Entrar al Cafè de l’Òpera és com fer un viatge al passat. El local on es troba, el número 74 de la Rambla, és originari del segle XVIII i el negoci del 1929. Durant els seus gairebé 100 de vida, mai ha deixat de funcionar. És a dir, ha obert els 365 dies de l’any durant els seus 94 anys de vida, la qual cosa l’ha convertit en testimoni dels diferents temps i canvis viscuts a la Rambla. Part del que ha presenciat, ha quedat, d’alguna manera, impregnat entre les seves parets, com si una part de la Rambla del passat visqués en el seu interior. Així ho manifesta en una entrevista al TOT Barcelona el president d’Amics de la Rambla, Fermín Villar. “He escollit aquest lloc perquè conserva part de la seva essència”, assenyala.
Recordar en aquests moments la Rambla d’abans, en ple 2023, no és casualitat. Enguany es compleixen 10 anys des que van desaparèixer d’aquesta artèria els darrers punts de venda d’animals domèstics perquè incomplien la llei catalana de protecció animal vigent llavors. Amb el seu final es podrien haver trobat altres atractius que no vulneressin els drets dels animals i que, alhora, animessin als barcelonins i els turistes a passejar o comprar en aquest espai. La realitat, però, és una zona dedicada, especialment, al turisme, que destaca per tenir grans riuades de gent, terrasses plenes de persones menjant pizza, paelles de dubtosa qualitat i tapes congelades; i les parades dels antics ocellaires venent souvenirs i guies de Barcelona.
Les terrasses de la Rambla
A pocs metres d’aquesta explosió d’estímuls, des del Cafè de l’Òpera, Villar parla de com les terrasses situades al mig del passeig contribueixen a engreixar la massificació turística. Des del seu punt de vista, són uns quants els restaurants que podrien fer les coses millor. “Les terrasses haurien d’anar en reducció. No volem que ocupin tant d’espai ni que gairebé totes les persones que es trobin aquí no tinguin molta més opció que seure a les terrasses”, afirma i, alhora, indica que tampoc ajuda que es venguin grans quantitats d’alcohol a preus alts. Es refereix, entre altres, al fet que s’ofereixi un litre de cervesa per 12 euros. Primer de tot, perquè “degrada el lloc”. Segon perquè tampoc convida molts barcelonins a anar-hi. “La meva dona mai recomana a les amigues de fora que venen a visitar-la que s’asseguin en aquestes terrasses”, assegura i, tot seguit, recorda que ells no són els únics barcelonins que prenen aquesta decisió. “Cal que els barcelonins tornin a la Rambla”.
La manca d’espai és un altre dels temes estrella de la Rambla. Es necessiten, recalca Villar, més bancs on seure sense necessitat de consumir, i des del seu punt de vista, s’haurien d’instal·lar als espais on es troben els quioscos dels antics ocellaires. El seu futur i si continuaran o no de la Rambla, està en dubte des de fa temps. Villar té molt clar que no aporten res a la ciutat. “Venen souvenirs i quatre coses més. Els quioscos són concessions de l’Ajuntament, i hem de recordar que les concessions han de donar un retorn a la ciutat. Si el benefici és unidireccional, alguna cosa està fallant…”, critica sobre uns negocis que també participen en la massificació turística.
El president d’Amics de la Rambla no és l’únic que té aquesta opinió. La propietària de la Llibreria Pompeia, Montserrat Martí, fa 60 anys que treballa en aquest establiment que està a tocar del passeig. Ha estat testimoni de les seves diferents etapes, dels seus moments de glòria i de decadència, i reconeix que prefereix els ocellaires del passat als actuals. “No aporten res i ocupen massa espai”, insisteix al TOT Martí, qui també defensa als antics venedors d’ocelles, ja que considera que els cuidaven i els hi trobaven una llar on viure.
Uns temps que difícilment tornaran
Tanmateix, Martí aprofita la conversa per rememorar altres figures clau del passat que, tot i que no han desaparegut, no tenen la mateixa presència que ara: les floristes. “Algunes estan en decadència, la gent ja no hi va a comprar com abans”, diu amb enyorança sobre uns temps que creu que difícilment tornaran. En aquest sentit, posa d’exemple que, mentre abans hi havia botigues de “rellotges bons” i “camiseries de categoria”, ara queden pocs comerços tradicionals. “Amb el turisme massiu han pujat tant els lloguers dels locals comercials, que els negocis de tota la vida no es poden permetre obrir res aquí”, subratlla des de taulell d’una botiga que és un petit oasi respecte a la realitat que descriu. És una llibreria i papereria corrent que sobreviu al barri Gòtic des de fa 100 anys perquè el local és de propietat.
Uns altres personatges que no han desaparegut, però que tenen un paper menor que abans són les escultures humanes. Fa, per exemple, 20 anys era habitual veure unes quantes totalment congelades i que només es movien quan algun vianant els hi tirava una moneda. Ara només queden unes poques a la zona de l’estàtua de Cristòfor Colom. Villar explica que hi ha un total de 27 llicències, però que habitualment en venen només unes sis i hi ha quatre més que venen de tant en tant. “Ningú els hi diu que si no venen perdran la llicència. Si fos així, altres persones interessades podrien ocupar el seu lloc”, diu recordant algunes de les que encara estan, com l’Anníbal i l’Anna, que fan de gàrgola i de Dona del Paraigua de Ciutat Vella. Una que ja no hi és, però que per a Villar és fàcil recordar, és l’Ayelen, que durant un temps va ser la ballarina de la capsa de música.
Preguntar sobre la situació d’aquest punt del cor de Barcelona als vianants que s’hi troben en aquests moments, es tradueix en parlar, una altra vegada, de les figures que van originar el nom de la Rambla de les Flors: les floristes. Una d’elles és la Carmen Benito, qui insisteix al TOT que “ha perdut molt”, i no ho diu per l’absència dels punts de venda d’animals domèstics, sinó perquè li agradaria que tornés a haver-hi més flors. “Sempre ha estat la Rambla de les Flors. Ara, en canvi, és la del turisme, dels souvenirs i dels gelats. Els barcelonins volem flors, els gelats els mengem en altres llocs de la ciutat”, exclama mentre corre a agafar un dels autobusos que s’atura en aquest passeig.
La floristeria més antiga
La Mercè, de la parada Flors Carolina, originària del 1888, és una de les persones que millor coneix aquesta realitat. Assegura al TOT que Flors Carolina és la més antiga de totes i que ella pertany a la cinquena generació que hi està al capdavant. No pot evitar que li sàpiga greu que ja no quedin tantes parades. Assenyala que mentre a l’època de la seva àvia n’hi havia 33, ara en són set. Hi ha parades buides perquè alguns floristes s’han jubilat i cap persona els hi ha volgut agafar el relleu i també perquè, segons afirma, l’Ajuntament no dona més llicències. Tot i això, subratlla que el panorama és positiu per les que encara estan. “A qui treballa fort li van bé les coses. Ens compren locals, turistes i restaurants i hotels. Però és veritat que conviure amb el turisme, amb tantes persones, costa molt”, reconeix.
3 
