Nascut a Barcelona el 1983, Eloi Badia és un dels pocs regidors d’Ada Colau que repeteix aquest mandat i que ho fa exactament amb les mateixes funcions que en el primer mandat, regidor del districte de Gràcia i Emergència Climàtica i Transició Ecològica. Per tant, coneix la seva cartera i el seu territori a fons des del primer moment. I té molt clares les prioritats dels pròxims quatre anys. Es mostra segur –i segons com desafiant– però en tot moment deixa clar que està disposat a escoltar l’oposició i negociar sobre com tirar endavant els projectes. El que no tolera és no avançar.
Gairebé la primera cosa que va dir en el primer ple del mandat al districte de Gràcia va ser que l’habitatge públic és el gran objectiu dels pròxims anys.
És que és el districte de Barcelona on n’hi ha menys. I en alguns barris, com la Vila i el Camp d’en Grassot, és pràcticament inexistent.
Aleshores, quins compromisos en aquest terreny assumeix per a aquests quatre anys?
Fins ara hem posat les bases per portar projectes a aprovació. En molts casos estem encara en fase de planejament. Però ja hem aprovat un MPGM (modificació del pla general metropolità) de Vallcarca que situa molt habitatge públic a la zona. Tenim altres projectes en marxa, com ara el de la Quirón. I són importants, a la Vila i al Camp d’en Grassot, els plans que aniran a Manuel Torrente, a la Sedeta i al que s’anomena el pla de la rambla del Prat, que serà l’obra en habitatge públic més important de la història de la Vila de Gràcia. Després tenim el projecte de les casetes d’Encarnació, on ha d’anar la nova escola bressol i habitatge dotacional.
A Vallcarca, que és on més espai hi ha, els veïns estan escarmentats d’enderrocs que s’han fet i després els solars s’han quedat allà, buits…
S’estava destruint un teixit històric i una identitat de barri per construir un barri dormitori, una gran avinguda i grans blocs, que destrossaven el teixit de casc antic que encara tenia Vallcarca. Per això vam protegir una zona de casetes baixes i s’ha fet un nou planejament que ja ha aprovat la Generalitat. És molt possible que algunes promocions tant públiques com privades arrenquin ja en aquest mandat.
I l’eix verd?
Vam fer dues sessions amb una taula on també hi havia els partits i vam dibuixar un escalat: què significaria que no hi hagués gens d’habitatge, què significaria que es mantingués tot i un escalat de possibles propostes. I aquí, és veritat, hi ha veïns que defensen molt més la idea d’una rambla verda amb el màxim de verd possible i d’altres que defensen no enderrocar res més, i hem de veure si som capaços d’arribar a un punt de trobada. Aquests processos sempre són lents.
El mandat passat el PSC va presentar al ple la proposta d’acabar els enderrocaments previstos en el vell planejament i la va perdre. Ara els comuns governen amb el PSC…
Nosaltres ens sentim còmodes perquè el que va sortir del ple és on estem nosaltres. El que no es pot fer és tancar-ho en fals en un ple i i renunciar a la cerca d’un acord veïnal. Sabem que així tothom haurà de fer renúncies, però arribar a consensos és la millor garantia que aquest planejament tingui futur. Potser a Vallcarca anem més lents del que voldríem, però abans no avançàvem gens. Prefereixo avançar en ferm encara que sigui a poc a poc.
Amb tot plegat, quina és l’estimació d’increment d’habitatge a la qual es pot comprometre per a final de mandat?
El pla d’habitatge té l’horitzó al 2025. I l’objectiu és passar dels 52 habitatges públics que hi havia a Gràcia el 2015 on en tot el districte a disposar de com a mínim 1.051 al final del pla. Això no vol dir entregar claus de tots aquests , en alguns casos estarem en fase de planejament.
El regidor de Gràcia, Eloi Badia / Jordi Play
El projecte Rambla del Prat que considera que serà històric està enverinat al carrer de l’Àngel per diverses oposicions veïnals. Com se solucionarà això?
S’hi han anat introduint modificacions perquè ocupava una part d’un pati interior on hi havia un plataner i pujàvem fins a tres plantes o quatre, i al final s’ha deixat. en planta baixa més dos pisos, que és el mínim per a una promoció pública. Queda l’últim debat, que és el valor patrimonial que pugui tenir aquest taller de l’artista Vallmitjana que reivindica un col·lectiu del món de la cultura. Hem de trobar una solució, perquè l’obertura amb Astúries és molt interessant a l’hora de descongestionar la zona.
O sigui, que no renunciaran a obrir el carrer fins a Astúries?
No, en principi no, ara tenim un cul de sac, allà. Estem mirant el Catàleg de Patrimoni, que ens ha d’indicar si aquest taller val la pena conservar-lo. Ara hi ha eleccions una altra vegada, però esperem que arribi l’acord. A veure, sí que ho hem traslladat a l’oposició. Els hem dit que nosaltres no podem tirar pel dret perquè no s’aprovaria sense majoria absoluta. Els hem dit que ens expliquin com ho volen tancar.
