El de l’Eixample no és un districte que destaqui pels seus espais verds. Sí que hi ha avingudes i carrers on hi ha més arbrat que d’altres, com ara el consell de Cent o la Gran Via de les Corts Catalanes. També hi ha algunes excepcions com el parc de Joan Miró o l’Escola Industrial. Ara bé, en general, no hi ha grans extensions de verd en la quadrícula projectada per Ildefons Cerdà. Tanmateix, això no va ser sempre així. Si fa unes setmanes us parlàvem al TOT Barcelona del jardí que envoltava el monument a Colom fa més d’un segle, aquesta setmana és el torn del bosc i els camps que durant segles flanquejaven l’entorn de l’esplanada que actualment és la plaça de Catalunya, abans de la configuració del que avui dia coneixem com l’Eixample.
Aquest punt neuràlgic de la capital catalana es va urbanitzar per primera vegada l’any 1927. Abans d’aquesta actuació, a l’espai hi havia barraques, carpes i terrasses. També s’hi va instal·lar amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 un edifici circular de quaranta metres de diàmetre conegut com El panorama de Waterloo i dissenyat per albergar una obra del pintor Charles Verlat que ocupava una superfície de 1.800 metres quadrats. Més de dues dècades abans de l’esdeveniment, la plaça i el seu entorn presentaven un aspecte força diferent que fa que pràcticament sigui irreconeixible si el comparem amb la seva imatge actual. Ens hem de situar al voltant del 1860, quan Barcelona es trobava immersa en l’enderroc de les muralles medievals, una operació que no es donaria per culminada fins al 26 de març del 1890 amb la demolició del baluard del Rei.
Dues estacions separades per una esplanada
En paral·lel a aquesta obertura del centre de la ciutat, fins aleshores delimitat per aquests murs, es va començar a aplicar el pla Cerdà amb la posada simbòlica de la primera pedra precisament a la plaça de Catalunya el 4 de setembre del 1960. Sis anys després es capturava la fotografia que ens ocupa aquesta setmana. La instantània ha estat recuperada aquests dies per l’usuari Catalunya Color, un perfil que es dedica a posar color a imatges antigues en blanc i negre de tot el territori català. La postal prové del Fons Lluís Tuells i es conserva al Museu del Ferrocarril de Catalunya, a Vilanova i la Geltrú (Garraf), on també guarden el rètol de porcellana que fins fa poc presidia la façana principal de l’antiga estació de mercaderies de la Sagrera.
La fotografia en qüestió mostra en primer terme una línia de tren separada d’una gran estació ferroviària per una esplanada plena de terra remoguda i pedres. Darrere d’aquesta infraestructura, s’obre un bosc verd aparentment frondós que s’estén per força distància fins a uns edificis ubicats sota la falda de la serra de Collserola i el Tibidabo. El comboi que veiem a la part inferior és l’antic tren de Sarrià, que sembla estar esperant a l’estació, ubicada a l’actual cruïlla entre els carrers de Pelai i Balmes. Aquest recorregut es va inaugurar el 1862 i avançava pel que seria l’actual carrer de Balmes fins al centre de Sarrià.
Foto original del Fons Lluís Tuells-Museu del Ferrocarril de Vilanova pic.twitter.com/0FmhyvlQvd
— Catalunya Color (@CatalunyaColor) February 9, 2026
L’estació que s’aprecia al centre de la imatge en segon terme és la de l’antiga línia de Martorell. Estava ubicada a la cantonada entre la rambla de Catalunya i la ronda de la Universitat, a la part nord del que avui seria la plaça de Catalunya. Es va començar a construir el 1952 i la concessió la va guanyar inicialment Miquel Bagué, que la deixarà després en mans de la Compañía de los Ferrocarriles del Centro de Cataluña (CGFC). El primer trajecte va ser entre Barcelona i Molins de Rei el 26 de novembre de 1854, encara amb la infraestructura a mig fer. Segons relaten els historiadors Jesús Fráiz i Alfred Puig, el recorregut va aconseguir-se ampliar fins a Martorell quatre anys després i el 1861 ja arribava a Tarragona. El servei impulsat aleshores va ser el primer amb doble via de l’Estat, fet que agilitzava la circulació dels trens, i és el que després s’integraria en la xarxa actual dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC).
Un obstacle per al creixement de l’Eixample
El que ens mostra aquesta instantània no és una altra cosa que el que hi havia en aquest punt de la ciutat abans de la creació de la plaça de Catalunya i quan l’edificació de l’Eixample estava encara en un període molt incipient. És per això que costa tant de reconèixer: no hi ha pràcticament cap de les referències que utilitzaríem actualment per orientar-nos. Només ens podem fiar de Collserola, que sí que es veu clarament al fons. Pel que fa a l’estació de la línia de Martorell, tenia un recorregut a celobert que pujava fins a l’altura de l’actual carrer del Consell de Cent, enllaçant amb la plaça de Letamendi per agafar el carrer d’Aragó i l’avinguda de Roma en direcció a Sants i l’Hospitalet. L’itinerari travessava una part dels descampats i flanquejava el bosc que es veu a la imatge abans que aquest fos engolit pels edificis que durant les darreres dècades del segle XIX es van construir en aquesta part de la capital catalana.
Tant Puig com Fráiz apunten que un dels principals problemes de la infraestructura, que acabaria precipitant el seu trasllat, era que suposava un obstacle per al creixement de l’Eixample i per als nous barris que s’estaven configurant en aquesta zona. La línia provocava una divisió important i eren molt habituals els atropellaments i accidents, donada la seva proximitat als nous edificis residencials. A finals dels seixanta es va estudiar la possibilitat de traslladar l’estació a un altre indret per no bloquejar la urbanització de la plaça de Catalunya, que aleshores ja començava a prendre importància com a nova centralitat d’una ciutat sense muralles. Finalment, les instal·lacions ferroviàries es van clausurar el 25 d’octubre de 1882, tot i que no es van enderrocar fins a finals de 1884. El solar on s’havia erigit l’estació va quedar abandonat fins a les acaballes d’aquella mateixa dècada, quan va ser expropiat per l’Estat i urbanitzat.
