Gemma Calvet (Barcelona, 1966) és candidata a ser la nova síndica de greuges de Barcelona. Advocada i jurista, suma una trajectòria professional de més de trenta anys. Especialitzada en drets humans, ha estat durant una dècada directora de l’oficina de transparència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), un organisme que va fundar. També va ser tres anys diputada al Parlament, professora de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, membre del comitè d’ètica dels Mossos, del consorci de Serveis socials de Barcelona i de l’Oficina per la No Discriminació de l’Ajuntament de Barcelona, i directora general de drogodependències del govern d’Euskadi. Columnista i tertuliana en diversos mitjans, ha estat inclosa recentment en la llista Forbes de les 50 dones més influents de Catalunya. Dues de les seves prioritats si és síndica són reduir la burocràcia i donar a la institució una perspectiva de gènere. Defensa, com la síndica de Catalunya, fer un únic mandat al capdavant de la Sindicatura i que no hi hagi possibilitat de repetir.
Per què es presenta a ser síndica de greuges de Barcelona?
Penso que la meva trajectòria professional i el meu vincle amb la ciutat, amb les entitats i, especialment, amb tota la lluita pels drets humans de tota la ciutadania, a través de les iniciatives que he anat desenvolupant al llarg de la meva vida, són una garantia que puc fer una bona contribució en un servei com la Sindicatura, que entenc que s’ha de renovar.
Es presenta per iniciativa pròpia o algú la va convidar a presentar-s’hi?
Van ser clau els Projectes dels Noms, Hispanosida, que em van convèncer per tirar endavant això, a través del Ferran Pujol, concretament, i a partir d’aquí va haver-hi una cadena de persones que em van acabar de convèncer i vaig autoritzar que presentessin la meva candidatura. Però jo no m’he dirigit a les entitats en termes generals per demanar el suport. Sé que quan va sortir el meu nom algunes de les entitats que van donar suport a l’altra candidatura [la de l’actual síndic, David Bondia] em van escriure dient que no ho sabien i que tenien ganes de donar-me suport. He obert la porta a què les entitats que vulguin puguin donar el doble suport. Està per solucionar aquesta situació.
No és irregular donar suport als dos candidats?
No, en absolut. No és un tema de propietat privada de les entitats. El procés de participació està basat en una transparència i, al mateix temps, en una capacitat desplegar els suports que elles creguin necessaris i amb qui se sentin identificats.
Què la fa millor candidata a parer seu que David Bondia?
La paraula millor no la compro en aquest sentit. És molt categòrica. Diria que, primer, cal una renovació a la Sindicatura per salut democràtica de la institució, igual que la síndica de greuges de Catalunya només pot estar un mandat. D’altra banda, el meu projecte inclou una sèrie d’aspectes que al llarg del seu mandat o no els ha treballat o els ha treballat molt residualment.
Quins són elss principals eixos del seu programa?
El primer de tot és el tema de la bona governança que implica reduir la burocràcia.
En la tramitació d’expedients vol dir?
L’actual sistema de tramitació tecnològica ha afegit una barrera digital, especialment per a la gent gran i per a la gent que no està gaire preparada. Però, a més a més, amb el sistema contínuament canviant d’algunes plataformes i alguns tràmits, és molt complicat. Per tant, entenc que s’ha de reforçar l’atenció presencial, la supressió de la cita prèvia, en el sentit que si arribes i hi ha massa gent te n’has d’anar i tornar un altre dia, i, d’altra banda, donar la resposta més urgent possible. I aquí és quan haurem d’ajudar també els treballadors municipals a fer una diagnosi de quina és la càrrega de treball que tenen i per què es triga tant a resoldre alguns tràmits, com poden ser llicències, com poden ser les mateixes resolucions de queixes de la Sindicatura. Aposto també per fer una feina amb els treballadors i treballadores de l’Ajuntament per fer aquesta reducció de burocràcia.
Un dels problemes creixents de la ciutat és el sensellarisme. Barcelona té unes 1.200 persones dormint al carrer, segons Arrels Fundació. Què es pot fer des de la Sindicatura?
Escoltar les entitats d’una forma continuada, no puntual, i que s’aprovi urgentment la llei del sensellarisme de Catalunya que està en la tramitació parlamentària. Està pendent que els grups parlamentaris la impulsin. Aquesta llei és clau i estic totalment d’acord amb el seu contingut.
Vol fer una sindicatura més feminista?
