Barcelona es troba immersa des de fa anys en una crisi de natalitat que va transformant la piràmide demogràfica de la capital. Segons les dades del departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona, el 2019 a la capital catalana van néixer 12.560 nadons, la xifra més baixa des de l’any 2000. La ciutat encadena 3 anys consecutius de descensos i no sembla que la pandèmia hagi de ser un revulsiu, ja que les primeres dades del 2020 anticipen una caiguda d’un 20% en el nombre de naixements a Catalunya. En paral·lel, i en conseqüència, la població de la ciutat cada vegada està més envellida i l’any passat els majors de 65 anys ja suposaven el 21,1% dels barcelonins.
La taxa de natalitat de Barcelona el 2019 es va situar en 7,7 naixements per cada 1.000 habitants, 0,5 punts per sota de la mitjana de Catalunya tot i que lleugerament superior a la mitjana estatal. “El retard en la maternitat i el declivi en les taxes de fertilitat són part d’una tendència social als països desenvolupats”, explica al TOT Barcelona la directora de l’Institut Marquès, la ginecòloga especialista en reproducció assistida Marisa López-Teijón. “L’edat per tenir el primer fill ha estat una de les moltes coses que han canviat amb el pas de només dues generacions”.
El ‘boom’ migratori
A principis dels anys 2000, el boom migratori va fer que Barcelona guanyés més de 120.000 habitants en cinc anys i poc després es va començar a notar un augment considerable en la taxa de naixements, que va tocar sostre el 2008, quan es va assolir la xifra històrica de 8,99 naixements per cada 1.000 habitants, més d’un punt superior a l’actual. De fet, la taxa actual és idèntica a la que es va registrar el 1991 (7,7), tot i que llavors la població de més de 65 anys representava el 17% del total, quatre punts menys que ara –també amb un nombre similar d’habitants–.
La població de Barcelona s’ha mantingut més o menys estable en els últims 15 anys, sempre al voltant dels 1,6 milions de persones, degut en bona part a l’escàs marge de creixement que té la ciutat en extensió i edificabilitat. A banda d’algunes zones pendents de desenvolupar, Barcelona només pot créixer cap amunt i és una aposta arriscada perquè ja és una de les ciutats més densament poblades d’Europa. Amb la variable de la població estancada, el descens progressiu del nombre de naixements des que va esclatar la crisi econòmica del 2008 ha provocat que el 2019 fos l’any amb menys naixements des del 1991.
La natalitat també va per barris
Segons l’Ajuntament de Barcelona, els 5 barris amb més naixements en termes absoluts són la Vila de Gràcia (454), el Raval (432), la Nova Esquerra de l’Eixample (429), Sant Gervasi-Galvany (409) i Sant Andreu de Palomar (399), una dada poc sorprenent perquè també són els barris més poblats de la ciutat. A l’extrem oposat, com és normal, hi ha els barris més petits, com la Clota (10), Can Peguera (11), Vallbona (12), la Marina del Prat Vermell (13) o Baró de Viver (22).
En canvi, si s’analitzen les dades en funció de la taxa de natalitat per cada 1.000 habitants –que permet comparar diferents zones independentment de la seva població–, la classificació és totalment diferent. La Clota (14,6 naixements per cada 1.000 habitants) passa aleshores a encapçalar la llista, seguida de Ciutat Meridiana (13,4), Diagonal Mar (12,2), Trinitat Vella (11,3) i la Marina del Prat Vermell (10,9). Entre els barris amb una taxa menor hi ha Can Peguera (4,81), Canyelles (5,2), la Barceloneta (5,7), Pedralbes (6) i Vilapicina (6,1), tots molt per sota de la mitjana de la ciutat.
