“Vull saber de l’Antonio Daza, el pintor copista. El conec, però fa temps que no el puc localitzar”. El missatge l’enviava a mitjans de juliol la Mai Padilla, una dona natural de Jaén (Andalusia). Havia llegit per casualitat el reportatge que al TOT Barcelona havíem dedicat a l’artista a principis del passat novembre i volia recuperar el contacte amb ell. Padilla era una de les poques afortunades que havia pogut veure de primera mà el verdader museu que Daza (Valderrubio, Granada, 1943) havia creat al seu pis, ubicat al número 7 del carrer de Felipe de Paz, al barri de la Maternitat i Sant Ramon. El matrimoni Arnolfini (Jan Van Eyck), la Mona Lisa (Leonardo da Vinci), Noia a la finestra (Salvador Dalí) o Gaspar de Guzmán, comte-duc d’Olivares, a cavall (Diego Velázquez) eren alguns dels molts títols reconeixibles de factura brillant que es trobaven repartits per gairebé totes les estances del domicili. Aquest veí de les Corts havia compaginat al llarg de la seva vida la passió per la pintura amb feines de tota mena, però des que es va jubilar i va enviudar, s’havia dedicat amb cor i ànima al llenç. Quan el vam visitar, tenia a mitges una reproducció d’un detall magnífic de Las Meninas de Velázquez, obra exposada al Museu del Prado de Madrid.
La manca de resposta del pintor als missatges tant de Padilla com del periodista que escriu aquestes línies alimentava els pitjors presagis. Al cap d’unes setmanes, la dona tornava a contactar amb aquest mitjà per confirmar que Daza havia mort aquest estiu als 83 anys. Va ser a causa d’un empitjorament de salut sobtat. El seu funeral va celebrar-se al Tanatori de Les Corts. Una de les persones que hi va acudir va ser en José Guerrero, l’altre veí de la zona de 80 anys que ens va posar sobre la pista de l’artista barceloní. Ho va fer presentant-se a porta freda a la redacció del TOT Barcelona amb la voluntat de donar a conèixer el gran talent del seu amic i cunyat. Quants ens vam assabentar del traspàs, va ser a la primera persona amb la qual vam contactar. “Va ser molt de cop… Li tenia una gran estima“, lamentava durant la nostra conversa el cicerone d’aquesta història. La mort del pintor l’havia agafat en un estat especialment delicat de salut i no havia pogut involucrar-se massa en el seu comiat i gestions posteriors. Tampoc tenia contacte amb els fills del primer matrimoni de Daza, als qui només havia vist durant el vetllatori.
La incògnita i l’assignatura pendent
La impossibilitat de contactar amb la família directa de l’artista dibuixa un gran dubte sobre el futur del museu que tenia al seu pis de les Corts. El destí tant de l’habitatge en si com de la cinquantena d’obres que omplien les parets és una incògnita. En tot cas, sembla difícil que l’espai es pugui mantenir tal com estava fins ara, com si fos un mausoleu amb més quadres que mobles. “No sé què faran amb tot allò”, assenyalava en ser preguntat pel tema Guerrero. La mateixa pregunta se l’havia fet també Padilla. “Necessito contactar amb algú de la seva família, que sàpiguen com d’important va ser ell per a mi i poder entrar en el seu mini museu“, remarcava la dona, que s’oferia a col·laborar per “donar a conèixer l’obra de tal copista“. Tots dos semblen coincidir que seria una pena que es perdessin les peces i no veiessin la llum fora del domicili del número 7 del carrer de Felipe de Paz. De fet, el mateix Daza ens explicava durant la visita al seu museu particular del passat novembre que la idea d’ensenyar al món el seu art li havia passat molts cops pel cap. “He pensat de portar les reproduccions a una galeria o de fer una exposició a l’aire lliure”, assegurava aleshores el pintor. “Ell sempre ho diu, però mai ho fa”, li replicava immediatament el seu cunyat.
Tot i no haver pogut complir en vida aquest propòsit, l’artista sí que va poder explicar la seva història i mostrar algunes de les seves obres a la televisió. Va ser arran de la publicació del reportatge, quan els companys del programa Òrbita-B de Betevé es van interessar pel personatge i van portar Daza als seus estudis. L’entrevista es va emetre a finals d’aquell mateix novembre.
Pinzellades d’una vida
Resumir la vida d’aquest veí de les Corts en poques línies no és fàcil. Daza va deixar la seva Valderrubio natal amb vint anys per buscar-se la vida a Catalunya. Primer va aterrar al Prat de Llobregat, on tenia uns familiars, però poc després va fer el salt a Barcelona. La seva primera feina a la capital catalana va ser per al cine Rex, pintant a mà els cartells de la darrera pel·lícula que havia estrenat aleshores l’actor Kirk Douglas. D’aquí va passar a una drogueria i, rebuscant en els anuncis de la premsa, va trobar el d’un laboratori de pintures de l’Hospitalet de Llobregat. Durant aquesta etapa, va enrolar-se a l’acadèmia de Francisco Sainz de la Maza, un artista burgalès que feia classes a joves aspirants a pintors en el mateix espai de la Casa Ramon Casas on havia tingut el seu taller Santiago Rusiñol. Gràcies al seu mestre, va poder fer-se amb personatges del calibre del mateix Dalí, a qui va conèixer en una de les vetllades que es feien al restaurant mític de La Puñalada, desaparegut el 1998.
Aleshores, va arribar la crida al servei militar amb destí a Melilla. Va poder escurçar el tràngol pagant un preu que arrossegaria a la consciència fins al final dels seus dies: fer un retrat de Franco per al tinent general de les tropes d’Àfrica, Ramón Gotarredona. De tornada a la capital catalana, va entrar a treballar a l’empresa belga de paper pintat Balamundi, on es va estar nou anys, escalant fins a la posició de director general. En aquella època, ja feia un temps que s’havia casat més per conveniència que per amor. Durant la seva etapa al capdavant de la filial de la companyia flamenca, va conèixer la que es convertiria en la seva segona esposa i gran amor de la seva vida, Lluïsa Carrillo, que treballava en una de les seus de la firma. Quan va tancar la delegació catalana de Balamundi, va fitxar per Codecor, una altra empresa del sector. S’hi va estar uns quants anys i després va muntar la seva pròpia empresa amb dos socis, Daica. L’aventura va durar una dècada, però també va acabar amb el tancament i la suspensió de pagaments.
Després d’aquest revés, es decidiria a emprendre amb la seva esposa i van muntar una firma de roba de dona que va arribar a tenir dues seus. Al cap d’uns anys, va decidir fer-se amb una llicència de taxista, professió que exerciria dues dècades fins que es va jubilar el 2013. A partir d’aquest moment, va poder-se dedicar plenament a la seva gran passió. Es va muntar un estudi en una de les habitacions del seu pis de les Corts i va prendre’s seriosament els encàrrecs de retrats que li anaven arribant, molts dels quals acabava regalant. Aquest alliberament professional, però, va coincidir amb el diagnòstic d’un càncer a la seva dona. Després d’un temps amb la malaltia, acabaria morint a principis del 2019 a 64 anys. Des d’aleshores, Daza s’havia dedicat en cos i ànima a la pintura i així va ser pràcticament fins als seus últims dies.