Traslladen la responsabilitat a l’oposició…
Bé, jo he fet una proposta, que me l’esmenin. Que em facin l’esmena que toqui perquè es pugui aprovar.
Això vol dir que estan disposats a acceptar el que proposi l’oposició?
El problema és que ells tampoc volen proposar que no hi hagi habitatge públic. Només volen votar en contra de la nostra proposta. Llavors, què volen que votem? No volen assumir la responsabilitat de govern, però tampoc volen assumir dir que van en contra d’una promoció d’habitatges públics a la Vila de Gràcia.
Les casetes d’Encarnació és un altre dels temes enverinats que hi ha. Al primer ple del districte d’aquest mandat l’oposició va votar de tal manera que si es reprodueix això a la casa gran el projecte no es podrà tirar endavant.
És que qui ha canviat de postura ha sigut l’oposició. Trias deia que havíem de comprar-ho per fer-hi una escola bressol i ERC hi va enviar fins i tot el vicepresident de la Generalitat a saludar els veïns, i teníem Ernest Maragall cada cap de setmana a l’Alzina. I ara resulta que no els agrada el projecte. Jo he fet cas d’unes peticions que han dirigit tots els grups i dels veïns, de l’assemblea Defensem l’Alzina. Jo crec que al ple vam veure l’oposició de l’oposició. Perquè fer oposició és anar contra el govern, però quan el govern proposa alguna cosa en què tu estàs d’acord també t’hi has d’oposar? Molts veïns es van quedar perplexos. Quan arribi al ple de la Casa Gran serà decisiu i hauran de prendre una posició definitiva. En l’aprovació inicial, ERC va votar que sí, a veure què fan ara.
La posició dels propietaris, ara mateix com la percep?
Hi estem parlant per arribar a un acord en el preu de compra. Podem anar a l’expropiació però estem negociant i jo crec que els ells tampoc no volen anar a un procés que s’allargui massa. Ara, si veuen que al ple del districte l’oposició s’absté i ho bloqueja, com va passar, es veuen amb més força. Abstenir-se i impedir la majoria absoluta que cal en aquest tema és una irresponsabilitat, perquè alimentes interessos privats. Si obres la porta al fet que això es pugui tombar, no s’avançarà.
La mobilitat és un altre dels grans reptes a la Vila. Què s’ha de fer amb les motos mal aparcades?
Tenim més de 2.000 motos mal aparcades, en llocs prohibits, sobre les voreres. I els pàrquings subterranis no estan plens. Per tant, està clar que hem d’incentivar que s’aparqui sota terra, que la calçada quedi com a àrea verda per a motos de veïns, amb un pagament tou, i ni una sola moto sobre la vorera, d’això s’encarregarà la Guàrdia Urbana. Estem treballant amb aquesta idea.
Creu que els motoristes estan preparats per a aquesta notícia? El motorista va amb moto precisament per no tenir problemes per aparcar.
Doncs anem cap aquí. Ja s’hi acostumaran. L’any 1995 Pasqual Maragall va decidir treure els cotxes de les voreres. Ara sembla increïble, però fins aleshores s’hi aparcava. A tots els carrers de Gràcia. Un dia en una vorera i l’altre dia en l’altra. D’aquí a uns anys direm que era al·lucinant quan les motos aparcaven sobre la vorera.
Però vostè diu que ni tan sols a la calçada…
Només hi ha 2.300 places legals a la calçada. Han de ser per als veïns. La resta, més de 2.000 més, han d”anar als pàrquings subterranis.
Però això ho volen fer només a Gràcia?
A les zones on hi ha més pressió és on s’ha de començar. Però aquesta filosofia la volem aplicar a tota la ciutat, sí. Per això en el pressupost del 2020 volem fer que, per primera vegada, la zona blava al carrer sigui més cara que l’aparcament subterrani. És absurd que l’espai públic, que és el de més interès i el més tensionat, sigui més barat que un espai que s’ha construït per al cotxe i que no s’omple. L’espai ha de ser per al vianant.
A part de ser el regidor de Gràcia vostè també és el titular d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica. La primera votació de l’ordenança de la Zona de Baixes Emissions es va aprovar amb l’abstenció de l’oposició. Encara que es pugui aprovar per majoria simple, és així com volen tirar endavant aquesta norma tan important?
No, no. Jo crec que hem d’aconseguir que les abstencions passin a ser un ‘sí’. Les abstencions de la primera votació entenc que volen dir que estan d’acord amb l’objectiu però que volem veure les al·legacions i volen intervenir en el redactat final. I crec que així, entre tots, la podem millorar. Ens trobem molt amb lletra petita. Barcelona pel Canvi, per exemple, ens preguntava què fem amb la gent que té una malaltia crònica i ha d’anar freqüentment al metge. Doncs segur que hi ha la possibilitat de fer una autorització especial. Anirem ajustant, encara que al final hi haurà casos als quals no podrem donar acollida. Però no tinc gens la sensació que estiguem embarrancats.
