Barcelona, 26 de gener del 1939. Les tropes franquistes entren per l’avinguda Diagonal amb posat triomfal. La capital catalana ha claudicat després de prop de dos anys patint els bombardejos constants de les forces d’aviació italianes i alemanyes. Aquell mateix dia, Hilari Salvadó i Castell abandona la ciutat iniciant el camí de l’exili per refugiar-se a França. Ho fa a contracor, com tants altres polítics, sindicalistes i intel·lectuals de l’època, però amb el convenciment de poder tornar algun dia. En el seu cas, s’hi afegeix un sentit del deure difícil de posar en paraules: marxa ostentant el càrrec d’alcalde.
Salvadó no ho sabia aleshores, però el seu mandat al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona durant els darrers mesos de la Guerra Civil Espanyola el convertiria en l’últim batlle republicà de la capital catalana. Aquest veí de la Barceloneta -on era conegut amb el sobrenom de Lari– havia accedit a l’alcaldia el 16 de juliol del 1937 després que Carles Pi i Sunyer deixés el càrrec per encarregar-se de la conselleria de Cultura de la Generalitat, aleshores presidida per Lluís Companys, i va estar al peu del canó fins als instants finals. “Va haver d’assumir aquest rol en un moment crític, amb constants bombardejos i amb més de 300.000 persones que buscaven refugi a la ciutat. Es podria haver mantingut al marge, però va tenir un paper actiu sobretot en l’acció humanitària i de cooperació”, explica al TOT l’historiador Pau Vinyes, autor del llibre Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes (2017).
Tot i la importància de la seva tasca, l’últim alcalde de la democràcia abans dels anys foscos del franquisme és encara per a molts barcelonins un desconegut. Els reconeixements a la seva figura pràcticament es poden comptar amb els dits d’una mà i només a la seva Barceloneta natal se’l manté en el record a través de la plaça que porta el seu nom i d’una menció al carrer on va viure amb la seva família. Amb l’objectiu de treure’l d’aquest l’oblit imposat pel feixisme i situar el personatge en el lloc de la història que li pertoca, aquest 16 de febrer ha començat la celebració del 125è aniversari del naixement de Salvadó amb un acte a les portes de la que havia estat casa seva, al número 82 del carrer dels Pescadors.
Del naufragi a la militància
La vida de Salvadó va estar marcada des de ben petit per la tragèdia. Fill d’una família de pescadors emigrants de Peníscola i instal·lats al barri mariner per excel·lència de la ciutat, el futur batlle barceloní va veure amb només 11 anys com el seu pare i els seus quatre germans grans perdien la vida el 31 de gener del 1911 després de naufragar a causa del greu temporal de la Candelera. El petit de la família va esquivar aquest desenllaç de miracle, ja que també acostumava a acompanyar el seu progenitor per ajudar-lo amb feines més logístiques com preparar el menjar dels navegants. “No es trobava bé i això el va salvar d’una mort segura. La seva mare li va fer prometre aquell dia que no es dedicaria a la mar“, assenyala Vinyes.
Amb la matriarca de la família a càrrec de les dues filles petites del matrimoni i d’una cunyada de 75 anys invident, Salvadó va començar a treballar com a comercial, una feina que compatibilitzava amb els seus estudis nocturns per exercir de comptable, la que acabaria esdevenint la seva professió. Va ser en aquesta època quan comença la seva militància política, compromesa amb els drets socials i les llibertats nacionals. El xup-xup que es vivia en aquells anys a la Barceloneta, sumat al litigi que va haver d’emprendre la seva mare contra els creditors que havien avançat els diners per pagar de les dues barques del seu pare i que ara volien recuperar la inversió apropiant-se de part de la indemnització pel naufragi, va portar el nostre protagonista a enrolar-se a Estat Català primer i, després de la seva fundació el març de 1931, a ERC.
L’ascensió de la celebritat de l’Uruguay
És en aquest moment quan comença la seva fulgurant trajectòria política. Després d’un primer intent fallit a les eleccions generals espanyoles del novembre del 1933, Salvadó aconsegueix finalment accedir a un càrrec públic com a part de llista guanyadora dels comicis municipals celebrats el gener de l’any següent. Esdevé regidor del Districte Primer -que aleshores englobava també la Barceloneta- en l’executiu liderat per Pi i Sunyer, i serà empresonat uns mesos més tard amb tot el govern al vaixell Uruguay, una embarcació que es va utilitzar com a presó flotant, arran dels coneguts com a fets del Sis d’Octubre. Tal com relaten les cròniques de l’època, la popularitat d’aquest personatge era tal que nombrosos veïns de la Barceloneta s’acostaven amb les seves barques a la presó flotant pràcticament cada dia per saludar-lo.
