En un punt del barri de la Barceloneta es produeix una escena que anuncia que hi ha comerços de tota la vida que sí que tenen futur. Es tracta d’una trobada entre quatre dones que han heretat els restaurants de les seves famílies o que esperen fer-ho en un futur. Un equip del TOT Barcelona les acompanya a la terrassa d’un d’ells, el bar Jai-Ca, situat al número 13 del carrer de Ginebra.
Va obrir les portes per primera vegada el 1955 i va començar a escriure un nou capítol de la seva història fa un any, quan es va decidir que una de les filles de la família, l’Alba Tomillero, de 32 anys, es posaria al capdavant del negoci familiar. “A casa som tres germanes, i a tota la família ens va costar arribar a la conclusió que només una hauria de portar el restaurant”, indica Tomillero, qui va deixar de treballar en el món del cinema per dedicar-se al 100% al Jai-Ca.
Fer-se càrrec del restaurant perquè el llegat no es perdi
En el cas de la Pilar Montalio, de Can Maño, també situat a la Barceloneta, la decisió d’agafar aquest establiment originari del 1969 es va produir fa 14 anys. Recorda que quan el seu avi va morir, els seus pares van decidir traspassar-lo. Ella estava “feliç” treballant en una clínica dental, però va decidir canviar de vida. Era més important evitar que es perdés el que havia construït la seva família que aquella feina. “De fet, quan encara no havia pres cap decisió, vaig dir-li al meu avi abans de morir que volia quedar-me el restaurant”, diu mentre la resta d’integrants l’escolten atentament per valorar la seva decisió.
“És el moment en el qual sents que has de fer el mateix que la teva família”, indica la Neus Pérez, filla de 33 anys de la família que està al capdavant del restaurant Quimet&Quimet, que dona vida al barri del Poble-sec des del 1914. Ella s’ha criat al restaurant, va començar a treballar-hi fa 12 anys i espera heretar-lo més endavant amb el seu germà. Tots dos estan a la trentena i són temps difícils per a la gent jove. “La gent jove no pot ara muntar res si no es troben en una situació d’aquesta mena”, afirma.
A la valoració se suma la Laura Ninou, filla de 32 anys del propietari del restaurant El Xampanyet, que va néixer a Barcelona el 1929 al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. Ella encara no sap si acabarà o no portant el negoci familiar, però després d’anys treballant-hi li agradaria fer-ho amb la seva germana Mireia. “És una decisió molt valenta, ja que s’ha de mantenir el llegat familiar i la tradició i, alhora, evolucionar”, apunta Ninou i, tot seguit, Tomillero afegeix: “És el repte de cada dia: pensar en el futur, però sense deixar de conservar”.
A banda que els agrada la restauració, aquestes dones han sentit una mena de crida per voler donar continuïtat als negocis. Un exemple és el cas de Ninou, que va passar una part important de la seva infantesa a El Xampanyet i quan va tenir edat de fer una carrera universitària va marxar a Londres a estudiar Arquitectura. Tot i que l’apassionaven aquells estudis, els anys viscuts al restaurant tenien massa pes i molts caps de setmana tornava a Barcelona per ajudar els seus pares. Durant anys va viure enmig d’una dualitat, però va acabar tenint una part guanyadora: la restauració. “Pensava: ‘si no continuo jo, qui ho farà’?”, recorda.
Encara hi ha clients “de tota la vida”
Un altre motiu important per mantenir vius aquesta mena de negocis és que la seva llarga trajectòria els converteix en llocs on els restauradors coneixen els clients i els clients coneixen els restauradors, i tots senten aquests establiments com si fossin casa seva. Prova d’això són els cinc retrats d’homes grans que hi ha al Jai-Ca. Tal com explica Tomillero, són clients “de tota la vida”, que en morir els hi van voler retre homenatge penjant els seus retrats en l’establiment. “També vam penjar les seves gorres”, assenyala a una altra paret, on es veuen sis gorres, entre les quals hi ha una de l’Atlético Club de Madrid i del Barça.
No es podria continuar aquest reportatge sense parlar de les dificultats afegides que aquestes dones poden viure treballant pel simple fet de ser dones. La raó? Tal com diu Ninou, “és un món molt tradicional”, que part d’ells està en mans d’homes perquè molts proveïdors i propietaris ho són. Això no és tot. “I a sobre, a vegades, si et passes de simpàtica alguns es poden equivocar…”, diu Pérez.
Afortunadament, la situació ha anat millorant amb els anys i, ara, les dones tenen més visibilitat que abans. Tal com recorda Ninou: “Abans estaven més amagades, a l’interior de les cuines per exemple, però per sort fa anys que van sortir fora”. Tot i això, de cara al públic encara queden rastres d’aquell masclisme. Segons afirma Pérez, a vegades, quan recomana una ampolla de vi als clients, el fet de ser dona i jove fa que aquests mirin al seu pare abans de traslladar una decisió. “Demanen aprovació”, subratlla deixant clar, però, que hi ha problemes encara més greus en aquest món.
Alguns d’ells, explica Tomillero, són específics de la restauració: “Hem de pagar molts impostos i cada vegada costa més trobar personal”. Hi ha altres que estan repercutint a gairebé tots els sectors i dels quals se’n parla cada dia als telenotícies: l’encariment del preu de la llum i de les matèries primeres. “No podem apujar els preus de la mateixa manera que ens els estan pujant a nosaltres perquè si no perdríem clients”, diu Tomillero. Per la seva banda, Montalio expressa una opinió similar. “Em nego a apujar els preus encara que m’estigui menjant els marges”, assegura esperant que ni els canvis dels nous temps ni l’actual crisi acabin amb l’autenticitat de restaurants com Can Maño.