Sí, jo crec que cal incorporar una perspectiva de gènere a tota l’activitat de la Sindicatura i, especialment, afrontar el repte de la lluita contra la violència masclista i la protecció dels menors d’una manera molt més intensa, planificada i en coordinació amb moltes institucions, perquè actualment el sistema no està responent. La Sindicatura ho ha de convertir en una prioritat màxima. El que s’ha fet ha sigut puntual i residual.
Diu que el síndic David Bondia no ha tractat gaire el tema de les violències masclistes?
No de la forma suficient perquè hi hagi un impacte i, a més a més, amb accions molt puntuals. Entenc que això és un dèficit important de perspectiva. D’altra banda, he trobat a faltar la perspectiva de gènere en la resta de gestions. Cal fer un canvi i gestionar la Sindicatura de Greuges amb el màxim principi d’igualtat i també d’acompanyament a les dones, que, fins i tot, en moltes ocasions ni van a la Sindicatura a queixar-se.
Té previst incorporar alguna funcionària municipal que tingui una perspectiva de gènere per abordar aquesta qüestió o la portaria vostè directament?
Li he ofert a l’actual adjunt al síndic, que és un gran treballador públic, el Xavier Bernardí, de continuar en el lloc. Evidentment, haurà de decidir-ho ell. I, en segon lloc, m’agradaria que la cap de gabinet fos una empleada pública i no un càrrec decidit a dit, ni un càrrec de cap partit polític com és l’actual, que ha estat vinculat a ERC. El que vull és que sigui una persona que vingui de la funció pública i que tingui ganes d’incorporar-s’hi. S’hauria de fer una convocatòria.
Si finalment el senyor Bernadí li diu que no vol continuar, té pensat algun altre nom com a adjunt o almenys un perfil?
La veritat és que no li he donat massa importància en aquests moments. Sí que tractaré que tots dos siguin -els càrrecs d’adjunt i de cap de gabinet- treballadors o treballadores públiques. Això sí que ho tinc clar. I, d’altra banda, valorar, en funció de la seva experiència, que hi hagi un home i una dona.
Vostè va ser diputada independent en les files d’ERC al Parlament. ¿Creu que això pot ser un hàndicap perquè la nomenin?
Tinc una trajectòria professional de més de trenta anys, i això va ocupar tres anys de la meva vida. Mai vaig estar militant del partit ni vaig assistir als òrgans de partit. Tota la gent que m’ha seguit i m’ha conegut ho sap. Les sigles aquestes no formen part de la meva trajectòria. Vaig estar com a diputada independent perquè crec amb el que Montaigne deia, que és que els professionals han de servir el seu país en un moment. Llavors, vaig fer tota la feina possible per arribar a consensos. De fet, la llei de transparència, que és una de les lleis en les quals més em vaig implicar, va comptar amb un consens en temps molt complexos del PP, PSC, Convergència i ERC. El mateix que en la prohibició de les pilotes de goma per part dels Mossos. Crec que la gran capacitat que puc aportar, amb l’experiència parlamentària petita que vaig tenir, és la creació de consensos i aliances, en defensa de l’interès general.
Va estar deu anys de directora de l’oficina de transparència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Podríem dir que aquesta és la feina més semblant a la que hauria de fer a la Sindicatura?
No, perquè jo he estat abans molts anys treballant en la defensa de drets humans des de la meva posició d’advocada, en la lluita per la salut a les presons, en la lluita pels drets dels consumidors i contra la discriminació a l’Oficina per la No Discriminació de Barcelona. He fet molts plets i litigis estratègics. Aquesta última etapa professional, que ha estat de quasi deu anys, sí que m’ha portat un gran coneixement metropolità i un gran coneixement del que és necessari en termes de polítiques d’integritat publicoprivades, i també a l’hora de poder gestar aliances amb el sector privat. L’Àrea Metropolitana de Barcelona ha estat un gran aprenentatge de la complexitat dels consensos, però també de la importància del que és l’àrea metropolitana. Fa pocs dies ha fet quinze anys de la seva creació. Estic molt contenta d’aquesta etapa professional. Vaig estar dos mandats com a directora de l’Agència de Transparència. És un organisme que vam crear de zero. Ara és diferent com jo el vaig construir. Modestament, puc dir que és un organisme que ha estat referent per Nacions Unides i per la OCDE, amb tots els instruments d’integritat que vàrem fer. I he d’afegir un agraïment als 300 càrrecs públics i privats que es van adherir al codi ètic i als qüestionaris de conflictes d’interès, quan ningú tenia qüestionaris de conflictes d’interès en aquell moment. Estic parlant de fa sis anys. Va ser un punt d’inflexió molt important en la política d’integritat. Va ser un gran aprenentatge de bona governança. I insisteixo, la base han de ser consensos i aliances.