Una de les preocupacions, i tornem a les motos, és què passarà amb els 125.000 motoristes que es poden quedar sense poder fer servir la moto per anar a treballar.
Per electrificar el parc hi ha el pla Renove de l’Estat que no està esgotat. I per sort canviar de moto no és tan car com canviar de cotxe.
Però l’Ajuntament què farà?
Per a mi, una solució és el sharing, la moto compartida. Ara hi ha 7.000 llicències, que poden absorbir 50.000 trajectes diaris. És una alternativa factible i real i està donant bons resultats.
I què passa amb motos antigues amb valor històric, estètic, simbòlic, representatiu de la indústria i el disseny barceloní, com la Impala?
A això no hi sé veure solució. Però ja estem en un altre debat, que ja no és que em pugui pagar una moto nova, sinó que és que vull conduir aquesta moto que té el seu atractiu, i això ja és diferent.
I què s’ha de fer amb això?
Prioritzar la salut. Perquè si prioritzéssim la meva comoditat o els meus gustos per sobre la salut…
Parlem de motos amb valor patrimonial…
Sí?
La Impala té un premi FAD.
No ho sé. També deien que el fumar formava part de l’imaginari…
Home, no sé si és ben bé el mateix…
Es va dir molt en el seu moment, que si el cinema, que si la imatge seductora… S’havia col·locat en l’imaginari col·lectiu la idea de l’atractiu del fumador. Però per sort vam entendre que això no podia bloquejar lleis per millorar la salut. Per a mi, està clar que no podem continuar amb un ús habitual d’un vehicle contaminant. I dins de Barcelona hem d’apostar pel transport col·lectiu. El vehicle particular, amb trajectes interns, no té sentit.
Però hi ha molta gent que hi entra i en surt cada dia.
Sí, el repte és interurbà. Rodalies i Ferrocarrils de la Generalitat són la clau. S’ha de reactivar el pla de millora de Rodalies, que implica 4.000 milions d’euros d’inversió essencials.
Però això pot trigar i la Zona de Baixes Emissions entra en vigor al gener.
Bé, estava pactat als pressupostos de l’Estat que no es van aprovar. El PNB va pactar 500 milions per al País Basc. Per què el PNB ho pot aconseguir i Catalunya no? Perquè segurament no interessa pactar uns pressupostos, d’acord. Però si no interessa pactar uns pressupostos, no interessa donar una resposta efectiva a la zona de baixes emissions. Si no és fàcil és perquè hi ha altres interessos. Amb el PSOE havíem col·locat 50 milions per al transport públic, només s’havien de votar els pressupostos, i els van tombar.
Però després Podem no va poder arribar a un pacte amb el PSOE. I no se sap com seran les coses després de les noves eleccions del 10-N.
Doncs s’hauran negociar els pressupostos. Jo els estic negociant ara a Barcelona, m’estan fent propostes i hi ha coses que estem acceptant.
L’altre gran debat en relació a l’emergència climàtica és el del peatge de congestió. L’alcaldessa està ara en el punt de dir que possiblement s’haurà d’estudiar, però no passa d’aquí.
Estudiar-ho segur. És inevitable. Perquè el 2021 s’acaben moltes concessions de peatges i la Generalitat vol implantar la vinyeta, que és una tarifa plana per a tothom que tingui vehicle. Això tindrà un impacte brutal en la mobilitat del país i de l’àrea metropolitana. És molt possible que augmenti el trànsit, perquè un cop ho tinc pagat ho vull amortitzar. No sé on anem. Per una banda poso la vinyeta i per l’altre un peatge de congestió? Nosaltres no podem fixar peatges, però té tot el sentit del món que posem una taula de debat seriosa i rigorosa amb l’estudi de com afectarà la implantació d’una vinyeta en el trajecte cap a Barcelona, perquè temem que l’augmentarà. Quan fas una tarifa plana d’un servei o una infraestructura en fomentes l’ús. Quan estigui tot més clar, caldrà trobar la manera de protegir l’àrea metropolitana. Perquè si no haurem fet una zona de baixes emissions en un moment en què estarem donant barra lliure d’entrada.
L’alcaldessa ha dit diverses vegades que s’ha de plantejar limitar el creixement del Port i de l’aeroport. Això la Generalitat no ho veu. Aena no ho veu. I Aena ara mateix està dirigida per un membre del PSC, el seus socis de govern a l’Ajuntament…
Tothom té clar és que s’han de reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle. I, encara que es pot créixer amb eficiència energètica, arriba a un punt en què el creixement i la reducció d’emissions és una contradicció. Ara mateix el que tenim és una ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribero, que va dient coses que després el ministre de Foment, José Luis Ávalos, li tatxa. En algun moment aquestes dues persones han de parlar. I això vol dir que el debat sobre emergència climàtica va lligat al debat de creixement. La tecnologia pot fer moure els límits, però els límits existeixen. Si trenquem el principi de realitat no tenim resposta a l’emergència climàtica.
1 
