“Ja t’han avisat que xerro molt, oi?“. Aquesta potser era una de les frases més repetides per Joan Termes. Era sempre l’avantsala d’una conversa que podia allargar-se durant hores, fet que després complicava la feina dels periodistes que al llarg dels anys hem hagut de transcriure i sintetitzar tota la informació que encara als seus 83 anys emanava amb eloqüència i una precisió mil·limètrica sorprenent de la seva boca. Termes –que va morir aquest dimarts– era un home savi, sobretot per experiència i per aquest caràcter curiós i inconformista que el caracteritzava, el mateix que, ja quan era adolescent, el movia a colar-se a les obres del metro al seu Sant Andreu de Palomar natal i que, anys més tard, el va portar a un activisme que va predicar fins a l’últim moment.
La seva faceta final com a president i impulsor de l’Associació Coordinadora Pro Museu del Transport de Barcelona, la materialització última de la seva croada per situar els vehicles històrics del transport públic al lloc que els hi pertoca com a part del patrimoni barceloní, va deixar en un segon pla tota la seva reconeguda trajectòria en defensa dels drets de les persones amb discapacitat, una realitat que vivia de ben a prop pels seus dos fills i que li va valer la Medalla d’Honor de la ciutat l’any 2005. Amb aquest reconeixement, sobretot es posava en valor la tasca duta a terme a Horta, el seu barri d’adopció, per eliminar les barreres arquitectòniques que han de salvar les persones amb mobilitat reduïda.
Un electricista aficionat al cinema
Termes era tot això, però també era un aficionat al cinema. Són cèlebres els vídeos que curosament muntava amb les fotografies de les diferents rutes històriques que organitzava molts caps de setmana des d’Horta i que sempre ensenyava orgullós a tothom qui mostrava interès. Un dels últims que va fer recuperava la vintena edició de la passejada amb barret pels carrers del centre de la capital catalana, que va tenir lloc el passat 7 d’abril i a la qual va acudir acompanyat del seu inseparable bastó.
Donant una ullada a la seva trajectòria, queda clar que la seva etapa de jubilat va ser amb diferència la més prolífica i intensa. Tanmateix, pocs coneixen que la professió que va desenvolupar pràcticament durant tota la seva vida laboral va ser la d’electricista. Termes va participar en la restauració de la Font Màgica de Montjuïc i també coneixia de primera mà els secrets darrere la il·luminació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) perquè va ajudar a reposar els focus. De tota aquesta experiència vital, en guardava com un tresor històries que transmetia oralment a tothom disposat a escoltar-les, però que en molts casos mai va arribar a posar sobre un paper.
El llegat i els relats perduts
Ara bé, és innegable que el seu camp d’expertesa per excel·lència era el transport públic. No ens quedem curts si diem que n’era una autèntica eminència, sobretot de la seva història i la seva vinculació a Barcelona. Potser per això era tan conscient de la joia que Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) té entre mans i va batallar fins als seus últims dies per posar el projecte del Museu del Transport a la taula de les administracions. “Molts historiadors no poden parlar en primera persona. Jo tinc l’avantatge d’haver-ho viscut des de ben petit, quan em colava a les obres del metro o indicava als meus veïns com arribar des de Sant Andreu de Palomar fins al centre de la ciutat”, explicava el passat mes de febrer en una conversa amb el TOT Barcelona, tot reivindicant-se com a font primària de moltes de les històries que relatava.
Termes va viure de ben a prop els diversos accidents que van tenir lloc a la dècada dels seixanta a Sant Andreu durant les obres de construcció del metro, en els quals es calcula que van morir fins a onze treballadors. Una part d’aquestes intrahistòries tant de la xarxa del subsol barceloní com del transport públic en general les va deixar escrites en els seus tres llibres: El 50 aniversari de l’arribada del metro a Horta (2017), De Fabra i Puig a Torras i Bages. 50 anys de l’arribada del metro al centre de Sant Andreu (2018) i Tramvies de Barcelona i rodalies, 1872-2021 (2021). Moltes altres, però, se les ha emportat amb ell i ja només viuran en el record d’aquells que van tenir el plaer d’escoltar-les.
