Barcelona 92 va suposar un trasnformació urbanística de primer nivell a la ciutat, amb moltes llums però també amb moltes ombres, que en ocasió dels 30 anys dels Jocs Olímpics val la pena revisar. Però si ens fixem en el capítol d’equipaments esportius, el llegat encara és molt present.
Un pla d’equipaments pensat per al llarg termini
Barcelona va posar a disposició de les competicions olímpiques un total de 43 instal·lacions esportives, 15 de les quals es van construir de bell nou -8 a la capital i la 7 a les subseus olímpiques-, i 10 van ser renovades i la resta van ser instal·lacions que ja estaven construïdes i en perfecte estat.
El TOT Barcelona ha conversat amb qui aleshores va ser regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona, Enric Truñó, que explica que el mapa d’equipaments olímpics va servir per completar el mapa d’oferta esportiva: “Necessitàvem un velòdrom en condicions, un port olímpic, un frontó, un nou camp d’hoquei, un de beisbol… en definitiva, havíem de construir un mapa ampli des del punt de vista de la diversitat esportiva, perquè a Barcelona hi havia molts buits en aquest sentit”. Però també calia cohesionar la ciutat “per apropar els equipaments a la ciutadania i als barris, facilitant-ne el seu ús l’endemà dels Jocs, i sobretot, arrossegar algunes zones que eren molt perifèriques i se sentien desconnectats”.
El CEM Vall d’Hebron, el Velòdrom, les piscines Picornell, el CEM Espanya Industrial, el pavelló de la Mar Bella, el Tennis Vall d’Hebron, les pistes d’atletisme o el frontó de la Rambla. i molts altres equipaments continuen tenint vida avui, alguns, com l’antic camp de tir olímpic, reconvertit en camp de futbol i de rugbi. També l’estadi Lluís Companys i el Palau Sant Jordi, actualment amb usos més culturals i socials. Per tot plegat us preguntem si feu ús habitual d’aquestes instal·lacions i si penseu que estan ben gestionades i cuidades trenta anys després que fessin història olímpica.
Poll