Alliberat el 23 de febrer del 1935 i amnistiat un any més tard, el polític barceloní recupera l’acta de regidor assumint cada cop un rol més important en l’engranatge municipal. La tranquil·litat, però, dura poc. El cop d’estat del 1936 i posteriorment els fets de Maig del 37 porten el president Companys a reestructurar el Govern, incorporant el fins aleshores alcalde Pi i Sunyer com a conseller de Cultura. El juliol d’aquell mateix any, Salvadó prendrà possessió com a nou batlle de la ciutat, fent-se càrrec d’una ciutat en ple estat de guerra i esdevenint una figura de “consens” entre les diferents formacions que configuraven el govern municipal, tal com apunta Vinyes.
Vida entre bombes i exili
Els bombardejos marcaran el seu mandat. Conscient que la ciutat s’havia convertit en el camp de proves de l’aviació italiana i alemanya, Salvadó va impulsar la construcció de molts refugis antiaeris, editant inclús un fulletó que explicava com fer-los, i també era habitual veure’l implicat directament en les tasques de rescat de persones que havien quedat sepultades sota la runa. El seu executiu va promoure l’habilitació d’equipaments i serveis per a la verdadera allau de refugiats que van buscar aixopluc a la ciutat i va buscar el suport internacional per aconseguir decantar la balança del bàndol republicà.
Amb l’arribada de les tropes franquistes a la capital catalana a finals de gener del 1939, l’alcalde va emprendre el camí de l’exili travessant els Pirineus pel Coll d’Ares i refugiant-se primer al municipi occità de Valrans abans d’instal·lar-se definitivament amb la seva parella Paquita Cervera a Besiers. Allà van viure l’ocupació nazi de França, amagats a casa d’uns coneguts descendents d’una família catalana per evitar que els poguessin identificar i deportar, i també van poder refer la seva vida després de la fi de la Segona Guerra Mundial, treballant ell com a comptable per a una empresa local de neveres.
Un retorn fugaç marcat per la censura
Salvadó no podria tornar a la seva ciutat natal fins a l’any 1960. Dues dècades després del seu exili forçat, les gestions fetes des de Barcelona per part de Josep Maria Pi i Sunyer -cosí de l’exalcalde barceloní- i del periodista Joaquim Ventalló, amics íntims del comptable, acabaven donant els seus fruits i l’últim batlle republicà traspassava la frontera i trepitjava per primer cop des de la fi de la guerra la capital catalana, instal·lant-se al domicili familiar de la seva parella a l’Eixample. L’infortuni, però, colpejava de nou la vida del nostre protagonista només cinc anys després de la seva tornada, quan pateix un greu accident de trànsit mentre anava a visitar la seva germana a França.
El sinistre el deixa molt malferit i acaba ingressat en un hospital de Montpelier. Malgrat el seu delicat estat de salut, Salvadó demana insistentment poder tornar a Barcelona i els metges francesos finalment accedeixen a la petició. Després d’uns mesos rebent tractament en una de les clíniques privades del doctor Moisès Broggi, l’exbatlle mor el 20 de febrer del 1966, només quatre dies després de fer 67 anys. La seva esquela es publica en diversos diaris, però només La Hoja del Lunes fa referència -i en català- al seu pas per l’alcaldia barcelonina, un exemple més de la censura franquista.
A diferència d’altres personalitats de l’època, la Transició i la represa de la democràcia a l’Estat no van servir per trencar aquest vel de l’oblit que s’estenia sobre la figura del polític barceloní, que no començarà a ser reconegut fins als anys noranta gràcies a la tasca conjunta d’un grup de veïns de la Barceloneta i d’ERC. “Sembla que hi hagués una mena d’amnèsia a les institucions durant prop de vint anys. Això passa amb moltes víctimes de la repressió franquista, que les van esborrar del mapa”, lamenta Vinyes, que considera que aquest 125è aniversari pot ser una bona oportunitat perquè la ciutat posi remei al deute històric que té amb el seu últim alcalde republicà.
