David Bondia (Barcelona, 1969) és el síndic de greuges de Barcelona des del 2021 i ara es presenta a la reelecció per a cinc anys més. Llicenciat en Dret, és professor de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals a la Universitat de Barcelona (UB). Abans de ser elegit síndic, va ser president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, membre del Patronat de la Fundació Solidaritat UB i de l’equip de treball del Mecanisme Català per la Prevenció de la Tortura. Des del 2025, és el president de l’Alianza Global del Ómbudsperson Local. En la cursa per a la Sindicatura de Greuges de Barcelona, també s’hi ha presentat l’advocada i exdiputada independent d’ERC, Gemma Calvet.
Vostè ha estat síndic de Barcelona els darrers cinc anys, quin balanç en fa?
Faig un balanç molt positiu. M’han passat els cinc anys volant. Hem fet un canvi de metodologia, de treballar pels drets humans de proximitat i sobretot en àmbits de ciutat: ciutat equitativa, ciutat habitable i sostenible, ciutat diversa i ciutat garantista. D’això, en penja tot un seguit de reguitzell de drets que ens permet que les resolucions siguin molt més riques. No passen només per un assessor/a, sinó que passen per diverses persones. Hem començat a fer mediacions. Les hem fet amb la ronda de Sant Antoni, en blocs d’habitatge, en residències de gent gran, amb persones sense llar amb toxicomanies. La mediació administrativa és molt positiva. També voldria destacar la feina feta amb l’Escola Barcelona i la comissió de reparació pels abusos que havien patit els nens i les nenes d’aquesta escola. Hem canviat el nom de la institució. Abans, era Síndica de Greuges de Barcelona. Ara, no es diu síndic de greuges, sinó Sindicatura de Greuges de Barcelona. Vol dir que darrere hi ha un equip implicat que està fent una feina molt important.
Una de les feines que ha fet de mediació ha estat en temes d’habitatge, com a la Casa Orsola o Vallcarca. Què en destacaria d’aquests casos?
Són situacions que estaven molt enrocades. Vam intentar transformar una cosa que tothom ho plantejava com un conflicte en un problema. En un conflicte hi ha un guanyador i un perdedor. Si ho transformes en un problema, busques una solució consensuada. A la Casa Orsola [l’edifici va ser comprat per l’Ajuntament i Hàbitat 3 i es destina per a lloguer assequible] vam aconseguir una solució quan tot indicava que no es podria. A Vallcarca, vam oferir una solució residencial per a 28 persones [tres edificis municipals ocupats afectats per una reforma urbanística] i 16 l’han agafat. Ara, tenim reunions pel Bloc Papallona i la finca del carrer de Sant Agustí. Es tracta de mirar d’apropar les parts en un moment en què les relacions estan molt distanciades i intentar trobar una solució.
Comenta que està mediant amb el Bloc Papallona i el del carrer de Sant Agustí. Com està la situació?
Les passes s’estan acostant. Aquí hi ha diferents parts. Una és NAD ((New Amsterdam Developers, el fons d’inversió), la propietat, i altres són el Sindicat de Llogateres, el Sindicat Socialista de l’Habitatge, l’Ajuntament i l’Generalitat. Amb el Bloc Papallona i la finca del carrer de Sant Agustí, intentem teixir ponts per trobar una solució que sigui consensuada i satisfactòria per a tothom.
Quins són els principals problemes que ha detectat des de la Sindicatura?
Molts són serveis socials. Ens venen molts col·lectius en situació de vulnerabilitat. Hi ha serveis socials que estan molt tensionats i és molt difícil satisfer tothom. A la Sindicatura, no pica a la porta algú i ens diu l’Ajuntament ho està fent bé, sinó que piquen perquè ho està fent malament. Veiem que hi ha serveis que estan tensionats: serveis socials, el servei d’atenció domiciliària, el de l’habitatge públic. El parc d’habitatge ha augmentat, però no s’han incrementat els recursos per a la gestió. També ens trobem amb problemes vinculats a la participació, especialment perquè la gent no té un retorn de l’Ajuntament. Hem fet una aposta per la proximitat. Anem molt pels barris per saber quins són els neguits de la ciutadania.
Les queixes més habituals són de sancions?
