Ciutat Vella només té el 6,8% de la població de Barcelona, però concentra el 13% de les consultes que rep l’Oficina d’Habitatge. Aquest servei va atendre l’any passat 23.800 persones en aquest districte, on es van adjudicar el 22% d’habitatges d’emergència social del conjunt de la ciutat. Són dades del darrer informe del districte publicat per l’Ajuntament, que presumeix de tenir a Ciutat Vella la quantitat més gran d’habitatges protegits. La crisi residencial demostra que aquest districte cèntric –el segon amb menys habitants (108.310 en el recompte del 2024 de l’Idescat), només per darrere de les Corts (82.927)– és un dels més castigats de Barcelona. Experts i activistes consultats per aquest diari mantenen que la vulnerabilitat d’aquestes zones és estructural i en destaquen el turisme i dècades de segregació com a causes principals.
La llei de l’oferta i la demanada tampoc juga a favor en un barri cèntric i amb una alta demanda turística. Un pis a Ciutat Vella no només pot pujar de preu, sinó que té més facilitat per trobar una sortida al mercat turístic, sigui de forma legal o il·legal. Un aspecte que se suma a anys de decadència i a allò que els experts descriuen com a “segregació voluntària”. El professor de la UAB David Castells apunta que les persones amb alt nivell adquisitiu “volen viure entre elles mateixes, normalment a la zona alta”, cosa que els descarta de Ciutat Vella, Nou Barris o altres punts amb vulnerabilitat alta. L’altre aspecte que indueix aquestes dades és la “manca d’infraestructures, serveis i oportunitats”. En aquest sentit, Castells argumenta que aquestes àrees més oblidades tenen “pitjor qualitat de vida”.
L’antropòleg urbà José Mansilla també hi veu una mena de discriminació voluntària per part de certs sectors de la societat. “Barcelona tolera la desigualtat mentre no afecti directament el nivell de vida dels que viuen bé”, resumeix l’antropòleg, que encara veu sectors de població vivint en “bombolles socials, econòmiques o racials”. Mansilla admet que la ciutat ha intentat històricament polítiques d’integració, com ara facilitar el transport escolar per barrejar alumnat de diferents zones, rehabilitar edificis i reallotjar veïns amb habitatges degradats a la mateixa zona. “Però aquests mecanismes tenen límits”, avisa. “Els diferents intents d’integració no han funcionat del tot i el Raval continua sent un barri degradat i amb rendes baixes, un barri que atrau persones amb pocs recursos. Les xarxes de suport entre migrants reforcen aquesta concentració: moltes persones hi van perquè tenen familiars o coneguts que ja hi viuen”, explica l’antropòleg.
Mansilla creu que la integració de Ciutat Vella i altres zones similars al conjunt de la ciutat és “la gran assignatura pendent” de Barcelona. Un assumpte “històric” que s’arrossega “fins i tot des de la Segona República”, detalla. “Ho notem des del principi; el concepte barri chino va arrelar perquè era el barri que acollia molta migració que arribava el port i s’allotjava en aquesta zona. Es va construir com un raval per ubicar aquesta gent i, tot i que ha millorat amb el temps, no ha arribat al nivell d’altres barris”, conclou al respecte. L’expert ressalta el cas de la Vila Olímpica –que fa frontera amb Ciutat Vella i va viure una transformació amb els Jocs Olímpics– com a exemple contrari. La seva població fa vida “dins les illes privades i quasi no hi ha gent al carrer”, apunta Mansilla, que sentència: “Mentre aquesta separació es mantingui dins la mateixa ciutat, hi haurà una hegemonia política que acceptarà oferir millores als qui estan pitjor sempre que no es toqui determinats privilegis de qui està millor”.
El Raval, el que més nota les conseqüències
Les diferències també es noten dins del mateix districte. El Sindicat d’Habitatge del Raval atén damnificats per la crisi residencial amb dues assemblees, una al Casc Antic (barri que oficialment s’anomena Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera) i una segona al mateix Raval, i constata que la majoria de casos greus es concentren al Raval, el barri més poblat de Ciutat Vella. “Amb la crisi del 2008, rebíem més casos vinculats a la hipoteca, després vam tenir persones que els apujaven el lloguer i ara, amb el creixement de l’habitatge de temporada, creixen els casos en què no se’ls vol renovar el contracte”, resumeix al Tot Barcelona la portaveu de la plataforma, Joana Sales.
