El soroll de les excavadores és des de fa uns anys la banda sonora que acompanya la Nora Miquel. Aquesta veïna de les Corts ha vist de primera mà com les màquines destruïen la Colònia Castells, un nucli de casetes baixes centenari fundat per acollir els treballadors d’una fàbrica de la zona ja desapareguda. Ella hi havia arribat l’any 2008 de la mà de la seva parella, descendent d’uns dels primers inquilins d’aquestes construccions. S’hi van estar cinc anys fins que els van fer fora. “Psicològicament va ser molt dur, t’enfonsa. Teníem els enderrocs a tres metres del nostre menjador i sabíem que nosaltres érem els següents. Va ser una situació molt violenta”, recorda.
La caseta on la parella va residir fins al 2013 era una de les afectades pels plans urbanístics municipals que volen transformar aquest àmbit en un gran parc flanquejat per blocs d’habitatge públic. Una dècada després de les primeres demolicions, la Colònia Castells s’ha convertit en poc més que un miratge dins d’un antic barri obrer que sembla desaparèixer a marxes forçades. El Camp de la Creu -batejat així per una antiga creu de terme que s’alçava a finals del segle XIX entre l’actual carrer d’Entença i l’edifici Atalaya- ha vist com l’Ajuntament de Barcelona enderrocava en els darrers mesos la majoria dels seus immobles històrics, canviant completament la fisonomia de la zona i esborrant els vestigis supervivents d’aquest passat industrial.
Un mar de solars amb història
Passejar per l’illa de cases delimitada entre els carrers d’Entença, Montnegre, Morales i Gelabert és fer-ho actualment per un mar de solars on creixen les males herbes. La característica façana de casetes baixes del carrer Entença ja ha anat tota a terra i l’acollidora placeta del Carme ara presenta un aspecte desangelat molt diferent del que tenia quan era el centre neuràlgic d’aquell primigeni nucli de població erigit entre la fàbrica de Can Batlló i la plaça de la Concòrdia. “Ara tenim un barri molt desestructurat, ple d’espais buits. El calendari d’enderrocs no s’ha fet pensant en la repercussió que una transformació així pot tenir en la vida de les persones i en un barri com aquest”, lamenta l’Adela Agelet, membre de l’Associació de Veïns de les Corts.
Aquesta veterana del moviment veïnal encara recorda vívidament quan es va posar per primer cop formalment sobre la taula la demolició i reallotjament dels veïns de la Colònia Castells a través d’una promoció privada de nous pisos. Va ser l’any 2000 en una assemblea del districte amb l’aleshores regidor Jordi Hereu convocada just després que es filtressin a la premsa els plans municipals. “El rebuig fortíssim de tots els afectats va fer que l’Ajuntament i la Generalitat haguessin de col·laborar per gestionar aquesta transformació de la zona i garantir el dret a un reallotjament públic dels veïns”, assegura. Els inquilins de les casetes baixes, però, haurien d’esperar encara un periple de prop d’una dècada per poder veure els primers enderrocs.
De la degradació imposada a un parc desvirtuat
Durant aquest temps d’incertesa, la degradació de les construccions es va anar accelerant per la manca de manteniment. Els residents supervivents no podien obtenir les corresponents llicències d’obres per fer reformes en trobar-se els domicilis afectats pel planejament i només es van fer petites remodelacions. “El manteniment de les cases es va fer al mínim i això va magnificar-ne les deficiències. La majoria de construccions no tenien fonaments i hi havia problemes irresolubles com les humitats”, remarca Agelet.
La mateixa situació es va viure entre la primera i segona fase del projecte, que just està previst que culmini en les pròximes setmanes. Després de la polèmica pel retard amb el reallotjament dels darrers veïns que quedaven de tot el complex, els operaris han anat fent via amb la construcció del nou parc fins a deixar només dempeus les dues fileres de casetes del passatge de Piera, conservant d’un dels cantons la façana únicament. L’aspecte recorda ben bé al decorat d’un western dels seixanta. “Això no és conservar la memòria. No explica res de la història de la zona”, sentencia Miquel, que recorda que des de la plataforma Salvem el Camp de la Creu van plantejar recuperar l’antic traçat dels passatges i integrar-los en el parc, una proposta rebutjada pel consistori.