Tenim queixes de sancions. Tenim també històries d’èxit. L’últim cas ha estat el d’una persona amb discapacitat al qual van posar una multa d’estacionament. Li havia caigut la targeta. Vam recomanar que li traguessin la sanció i l’Ajuntament ho ha fet. També fem un seguiment del compliment de les nostres resolucions. No són vinculants, però l’Ajuntament n’acaba acceptant un 75%. També tenim temes de llicències, de les escoles pels aires condicionats. Ens hem donat a conèixer i ens entren més temes. També hem canviat que si podem resoldre alguna cosa sense resolució, ho fem. L’any passat vam rebre una queixa que estaven espatllats aires condicionats de les escoles bressol. No tenia cap sentit fer una resolució que trigaria un any. Vam dir que ho aniríem a veure i en quinze dies es va fer la reparació.
Fan un seguiment de les recomanacions que l’Ajuntament els accepta?
En iniciar el mandat de cinc anys, vam incorporar l’impacte de les nostres intervencions. És a dir, veure com les nostres solucions les accepta l’Ajuntament i com canvien polítiques públiques per part de l’Ajuntament. Estem fent una resolució per a una persona en concret, però a vegades això requereix un canvi més gran. Acabem de fer una resolució sobre els barems per entrar a les escoles municipals de música. El barem no té res a veure amb el que hi ha per entrar a l’escola bressol i a les etapes de primària i secundària. A les escoles municipals de música, un 50% de les places es reserven per a germans de persones que ja estan a l’escola o a fills o filles d’educadors de l’escola. Pensem que aquest barem és injust i s’hauria d’aplicar un barem com el de les altres escoles. Resolem un cas concret, però volem aconseguir canvis més generals.
He llegit en el seu programa que vol posar la IA al servei de la ciutadania.
Ens estem formant en IA. Estem fent un curs intern. Cada vegada hi ha més queixes que ens arriben amb més contingut i més elaborades perquè la gent s’assisteix amb eines d’IA.
Em diu que la ciutadania presenta queixes fetes amb el ChatGPT?
Les entren, i a més t’ho diuen. També ens diuen que ens han conegut a través de la IA. L’Ajuntament fa servir la IA i té un equip d’IA. Ens hem d’adaptar a això. Hi ha un projecte europeu al qual ens vam sumar que era utilitzar eines d’IA per apropar la participació en col·lectius amb dificultat lectora, que són migrants, gent gran i gent amb discapacitat intel·lectual. Vam fer una prova pilot a la Zona Franca. Ens hem d’adaptar a la IA, però hem de veure els riscos de la IA: discriminacions, biaixos, algoritmes… No podem quedar-nos parats. Hem de fer un pas endavant. L’hem d’incorporar, tenint clar que no vulnera drets ni les llibertats de les persones. Farem un seguiment com l’Ajuntament utilitza la IA i com la fa servir per donar-nos resposta a nosaltres. Això és transparència. Sabem que l’ús serà exponencial i que anirà cada vegada a més.
Un dels problemes socials creixents que té Barcelona és el del nombre de persones sense llar, amb prop de 2.000 dormint al ras. Vostè diu que és un error del sistema.
Sí. Ens plantegem sí Barcelona és una ciutat pobra? No, però és una ciutat amb pobresa. Sempre hem tractat el sensellarisme com una emergència i s’ha de tractar com un problema d’habitatge resoluble. Som conscients que l’Ajuntament ha posat més recursos residencials i econòmics, però cada cop tenim més gent sense llar. Hem presentat a l’alcalde i als grups municipals una prova pilot que es diu Pla Zero Carrer, amb la idea d’implementar en un barri de Barcelona i en un barri de l’àrea metropolitana una metodologia nova per veure que en divuit mesos es pot treure gent del carrer. Els barris encara no estan decidits. Per què ho presentem en un barri de Barcelona i un barri de l’àrea metropolitana? Per la por a l’efecte crida. A Barcelona hi ha molta por a l’efecte crida. Hem sumat l’Ajuntament i les entitats socials, però també el sector econòmic. Hem parlat amb Pimec, la Fundació de la Caixa, Hàbitat 3. Els hem ajuntat a tots i veuen que és possible. Només ens falta que l’alcalde digui endavant i començar a fer-ho.
Quins serien els eixos d’aquesta prova pilot?
