cas del transport públic, el nombre d’usuaris sempre creix quan disminueix l’atur i a més a més s’hi han afegit les polítiques públiques que n’afavoreixen l’ús en detriment dels vehicles particulars. Però a mitjans del 2017 van començar a detectar un increment de furts que no era normal. “Havien anat augmentant però de sobte va començar un creixement exponencial”, recorda.
La causa es va trobar en una sentència del Tribunal Suprem que ordenava que es deixés d’utilitzar un article introduït al Codi Penal el juliol del 2015 que permetia tractar com a furt agreujat -amb penes de presó d’entre un i tres anys- un robatori sense violència comès per algú que ja hagués sigut condemnat tres vegades pel mateix tipus de delicte. Durant dos anys, aquell article havia desincentivat els carteristes, o com a mínim feia que marxessin de Catalunya o fins i tot de l’estat quan sabien que hi estaven exposats.
Amb la fi d’aquest mecanisme, les xifres es van tornar a disparar. “La fiscalia va deixar de demanar que s’apliqués article i allò va córrer com la pólvora, perquè parlem de bandes ben organitzades i ben assessorades”, argumenta el sotsinspector Vallès. I així va ser com el 2018 es van produir a Barcelona 31.000 fets delictius al metro, Ferrocarrils de la Generalitat, el Tram i Rodalies: 5.300 més que el 2017, un increment del 20,6% en un any. “De tota manera, que consti que cada dia 1.250.000 persones agafen el metro, però certament era un augment que havíem de controlar”, afegeix Vallès,
A partir d’aquí, van intensificar estratègies com la preparació dels atestats per aconseguir sentències condemnatòries que impliquessin, a més de la multa corresponent, una ordre d’allunyament del metro: si la desobeïxen i són enxampats pels agents que patrullen cada dia pel metro controlant els furtadors, els carteristes saben que la pena per trencament de condemna és superior, i no volen exposar-s’hi.
Això fa que optin per marxar mentre tenen l’ordre d’allunyament vigent -actualment n’hi ha que n’acumulen fins al 2026- i és possible que marxin a altres països europeus. I el mateix fan si tenen condemnes de presó o altres requeriments. Aleshores és quan entra en joc l’eurordre, per trencar la idea que poden anar evitant la justícia desplaçant-se d’un país a l’altre.