[Fes clic a cada barri per veure el nombre de naixements i la seva taxa de natalitat]
Per què cau la natalitat
El motiu principal de la caiguda de la natalitat, tot i que pot semblar una obvietat, és que molta gent retarda l’edat de tenir el primer fill, la qual cosa impacta en el model de família i redueix les possibilitats de tenir-ne més d’un. “Si les nostres àvies i les nostres mares van tenir el seu primer embaràs en el moment òptim de la fertilitat femenina, és a dir, entre els 20 i els 30 anys, la tendència actual eleva aquesta edat fins als 35 anys o més”, assegura López-Teijón. “A aquesta edat, tot i que les dones encara podem engendrar, les possibilitats d’èxit comencen a reduir-se considerablement”, avisa.
La directora de l’Institut Marquès vincula aquest retard de la maternitat tant a factors socioeconòmics –l’atur juvenil s’ha disparat en els últims anys, dificultant en gran mesura la independència econòmica– com culturals –en especial l’emancipació de la dona tant a nivell econòmic com emocional i sexual–. Tot això, sumat a l’allargament de la qualitat i l’esperança de vida, fa que moltes parelles no es plantegin tenir fills –si és que en volen– fins ben entrada la trentena. “La idea de tenir els fills als 20 anys ja és antiquada per irreal i paternalista”, sentencia.
La qualitat dels òvuls
El retard de la maternitat té conseqüències en la fertilitat femenina. “La fertilitat femenina disminueix amb l’edat, un declivi que és més notori entre els 10 i 15 anys anteriors a la menopausa, amb un minvament en la quantitat i la qualitat dels òvuls”, explica López-Teijón. “L’envelliment dels ovaris amb el pas del temps no sols dificulta les possibilitats de quedar embarassada”, argumenta, sinó que també augmenta el “risc que l’embrió pateixi errors cromosòmics”.
Per això la ginecòloga aconsella a les dones que s’informin bé. “El retard de l’edat de la maternitat fa necessària una avaluació precisa de la reserva ovàrica, ja que als 35 anys queden el 10% dels òvuls i, com menys en queden, pitjor és la seva qualitat”, avisa. “Moltes dones descobreixen això massa tard”, lamenta. De fet, cada vegada és més habitual que les dones que desitgen ser mares optin per congelar els seus òvuls, un esforç físic i econòmic per tal d’evitar o reduir les possibilitats de “necessitar en el futur un tractament de reproducció assistida”.
La contaminació i l’esperma
La caiguda de la natalitat és una tendència comú a tots els països desenvolupats. Segons l’Institut Marquès, Barcelona no té cap factor diferencial que expliqui el declivi de la seva taxa de natalitat en relació a altres ciutats europees –més enllà de la influència que pugui tenir l’estil de vida–, però sí que adverteix que els factors ambientals associats a viure en una gran ciutat amb una forta presència industrial afecta a la qualitat de l’esperma dels seus veïns.
“El factor masculí està associat a més del 50% dels casos d’esterilitat i els nostres estudis sobre l’efecte dels tòxics ambientals en la qualitat del semen indiquen que a les zones industrialitzades és molt pitjor que a les zones rurals”, diu. Aquests tòxics ambientals, detalla, són “productes químics d’ús habitual en la indústria, l’agricultura i la llar, que poden interferir en el desenvolupament dels testicles i que està comprovat que perjudiquen la capacitat reproductiva”. Aquest fet també ajudaria a explicar el constant descens de la natalitat en països industrialitzats i posa el focus ara també en l’edat i la salut reproductiva masculines, que tradicionalment s’havien tingut molt menys en compte mèdicament i socialment que les femenines.
En definitiva, diversos factors simultanis i estructurals llasten la natalitat barcelonina i desequilibren la piràmide d’edats de la ciutat. Només el boom migratori durant la bombolla immobiliària va rejovenir una mica la demografia de la capital, gràcies a l’arribada de nova població en edat fèrtil i taxes més altes de natalitat. La crisi econòmica generada per la Covid-19 aboca Barcelona a una nova tendència a la baixa i a un paisatge urbà amb cada cop menys cotxets infantils i més bastons sènior.
1 