Primer de tot cal tenir un cens. No tenim un cens a tot Catalunya de persones sense llar. Cada municipi té el seu. Tothom està d’acord amb el fet que s’ha de fer perquè si una persona sense llar, per exemple, d’Esparreguera vol venir a Barcelona, s’haurà de posar a la cua [dels serveis socials]. Potser és millor que aquesta persona es quedi a Esparreguera. També hem parlat amb el Col·legi de l’Advocacia i ens diuen que moltes persones sense llar tindrien dret a la renda garantida. La renda garantida està al voltant dels 720 o 800 euros. Una persona pot anar tirant endavant. En molts casos, són persones soles. Tres persones podrien llogar un pis. Un altre aspecte que plantegem són els plans de vida. Hem fet un mapatge de la Catalunya buida. Hi ha municipis amb pisos que s’han quedat sense gent. Els plans de vida es poden fer en altres pobles. Això no és expulsar, és generar autonomia. Canviem generar dependència per generar autonomia. L’autonomia genera també llocs de feina. PIMEC i Barcelona Activa tenen projectes ocupacionals. El Col·legi de l’Advocacia pot tramitar rendes garantides. Hi ha aquesta possibilitat, però s’ha de treballar conjuntament. Volem muntar una gestora que s’encarregui d’això.
Des de la Sindicatura han percebut vostès aquest efecte crida entre les persones sense llar de venir a Barcelona perquè té més recursos socials?
Ho notem en casos puntuals. Però sí que hem de combatre aquest efecte crida. La gran batalla és començar a parlar d’àrea metropolitana pel que al sensellarisme.
El sensellarisme va molt lligat a l’accés a l’habitatge, un problema que s’ha generalitzat i afecta molta població, que es veu obligada a deixar Barcelona perquè no pot donar pagar un pis. Com es capgira aquesta situació?
Les nostres competències no són fer polítiques públiques en matèria d’habitatge sinó fer propostes. Cal fer més habitatge públic. Però més habitatge públic implica també una millor gestió de l’habitatge públic. Si augmenta el nombre d’habitatges públics, però els recursos per gestionar-ho són els mateixos que fa deu anys, no ens en sortírem. Nosaltres no podem entrar en el tema de la regulació dels preus del lloguer. Cal una aposta per l’habitatge públic, però ben gestionat.
Més de 50 entitats o federacions d’entitats li han donat suport. És un reconeixement a la feina feta des de la Sindicatura?
Crec que sí. Hi ha entitats molt variades, del sector social, del món econòmic, federacions de drets humans, AFA d’escoles. Reconeix cinc anys de feina i de feina feta de la mà de les entitats. Venia de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i tenia molt clar que qui més sap dels temes i problemes de la ciutat són les entitats. Cada vegada que fem algun tipus d’estudi, el fem de la mà d’entitats que en saben. Hem rebut el suport de la FAVB, la federació d’associacions de veïns tradicional, però també de la nova que s’ha creat. A la xarxa X, Salvem el Guinardó ha escrit que es pot estar o no d’acord amb les resolucions, però reconeix la feina i dona suport a la meva renovació.
Ha de millorar la participació a Barcelona? Em ve al capo el cas del canvi de nom o no del barri de Navas pel de Torrent de la Guineu.
Hem atès les dues entitats. Igual fem una mediació per intentar solucionar el tema. Hi ha una resolució de la Comissió d’Empara que ha plantejat una mediació, i la podríem fer. Però seria després de tot el procés d’elecció de la Sindicatura. Hi ha marge de millora en temes de participació. S’ha de ser més transparent i donar més informació a la ciutadania. Ho porto com un dels eixos del mandat vinent.
Sempre que ha fet mediació ha estat per iniciativa de la Sindicatura?
A la Casa Orsola va ser per iniciativa nostra i a Vallcarca va ser per iniciativa de Collboni i Barcelona en Comú, que van arribar a un acord.
La seva relació amb l’alcalde és bona?
No va començar bé, però no puc dir que sigui dolenta. Ara és bona. Crec que tinc bona relació amb tots els partits. He aconseguit que em vegin com algú que no és de cap partit. Cadascú té la seva ideologia. Em veuen com algú extern. I això em fa guanyar una receptivitat de cara als partits. Tinc una relació bona amb el PP, ERC…
L’elecció del síndic o síndica de Barcelona inclou un suport per part de les entitats i un procés participatiu de la ciutadania, però cap és vinculant. Al final, és una decisió política. Creu que en un futur, el suport de les entitats i el procés participatiu haurien de ser vinculants?
Em vaig presentar fa cinc anys amb set eixos i trenta-tres propostes. S’han complert totes menys una, i no ha estat per culpa nostra: reformar el reglament de la Sindicatura. El febrer del 2024, vam donar als serveis jurídics de l’Ajuntament la reforma del reglament i està parada des de llavors. Sigui o no sigui síndic, sí que demanaria a l’Ajuntament que faci la reforma del reglament. Hem inclòs l’obligació de la participació ciutadana. Que sigui vinculant o no, li correspon a l’Ajuntament dir-ho. No ho veuria malament que fos vinculant.