Malgrat que la majoria dels veïns reallotjats durant aquests anys valoren positivament el trasllat als nous immobles, alguns inquilins assenyalen que encara hi ha molts pisos de protecció oficial buits als blocs ja construïts que podrien ser utilitzats per famílies en situació de vulnerabilitat o d’emergència residencial.
La Casa del Boc, l’últim supervivent
Fora de la Colònia, la dilatació en el temps de tot aquest procés de transformació també ha anat desgastant a poc a poc el Camp de la Creu. Els solars s’han multiplicat en aquesta darrera dècada mentre el consistori construïa per fascicles els blocs de pisos on ha reubicat els veïns forçats a marxar de casa seva. Els enderrocs recents de la façana del carrer d’Entença, de les finques dels números 24 i 25 del carrer de Morales o de l’emblemàtica caseta de color grana de la placeta del Carme han despullat el nucli antic del barri, que pràcticament ja només conserva íntegres alguns dels habitatges del carrer de Morales.
Envoltat de solars i amb aspecte decadent s’alça encara imponent l’edifici del número 46 del carrer de Montegre. Aquesta finca senyorial que enguany compleix 100 anys d’història pertanyia originàriament a Francesc Olivé, un empresari que es dedicava a la venda de productes carnis en parades de diversos mercats com el de la Boqueria, la Concepció o el de Sant Caterina. A la planta superior de l’immoble hi vivia la família, mentre que als baixos hi tenien el magatzem. El negoci familiar és precisament la raó que va portar els propietaris a col·locar un cap de moltó presidint l’entrada principal de l’edifici, figura que va donar origen al sobrenom popular de Casa del Boc.
L’afectació de la finca com a part del pla urbanístic de la Colònia Castells va portar el net de l’empresari, Francesc Remolins, a traslladar-se a una residència als seus 92 anys per deixar l’immoble a punt per a l’enderroc. La mobilització veïnal, però, va aconseguir in extremis aturar les màquines i va forçar l’Ajuntament a preservar el cap de moltó, que va ser retirat i guardat a l’Arxiu de les Corts per evitar que pogués resultar danyat amb la demolició.
Una oportunitat perduda?
Un any després d’aquesta retirada, el futur de Montnegre 46 continua en l’aire. “Quan van treure la figura va ser per enderrocar l’edifici, que no està catalogat. Si alguna cosa de la zona encara té un contingut de memòria històrica que val la pensa conservar és aquesta finca”, assegura Agelet, que considera que el consistori hauria d’apostar per restaurar la casa i convertir-la en un equipament públic.
En la mateixa línia es pronuncia Miquel, que veu en aquesta finca una última bala per preservar un dels pocs vestigis del passat industrial de la zona. “Fins ara el que s’ha conservat ha estat gràcies a la iniciativa privada. L’Ajuntament té l’oportunitat amb aquest edifici de fer valer el seu compromís amb la memòria històrica conservant-lo com la porta d’entrada a l’antic barri del Camp de la Creu”, argumenta, i recorda que encara tenen pendent una trobada amb el nou executiu per abordar el futur d’aquest immoble, entre altres.
Fonts municipals consultades pel TOT Barcelona apunten que a mitjans de desembre haurien de concloure els treballs d’enderroc de les tretze finques afectades durant aquesta segona fase del projecte de transformació de l’àmbit i que també en les pròximes setmanes s’acabarà d’enllestir el nou parc de 9.600 m². Pel que fa a la finca del número 46, el consistori només assenyala que els tècnics estan estudiant el cas, però no precisa si finalment es conservarà o si acabarà convertit en un solar com la resta edificis que l’envoltaven.