L’activista és crítica amb la resposta “més que insuficient” de l’Ajuntament. Qüestiona que es vengui el creixement d’habitatge protegit a la zona com l’única solució i que l’alternativa a un desnonament sigui “una pensió que, tal com s’ha constatat, a vegades no està en condicions”. “I ara mateix, les llistes d’espera de l’Ajuntament són eternes, és més fàcil que et toqui la loteria que un pis”, conclou.
Des del Sindicat lamenten la manera en què l’executiu de Jaume Collboni i altres governs han decidit millorar Ciutat Vella i avisen que hi ha polítiques que fomenten l’arribada d”expats‘, un concepte que s’ha posat de moda per descriure estrangers amb un poder adquisitiu més alt que el dels ciutadans locals i que decideixen instal·lar-se a la ciutat. “A Ciutat Vella s’ha començat a fer una quantitat ingent d’obres urbanes, i aquesta no és la solució. Ningú ha demanat una ampliació de la Biblioteca Nacional ni l’ampliació del teatre de La Perla 29, però continuem fomentant la idea que el turisme és font de riquesa. A Ciutat Vella tenim el fenomen dels ‘expats’ creixent, que venen cridats pels canvis i ho alteren tot”, resumeix Sales.
L’activista nega així que hi hagi hagut una millora significativa els darrers anys, però, en canvi, sí que veu una nova etapa marcada per la “desmobilització ciutadana”. “No és el mateix el 2016, quan hi havia molta sensibilitat pels desnonaments, que ara que, a més, hem vist que el marge de maniobra és més reduït. És evident que l’habitatge és un model de negoci i que tot va en defensa d’aquesta idea i això acaba desanimant la població”, conclou Sales.
En la mateixa línia que s’expressa el moviment activista de Ciutat Vella, l’antropòleg urbà José Mansilla tampoc vincula la millora urbana d’un territori a la millora social. El professor de la UB anima a millorar l’espai públic, però veu “naïf” intentar solucionar la decadència d’un territori només amb intervencions urbanístiques o ubicant-hi infraestructures com ara el CCCB o el MACBA. “Pots millorar una plaça o una àrea verda; queda molt bé, crees llocs de feina i en acabar tens un resultat tangible, però no funciona pel que fa a la millora social”, remarca l’expert. “Aquest tipus d’intervenció urbanística mai ha funcionat com a revulsiu social, i el Raval, concretament, continua sent un barri degradat”, qüestiona Mansilla.
Els efectes de la crisi de l’habitatge s’estenen a tota la ciutat
Malgrat que les dades de l’oficina d’habitatge assenyalen directament Ciutat Vella, tots dos professors avisen que els efectes discrecionals de la crisi residencial no poden entendre’s com una taca aïllada en un punt concret de la ciutat. Un estudi de la UAB sobre segregació urbana liderat pel professor Castells i l’alumne d’economia Gerard Torra ha conclòs que el preu del lloguer ha augmentat més que la renda en tots els districtes, però de forma “especialment preocupant” a Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i Sants-Montjuïc. En aquests territoris, sentència l’informe, la capacitat econòmica de les llars no ha crescut al mateix ritme que el cost de l’habitatge. A diferència de Ciutat Vella, l’economia familiar en aquests districtes s’ha mantingut estancada o ha disminuït, la qual cosa “apunta a una revalorització de la zona desvinculada del desenvolupament local real dels veïns”, remarca Castells al TOT.
Malgrat tot, els experts consultats ressalten que Barcelona no és la ciutat occidental amb pitjors registres. Castells assegura que “n’hi ha moltes amb molta més desigualtat” i Mansilla concreta el cas de Madrid, que administrativament és un districte únic, la qual cosa “facilita la concentració de classes”. En aquest sentit, els serveis i l’estat del benestar són claus per entendre les diferències entre la capital catalana i altres regions o ciutats properes. Castells relata, a tall d’exemple, que els serveis que atorga Barcelona a escala global “fan més atractiu” Ciutat Vella que un barri perifèric de l’Hospitalet de Llobregat, i Mansilla recorda que l’educació i la sanitat públiques, que a Catalunya estan garantides, “milloren la situació i eviten que les dades de desigualtat siguin pitjors”.
3 