Les dues coses, el suport de les entitats i el procés participatiu?
Sí. El que no té cap sentit és que hi hagi unes votacions i no sigui vinculant. També cal que hi hagi una bona campanya de publicitat perquè la gent sàpiga que està votant.
La Sindicatura de Greuges de Barcelona és prou coneguda?
En cinc anys hem fet un esforç comunicatiu molt important. Estem a les xarxes socials, fem seccions de ràdio cada quinze dies. Enviem notes de premsa de tots els temes importants. En cinc anys, ens hem fet força coneguts. La nostra forma de funcionar ha suposat una transformació. Som molt coneguts a Amèrica Llatina. Hi ha l’aliança global de les sindicatures locals i des de l’any passat, la presidència la tenim nosaltres.
Abans hi havia duplicitat de queixes amb la sindicatura de Catalunya, que també pot supervisar l’Ajuntament de Barcelona. Tenen una coordinació amb la síndica de Catalunya?
Sí. No podem malbaratar recursos. Sempre demanem si han presentat la queixa a la sindicatura de Catalunya i si és el cas parlem amb ells. També quan en tenim sospita. Tenim casos que ens deriven ells a nosaltres. El que no té cap sentit és que una queixa vagi a les dues institucions. Si nosaltres rebem alguna queixa de la Sindicatura de Catalunya o del Defensor del Pueblo, també les derivem.
A diferència de fa cinc anys, quan es va presentar vuit persones, ara només concorren vostè i la Gemma Calvet pel càrrec. Sembla que és un aval a la feina que ha fet?
Crec que sí que és un reconeixement a la feina. He parlat amb alguns candidats de fa cinc anys i ens han reconegut la bona feina feta. Aquí és on rau que només s’hagi presentat una candidatura més. Ens han donat suport, entitats que he anat coneixent al llarg d’aquests cinc anys. Hi ha entitats als quals no els hem donat la raó, però reconeixen la feina.
Defensa el dret a viure bé a la ciutat
Sí. El fort del meu programa és veure el canvi entre el que defensava fa cinc anys: el dret a la ciutat, i el que dic ara: el dret a viure bé a la ciutat. No solament és defensar el dret a quedar-se a la ciutat, com diu el govern, sinó viure bé. Quedar-se en segons quines condicions no té sentit. Viure bé a la ciutat suposa fer una aposta pel benestar social, per l’habitatge digne, per la seguretat, per millorar el soroll i la brutícia… És un dret que fins ara ningú n’ha parlat.
Més enllà de supervisar la tasca de l’Ajuntament, la Sindicatura defensa les llibertats públiques i els drets fonamentals. S’han trobat alguna vulneració de drets fonamentals?
Quan a una persona amb una dependència no se li presta el servei correctament se li estan vulnerant els drets. Moltes vegades no és expressament, sinó per saturació del servei. La nostra feina és sobretot fiscalitzar l’Ajuntament de Barcelona en la garantia dels drets humans de proximitats. I ens trobem casos que no es respecten aquests drets. Quan ens entra una queixa és perquè l’Ajuntament no ha fet bé la seva feina. Però això no significa que tot es faci malament. Quan a una persona se li presta un servei de dependència, ingressa en un hospital, i quan torna a casa, no se li reactiva el servei s’estan vulnerant els seus drets. Ens basem molt en l’equitat. El barem per entrar a les escoles de música municipals ha de ser per criteris d’equitat. Moltes vegades els criteris d’equitat són molt més justos en la vulneració de drets. Barcelona té cura dels seus drets de proximitat, però a vegades hi ha deficiències.
Els ciutadans que presenten més queixes de quins barris són?
De l’Eixample, que és on tenim la nostra seu. Al començament vam focalitzar molt les nostres accions a barris com Torre Baró, Vallbona, Ciutat Meridiana, Tibidabo, les Planes, barris de muntanya. No venien. Vam anar a aquests barris no a buscar la queixa sinó a explicar què era la Sindicatura. Tenim clar que ens hem d’expandir per tota la ciutat. Ens va molt bé anar als barris per tenir una idea de ciutat. I per tenir una idea de ciutat hem de tenir una idea de barri. A Vallcarca hi havia un problema que estava encallat, que era les escales mecàniques de la baixada de la Glòria. Alguns veïns volien escales de pujada i de baixada, i pels fonaments dels edificis no hi cabia dos tipus d’escales. Havíem anat a Torre Baró i havíem vist escales reversibles. Va ser tan fàcil com parlar amb el districte i posar escales reversibles. La mirada de barri enriqueix la mirada de ciutat.
