Mai hi ha hagut tants barcelonins com entre els anys 1975 i 1981. Aquest període de les acaballes del segle XX marca un punt d’inflexió demogràfic per a la ciutat, que fins aleshores havia encadenat un augment exponencial de població sense aturador. Els experts, però, ja advertien llavors d’una realitat incontestable com que la capital catalana tenia un creixement limitat per la seva superfície. Barcelona va haver d’entomar en aquell moment el mateix debat que ja havien fet altres urbs com Madrid, Londres o Milà: com donar cabuda a l’excedent poblacional. Hi havia diversos models sobre la taula. Des de l’expansionista madrileny, que havia absorbit els territoris adjacents com a nous barris, al milanès, que optava per una cooperació amb els municipis de la seva rodalia sota un mateix òrgan de gestió. Es va apostar pel segon i amb aquesta voluntat va néixer la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) l’agost del 1974.
“L’expansió de la gran Barcelona no havia vingut acompanyada d’una reforma administrativa […] La ciutat no era capaç d’encabir tota aquesta gent i va acabar vessant sobre els seus límits, intentant connectar-se físicament amb altres municipis per crear un àmbit metropolità de tres milions d’habitants. Això suposava que el 50% de la població estava només sobre un 2% del territori català”, apunta l’Oriol Nel·lo, exdiputat del Parlament i doctor en Geografia especialitzat en estudis urbans i ordenació del territori per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El primer intent de prendre cartes en l’assumpte va fracassar. La proposta presentada pels tècnics de la CMB -entre els quals hi havia personatges més progressistes com el futur ministre socialista Ernest Lluch- va aixecar les alarmes entre les autoritats franquistes, que la veien com un desafiament al règim, ja que donava massa poder a la capital catalana i dotava el territori de competències en habitatge.
La mort del dictador Francisco Franco el 20 de novembre del 1975 va canviar completament l’escenari. Amb les primeres passes de la transició, es va fer encara més evident la necessitat d’actualitzar el pla comarcal aprovat el 1953, el reglament vigent fins aleshores per al territori metropolità, juntament amb el pla per demarcacions del 1959. El text del primer era massa “literari i permissiu” i tenia una capacitat “molt reduïda” de gestionar un creixement demogràfic que s’havia donat de manera “desordenada”, remarca Nel·lo. L’acceleració d’aquest procés de replantejament urbà va culminar amb l’elaboració del Pla General Metropolità (PGM) del 1976, un full de ruta que només incloïa 27 municipis i que definiria com seria l’entorn de la gran ciutat en ple context d’impàs entre la dictadura i la democràcia. “Som hereus d’aquest planejament perquè és l’únic que encara continua vigent. En 50 anys de democràcia, no hem estat capaços d’aprovar-ne un de nou, només de fer-ne moltes modificacions”, assenyala la Mariona Tomàs, professora agregada de Ciència Política i membre de Grup de Recerca en Estudis Locals a la Universitat de Barcelona (UB).
De la “por a la ciutat” al model de Maragall
Tant Tomàs com Nel·lo van participar la setmana passada en una de les conferències del cicle Després de Franco. Barcelona 1975, impulsat pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). Sota el títol La construcció de Barcelona, ambdós experts universitaris van reflexionar de la mà de l’historiador Jaume Claret sobre el desenvolupament urbanístic de la capital catalana i rodalia des de la mort del dictador fins als nostres temps, tot fent balanç de les carències i virtuts de l’aplicació d’aquest primer pla metropolità. “La idea simbòlica del PGM era diluir el poder de la gran ciutat per parlar d’igual a igual amb la resta de municipis, contrarestant així les diferents reticències. Per això es creen deu districtes barcelonins i s’opta per una àrea descentralitzada que donés equilibri i que tingués darrere un govern fort metropolità. Es van quedar a mitges”, afirma la politòloga de la UB.
Per a l’exdiputat i geògraf de la UAB, part d’aquest fracàs a mitges -o èxit a mitges, segons com es miri- respon a la “por a la ciutat” que imperava a l’època entre alguns sectors de la tradició catalanista arran dels fets de la Setmana Tràgica. “La burgesia veia Barcelona com un lloc perillós, no només per a l’ordre social, com un lloc on en qualsevol moment pot esclatar la revolta, però sobretot per a la nació catalana. Consideraven que la desnaturalitzava i pervertia perquè era un cap massa gran per a un país massa xic”, puntualitza. Més enllà de la gran ciutat, la realitat era que els municipis del cinturó havien rebut durant bona part del segle XX molts migrants tant d’altres punts del país com d’arreu de l’Estat, arribant a triplicar en només unes dècades la seva població original. “Hi havia un flux molt gran. Era una població majoritàriament sense estudis o molt primaris, l’ocupació era masculina, principalment en el sector industrial, i per encabir-los s’havia construït habitatge de forma desordenada i especulativa. Era un territori fragmentat que no estava ben articulat”, insisteix Tomàs.
