La memòria és un bé preuat extremadament fràgil. El pas del temps acaba sumint en l’oblit moltes històries que només perviuen en el record d’aquells que les han viscut de ben a prop. Aquests testimonis, malauradament, sovint es perden quan s’apaguen les veus dels seus portadors, enterrant relats d’un passat que sembla llunyà, però sense el qual molts cops seria impossible entendre la nostra realitat d’avui dia. Tanmateix, els astres a vegades s’alineen i aquest rastre perdut torna a aflorar de la manera més inesperada, traient a la superfície històries com la de la família Coll.
Per trobar l’origen d’aquest cas cal remuntar-se uns quants mesos enrere. La comunitat de veïns de l’edifici ubicat en el número 473 de la Gran Via de les Corts Catalanes va decidir ja fa un temps posar a remei a una qüestió que feia anys que tenien guardada en un calaix: què fer amb el pis de l’antic porter. Aquest espai va deixar de funcionar a la dècada dels seixanta, quan els fins aleshores propietaris de tot l’immoble van començar a vendre els pisos a altres famílies i el domicili va quedar en mans de la comunitat. Durant tot aquest temps, el petit pis ubicat a la sisena planta havia estat tancat amb pany i forrellat. Per això, els veïns van acordar finalment prendre cartes en l’assumpte aquest 2023 i van iniciar unes obres de remodelació per poder habilitar l’espai per llogar-lo.
És en aquest context que va tenir lloc una troballa sorprenent. La comissió encarregada de les obres coneixia l’existència d’una petita habitació que comunicava l’antic pis de la porteria amb el terrat comunitari a través d’una vella porta de fusta rovellada. Aquest espai sempre havia estat allà segellat, però fins ara havia passat completament desapercebut. El veïnat va pensar que reconvertir aquestes quatre parets com a part del nou domicili seria una bona estratègia per poder ampliar l’espai disponible, així que van començar a buscar sense èxit la clau que obrís el pany. La recerca va culminar sense els resultats esperats i la comissió va decidir finalment encarregar als operaris que rebentessin la porta per poder accedir a l’habitació tancada.
Recipients, bobines i una endevinalla
La llum va penetrar aleshores per primer cop en gairebé seixanta anys il·luminant aquesta petita estança. Ho va fer descobrint una espècie d’armariet de fusta fosca encaixat contra una de les parets blanques. Només algunes caixes a terra i una antiga taula per planxar completen l’espai, que compta amb una finestra tapiada. El visitant, però, no pot evitar fixar la mirada en el contingut de les prestatgeries d’aquest moble. Darrere dues portes de vidre i dividits en quatre esglaons es troben diferents elements disposats en un cert ordre i que aparentment no tenen massa a veure els uns amb els altres. Les dues prestatgeries superiors estan protagonitzades per una col·lecció de prop d’una trentena de recipients de mides diverses curosament etiquetats que contenen substàncies com alcohol de desinfectar, amoníac, potassi o carbonat de sodi.
Les dues inferiors no presenten una ordenació tan definida. Una caixa de puros de la companyia El Cañón Rayado plena de perdigons, un recipient amb tubs d’assaig, auriculars vells o diferents bobines i traces de pel·lícula que semblen completar els elements d’un antic projector. Tot plegat sumit en una densa capa de pols que en alguns punts sembla voler arribar a un centímetre. Sobre aquest armariet hi ha diverses caixes amb més bobines i també dos llibres amb la portada desgastada i pràcticament illegible que miraculosament han conservat el seu contingut de manera força íntegra. En les primeres pàgines d’aquestes dues obres és on trobem la pista que ens porta fins a la família Coll.
“Si este libro se perdiera, como puede suceder, es de un pobre estudiante que lo ha de menester. Si quieren saber su nombre, más abajo lo verán y si quieren saber su domicilio, más abajo lo encontrarán. Calle Cortes 473-1o 1a. Juan Coll“. Aquestes paraules ordenades en forma de rima gairebé com una endevinalla les trobem escrites a mà amb llapis en una de les primeres pàgines d’un llibre sobre matemàtiques que porta el segell de l’antiga llibreria Agustín Bosch, que durant les primeres dècades del segle XX estava ubicada en el número 5 de la ronda de la Universitat. L’obra va acompanyada d’un quadern que el seu propietari va utilitzar durant els anys 1917 i 1918, quan estudiava aritmètica al Colegio de Cataluña, una institució situada aleshores en el número 22 del carrer de Pelai i dirigida per un home que es feia anomenar Dr. Segalá.
Un record familiar recuperat
La recerca de la història de Juan Coll podria haver conclòs aquí. Amb un decalatge de més de cent anys, les probabilitats que alguna de les persones que podria posar llum a aquest relat continués viva semblaven ínfimes. Tanmateix, només dos pisos per sota d’aquesta habitació ara reoberta encara resisteix un d’aquells primers inquilins de l’edifici. Josep Maria Prats va venir a viure a l’immoble amb la seva família quan tenia només tres anys. Era la dècada dels quaranta i el bloc només comptava aleshores amb quatre plantes, que després s’ampliarien fins a les sis comptant el terrat que hi ha actualment.
La seva família llogava inicialment un dels pisos de la quarta planta de l’edifici, que era propietat de Juan Coll i Molas, un condecorat escultor i decorador que va col·laborar amb grans arquitectes del modernisme en obres com la Casa Amatller de Josep Puig i Cadafalch. El propietari tenia un fill també batejat com a Juan Coll, amb qui vivia en un dels domicilis ubicats al principal d’aquest mateix bloc. Prats encara recorda com els seus pares havien comentat en diverses ocasions que el primogènit feia experiments al terrat de l’edifici, on tenia una espècie de laboratori.
Aquest espai on el fill de l’escultor guardava i manipulava els productes químics és precisament l’habitació segellada ara descoberta. Així doncs, l’autor de l’escrit trobat en el quadern i el legítim propietari del contingut d’aquest armariet és Juan Coll fill, que va vendre el pis familiar als anys noranta, quan ja feia temps que no residia a l’edifici. Coll va abandonar aquesta estança a mig camí entre un laboratori i un magatzem a mitjans del segle XX probablement sense saber que acabaria tancada durant prop de seixanta anys, preservant-se com una espècie de càpsula del temps accidental. L’atzar ha volgut, però, que aquesta història no acabés perduda com tantes altres i que el record de la família Coll torni a sonar en el número 473 de la Gran Via de les Corts Catalanes.
2 
1 
