L’idealitzat esperit olímpic de 1992 no amarava tota Barcelona, malgrat el relat oficial que ha quedat dels Jocs Olímpics. Sectors de la ciutat, com l’independentisme, l’anticapitalisme o el moviment veïnal, eren crítics amb el llegat de Barcelona’92 i van expressar-ho públicament. En ocasions, amb gran contundència simbòlica. Rarament aquelles manifestacions formen part avui de les antologies i exposicions sobre la cita esportiva i la metamorfosi de la ciutat.
Una de les mostres d’aquella discrepància invisibilitzada és el número del desembre de 1992 de La Veu del Carrer, la revista de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). No és un número normal, d’articles i reportatges, sinó un remake d’un mític abecedari contra l’alcalde franquista Porcioles que va publicar la revista d’arquitectura CAU el 1973. Si l’antiga es deia irònicament “La Barcelona de Porcioles”, la del 92 portava el provocador títol de “La Barcelona de Maragall”.
No és fàcil trobar-ne exemplars impresos, però l’hemeroteca de la FAVB permet llegir-la en línia còmodament. Es tracta d’una mena de diccionari, de la A a la Z, on es ressenyen breument els principals personatges, conceptes i indrets associats als Jocs Olímpics. Des de “deute olímpic” i “Mariscal”, fins a “Modernitat” o “Telefónica”.
Una seixantena de persones –algunes d’elles, conegudes personalitats– van col·laborar en l’elaboració del número especial: els periodistes Josep Maria Huertas Claveria i Jaume Fabre, la geògrafa Mercè Tatger, l’historiador Pau Vinyes, Montse Sintes de Càritas… I un convidat de prestigi com autor d’un text introductori: l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán.
“Triomfalisme sense límits”
A l’editorial, la FAVB d’aleshores reflexiona sobre la ciutat posterior als Jocs. “Després de la cita olímpica, amb les obres acabades, Barcelona és una ciutat feta? El pes del deute marcarà el post-olimpisme? Els oblidats continuaran en la marginació? Barcelona ha aprofitat els grans esdeveniments per resoldre els seus endarreriments urbans? Però, després què?”, es preguntava l’entitat. “Després del triomfalisme sense límits que ha suportat Barcelona durant els darrers anys, ha arribat el moment d’obrir el debat sobre la realitat de la nostra ciutat”, deia. “No és difícil endevinar que queden temes pendents i importants”, advertia.
Les preguntes de Montalbán
Montalbán se suma a les preguntes retòriques i s’autotitula “Qui és qui? Què és què?”. “Despertats del somni olímpic, podríem caure en l’error de donar per acabada la ciutat i fatalment condicionat el seu projecte i model de creixement per la factualitat d’allò construït”, avisa. Així, reivindica “recuperar el discurs de les necessitats reals una vegada acabat el bell espectacle”. Disculpa per avançat la “subversió” dels impulsors de la revista per comparar l’abecedari de Porcioles amb un de Maragall, i emfatitza com a “propòsit” primordial “recuperar la cultura de la participació”.
Es pregunta si “ha arribat plenament la democràcia a la ciutat”, es respon a sí mateix que “no del tot” i situa com a instrument indispensable “la presencia fiscalitzadora, crítica però participant, de la ciutadania”. “Tan de bo aquesta ciutat recuperi la capacitat d’autopensar-se sense deixar aquesta tasca en les exclusives mans del príncep i de l’arquitecte”, conclou. La lectura de la revista, 30 anys després, no deixa de sorprendre per la vigència de moltes de les definicions que conté.
3 
1 