Aquest context també va generar recels vers aquesta aliança metropolitana, que es veia des d’alguns sectors com un intent barceloní per aprofitar-se de la resta de territoris, encolomant-los la instal·lació de l’aeroport i l’expansió del Port; situant-hi les plantes de tractament de residus o garantint-se l’accés i control de l’aigua potable. Al marge de la desconfiança vers la CMB, que estava presidida pel batlle de Barcelona del moment, el PGM va tirar endavant amb més o menys èxit de compliment fins al 1982, quan l’arribada de Pasqual Maragall a l’alcaldia de la capital catalana va suposar un punt d’inflexió també per a la metròpolis. “Encara avui, el problema més greu d’aquests municipis és que no només concentren població vulnerable sinó que tenen una base fiscal inferior a la de la gran ciutat. Maragall tenia concepció redistributiva del govern metropolità, com un mecanisme per fer aquestes polítiques. Ell deia que cada família barcelonina contribuïa amb 2.100 pessetes l’any a la resta de localitats”, explica Nel·lo. Aquest procés es va veure truncat amb la desaparició de la corporació l’any 1987 després de les tensions creixents. “La dissolució no permetrà continuar amb aquesta idea, però Maragall la recuperarà amb una Llei de Barris del 2004”, matisa el geògraf.
Un relleu per al Frankenstein urbanístic
Mig segle després de l’aprovació del PGM, la Barcelona metropolitana poc té a veure amb aquell embrió del 1976. Fins al 1995, només la capital catalana va perdre prop de 250.000 habitants, 350.000 si tenim en compte els territoris adjacents, gairebé com tota la demarcació de Lleida. Amb l’extinció de la corporació, el control del pla passa a mans dels diferents ajuntaments, que al llarg dels anys s’han encarregat de dur a terme el seu desplegament. “A posteriori, hem vist com aquesta proximitat amb el territori ha fet que cadascun dels municipis tingués cura de les seves perifèries. Això ha estat un avantatge, fent que hi hagués menys diferències entre territoris”, analitza Tomàs. “Indubtablement estem molt millor. Ja en els primers anys de la transició s’observa una disminució de la desigualtat i avenços notables en els drets ciutadans. Amb els noranta i els 2000, les desigualtats tornen a augmentar, però pel camí la ciutat s’ha equipat d’una forma extraordinària”, indica Nel·lo, que culpa tant els poders públics com l’acció ciutadana de convertir Barcelona en una de les ciutats amb un “nivell de vida obrera” més alt d’Europa.
Pel que fa a la resta del territori, dels 27 municipis metropolitans inicials, es passa als 36 que a partir del 2010 conformaran l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). En aquestes cinc dècades, el PGM ha patit fins a 1.600 modificacions, superposant-se a altres ordenacions del territori més recents com els plans generals. “Ha aguantat bastant bé com a instrument de planejament perquè tenia un nivell de detall extraordinari i uns estàndards en la distribució d’equipaments i zones verdes bastant raonables”, opina el geògraf de la UAB. Amb tot, aquest Frankenstein urbanístic fet a base de pedaços ja ha esgotat pràcticament la seva vida útil i requereix una actualització que s’apropi més fidedignament a la realitat metropolitana. “No hi ha competències a aquesta escala en turisme o habitatge, per exemple. Tenim un govern metropolità que gestiona uns serveis, però si tingués aquest control es podrien articular mesures millors per contenir els seus efectes”, reflexiona la politòloga de la UB. En aquesta línia, l’AMB va aprovar inicialment el març del 2023 el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), un primer pas per poder configurar un nou planejament general que substitueixi al del 1976. Una dècada després de l’inici de la redacció del PDUM, aquest podria tornar a passar per una nova aprovació inicial abans de la definitiva a causa de les nombroses al·legacions presentades pels municipis afectats.
L’altre repte actualment sobre la taula de les administracions és l’encaix dels municipis que per ara queden fora d’aquesta xarxa metropolitana. “Tenim una Llei de Vegueries que no s’ha pogut portar a la pràctica. També es podrien crear altres àrees o ampliar l’actual AMB, però no hi ha consens. Si alguna cosa es va aprendre de l’episodi amb la corporació és que s’ha d’intentar que hi hagi voluntat política i un cert consens perquè, sinó, són unes ferides que s’arrosseguen durant 30 anys”, subratlla Tomàs, que considera que aquest desafiament l’ha d’entomar la Generalitat per fomentar la cooperació entre municipis i evitar que alguns es puguin sentir “ciutadans metropolitans de segona”.