Un problema és que a vegades es dupliquen les queixes entre la Sindicatura de Greuges de Barcelona i la síndica de greuges de Catalunya. És veritat que se’n deriven, però no sé si podria fer-se un pas més i que des de la Sindicatura de Catalunya, si rep una queixa de l’Ajuntament de Barcelona, no l’acceptés i la ciutadania l’hagués de presentar a la Sindicatura de Greuges de Barcelona?
Crec que la ciutadania, per principi de confiança, pot acudir a l’organisme que més confiança li inspiri. Crec que el debat de competències administratives mai pot anar en detriment de la llibertat de la ciutadania al principi de confiança en una institució. Valoro molt l’actual síndica de greuges de Catalunya [Esther Giménez-Salinas] i el seu equip, com el Jordi Palou, el seu adjunt, i tots els treballadors. Estic convençuda que trobarem les maneres de coordinar-nos, però mai una qüestió de competència serà un motiu de fricció institucional.
Què ha passat amb el suport de PIMEC (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya)? El dia del debat de betevé va tenir una enganxada amb el síndic per aquesta qüestió?
El dia 15, en l’acte que vaig fer a l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB), va venir la vicepresidenta de PIMEC, Emma Gumbert, com a PIMEC a donar-me suport. Justament, és una de les entitats que quan van donar suport al senyor Bondia, que ja havia demanat a moltíssimes entitats l’adhesió a la seva candidatura, no sabien que seria candidata. L’Emma Gumbert va venir, evidentment amb connivència amb l’entitat i amb la direcció de l’entitat, i va mostrar un suport públic. Això no va ser del grat de l’actual síndic i em reservo per discreció el que va passar entre el dilluns 15 de juny i el debat del dia 17, on ell va tornar a esgrimir que les seves entitats eren les seves entitats. No estic d’acord amb això. Penso que les entitats tenen absoluta llibertat, siguin les seves o les que em van proposar a mi, que no són meves, de poder adherir-se a les dues candidatures i deixar que siguin els polítics els que acabin inclinant la balança. Això és el més ètic i cap entitat ha de tenir por per poder fer aquesta doble adhesió. Animo a les entitats que ho vulguin fer que no es deixin, en cap cas, condicionar, ni que ningú els digui que això està prohibit. perquè no està prohibit. Justament, un procés de participació és lliure, ampli i flexible perquè es pugui produir això.
L’elecció del síndic o síndica té diverses fases, amb suports de les entitats i un procés participatiu per part de la ciutadania. Cap és vinculant i al final, la decisió és política. La persona que s’elegeixi necessita l’aval de dues terceres parts del plenari. Ha pogut parlar amb els grups municipals com valoren la seva candidatura?
Alguns m’han demanat parlar per conèixer més el meu programa. És una cosa que he agraït molt. El mateix alcalde em va rebre després que se sabés que era candidata. Crec que institucionalment és una mostra de respecte al procés i d’obertura de mires. Qui m’ho ha demanat, m’hi he reunit. També els he aportat el programa una mica més aprofundit, en termes de metodologia. Mai he demanat en aquestes reunions, quina era la seva intenció de vot. Crec que això encara ho estan decidint i madurant, fins que no tinguin tot el panorama al davant.
Vaig llegir en una entrevista al diari Ara que deia que algunes entitats s’havien sentit obviades per l’actual síndic. Pot especificar quines?
Sí, crec que no hi haurà cap problema. La Fundació Mané, per exemple, d’habitatge social, és una fundació que m’ha donat suport. El seu president, el Manuel Lecha, va venir a l’acte del dia 15 a l’ICAB i va manifestar rotundament que era necessari un canvi perquè calia més presència. Altres són entitats molt rellevants, més vinculades a l’Església, que no vull comprometre, però que estan fent una gran tasca de servei, de voluntariat i assistència social i a la dignitat de les persones. Tenen molt pressupost privat i algun públic, però sobretot privat. Han de ser elles qui es manifestin i crec que han optat ara per un silenci discret que entenc. No volen polititzar les seves actuacions i entenen que aquest procés encara pot estar, per algunes raons, excessivament polititzat.
