En José Merino té 75 anys, mira unes obres i sentència: “Va ser aquí”. Alguns potser no se’n recorden, si més no, potser no ho fan amb l’exactitud d’algú que va patir en primera persona la crisi de l’esvoranc del Carmel. Vivia -i viu- a uns quaranta metres del túnel que es va ensorrar i que va obrir una ferida gran al barri. No va haver-hi ferits, però sí centenars de desallotjats. En José ja s’ensumava alguna cosa els dies d’abans. “Havien demanat els veïns de Calafell que marxessin”. I uns extremenys, que eren coneguts seus, van negar-se a treballar a la zona. Va ser ràpid, recorda; es va precintar tot el recinte i ell va passar la primera de moltes nits fora de casa, aquella primera nit sense roba de recanvi. “El segon dia sí que ens van deixar entrar a agafar algunes coses”, recorda. Però aleshores tampoc sabia que passaria un any i mig en hotel. “És divertit la primera setmana, després més que un somni és un malson”.
Vint anys després, la ferida ha cicatritzat. Se’n tornava a casa havent comprat pa quan el TOT Barcelona ha interromput el seu particular escrutini diari de les obres, que ja no tenen res a veure amb el metro. Ara s’hi fan pisos de protecció oficial. “Deien que aquí hi aniria un parc. Ves a saber si el fan, aquí al costat, potser. És d’aquelles moltes coses que es diuen i a vegades no s’acaben fent”, rondina. El veí recorda que els tres o quatre anys posteriors a l’ensorrament del túnel, allò era “monotema” al Carmel. Segurament perquè la crisi de l’esvoranc té noms i cognoms. “Tothom coneix algú que va estar afectat”. A la zona es va habilitar un punt d’informació, que s’omplia de veïns, i les autoritats van bolcar-se en les ajudes per pal·liar una situació pràcticament desconeguda a Barcelona. 1.289 veïns desplaçats. 84 finques afectades. Quatre d’enderrocades. Uns 200 comerços tancats. Pasqual Maragall ho comparava amb els efectes devastadors del ‘Presitge’ i en José encara s’ho pregunta: “No sé qui va pensar a posar aquí la sala de maniobres del metro”.
“No va morir ningú, però va fer molt mal”
El metro ha acabat arribant al Carmel. Una de les entrades llueix a la plaça de Pastrana, a cinc minuts de l’esvoranc. El cablejat dels edificis està mal recollit a les façanes, hi ha dos supermercats 24 hores, un kebab i una farmàcia, moltes motos a aparcades en una de les entrades a la plaça, que està pacificada i plena d’àvies. La Marina i la Francina rondaven els 60 anys quan va passar el que va passar. Elles vivien lluny, a uns 500 metres, però tenien amigues que van patir esquerdes i fins i tot mobles trencats. Una se’n fia de les obres noves, l’altra no tant. I conversen. “No va morir ningú, però allò va fer molt mal”, diu la Francina, la gran. “Qui ho va patir de veritat… no crec que s’oblidi mai”, comenta la petita. Discrepen sobre les millores del barri. Que si “ara tenim escales [mecàniques] i abans no” o que si “d’acord, estem millor, però els carrers continuen malament”. “Ella és com els rics, que tenen i tenen i volen tenir més”, conclou la Francina. I la Maria riu.
Totes dues recorden de la mateixa manera, això sí, els mesos que van prosseguir l’esvoranc. “Era el tema, tothom en parlava al mercat”, comenten. La Maria i la Francina no estan soles, a la plaça, encara que són les que més ganes tenen de recordar. Una de les seves amigues, Antònia, que entra i surt de la conversa, interromp per parlar de política. Diu que no s’acaba de refiar del metro i recorda, encara ningú ho havia esmentat, que “ja ho va dir el Maragall, allò del 3%”. Amb l’esvoranc, el Carmel va convertir-se en l’epicentre de la política catalana, amb el PSC assenyalant Convergència de corrupte –pel cobrament de comissions; el que després seria el ‘Cas Palau’– i Convergència amenaçant de fer caure l’estatut. Tot, després de la crisi del Carmel.
“El maleït esvoranc va deixar tocat el comerç”
Al mercat ja no es parla de l’esvoranc i encara menys de política. Però tothom en té alguna a cosa a dir si se’ls pregunta per la crisi. “Per la botiga de la Fernanda estaven les cases rajades”, comenten entre ells un grupet de dos senyors i tres senyores, tots jubilats fa anys. Abans baixaven cada setmana a fer el cafè, ara diuen que és massa car per fer-ho tan sovint. “I tant que aquells dies es parlava de l’esvoranc!”, coincideixen a remarcar tots cinc. Ara, en canvi, ja no és un tema de conversa recurrent, diuen. “Vint anys han passat ja?”, es pregunta una d’elles, la mateixa que assegura que “és inevitable pensar-hi quan hi passes per davant”.
El mercat del Carmel és curiosament un dels mercats més vius de Barcelona: dos bars i una quarantena de parades. Sobreviu en un barri on el petit comerç es recuperava de l’esvoranc quan va arribar la crisi del 2008 i que es recuperava de la crisi del 2008 quan va arribar la pandèmia de la covid. La gerent de l’associació Carmel Comerç, Encarna Puig, descriu el Carmel com “un barri fer a si mateix, amb un gran esperit de lluita”. “Això fa que hi hagi comerciants que tiren endavant, que no vol dir que no estiguin fotuts”, remarca.
La portaveu dels comerciants apunta que la crisi de l’esvoranc “s’ha arrossegat sempre” i fa un paral·lelisme amb la pandèmia. “Les farmàcies van obrir abans, però molts sectors van haver d’estar nou mesos o fins i tot un any i mig tancats. Però igualment havien de pagar els lloguers, els treballadors. Va haver-hi ajudes, però no eren suficients”, remarca. Des de l’eix comercial descriuen un canvi de paradigma, un abans i un després, que ha deixat tocat el petit comerç. Puig calcula que moltes de les 1.300 persones desplaçades “eren clients que no van tornar al barri”. Els comerciants del Carmel, sentència, fa temps que lluiten “contar els mals endèmics del petit comerç i contra factors externs”. Van fent. Han passat vint anys i els veïns s’han anat recuperant, però Puig remarca que “el maleït esvoranc va deixar tocat, molt tocat, el comerç del Carmel”.
1 
