Amb els narcopisos sota control, el principal maldecap de la policia de Barcelona de cara a aquest estiu són els rellotgers, una tipologia de lladres que va a l’alça ràpidament. Els robatoris que cometen es van disparar l’any passat un 44%: dels 888 casos denunciats el 2017, es va passar a 1.277 el 2018, segons les dades dels Mossos d’Esquadra. Tant la policia de la Generalitat com la Guàrdia Urbana detenen sovint delinqüents d’aquesta especialitat –detectada per primera vegada el 2012–, però molts d’altres fugen i no se’n sap mai més res.
Són els lladres més temuts ara mateix als carrers de Barcelona: robar rellotges de luxe és un negoci molt més lucratiu del que ha sigut mai el robatori de mòbils –i incalculablement més que el de carteres– i els grups que s’hi dediquen estan disposats al que calgui. Els més hàbils intenten treballar amb la tècnica del furt i distreure la víctima per endur-se el seu rellotge sense que ho noti, però no sempre surt bé l’operació. I d’altres simplement no en saben prou. Per tant, si han de clavar cops, retorçar braços –han arribat a trencar el braç a una víctima– o amenaçar-te amb un ganivet o una arma de foc ho faran.
Un gran mercat negre: Turquia, el Marroc, l’Aràbia Saudita
La clau de l’èxit d’aquest sector delinqüencial és un mercat negre disposat a comprar a bon preu i moltes facilitats un objecte petit i fàcil de transportar, perquè el lladre se’l pot endur posat al canell com si fos seu i travessar tants controls de seguretat i tantes fronteres com faci falta. Sense aixecar cap sospita. Els Mossos d’Esquadra, que ja fa temps que tenen el grup especialista en lladres multireincidents dedicat a investigar i fer un seguiment exhaustiu d’aquests robatoris, tenen constància que la majoria dels rellotges de luxe robats a Barcelona surten del país immediatament i es venen a Turquia, Algèria, el Marroc o l’Aràbia Saudita.
Peces ‘tunejades’ de fins a 120.000 euros
El valor dels rellotges que solen robar –si no s’equivoquen i s’enduen una imitació, que també passa de tant en tant– pot arribar fins a uns 120.000 euros, en els casos més extrems. D’entre 90.000 i 70.000 euros també se’n troben, i els que oscil·len entre els 30.000 i els 40.000 ja són freqüents. Els de 3.000 euros són els bàsics, i són menys buscats. Al marge del valor de la peça de rellotgeria en el seu estat original, molts d’aquests rellotges són autèntiques joies perquè els seus amos els han tunejat amb diamants, maragdes i altres pedres precioses. Són peces singulars que, si es quedessin a Catalunya, serien relativament fàcils de localitzar. Però un mercat negre llunyà se les empassa immediatament.
Quatre grups identificats
Els investigadors han pogut establir que hi ha quatre sectors en les bandes que es dediquen a la rellotgeria. El primer està format per especialistes en furts marroquins establerts a Barcelona i la rodalia que els darrers anys ha descobert que robar rellotges surt més a compte que treballar els telèfons mòbils o les tauletes. Aquests serien, per tant, els reconvertits. En canvi, els napolitans estan més especialitzats. Viuen al seu país i venen a Barcelona en grups de tres o quatre persones. S’hi queden quatre o cinc dies, lloguen cotxes per recórrer la ciutat per localitzar possibles víctimes i quan tenen el botí marxen, fins a la pròxima. Aquests poden tenir connexions amb la màfia. Un tercer grup són els francesos, marsellesos o de la perifèria de París: són joves, venen puntualment a la ciutat a fer la feina i poden ser molt violents si els fa falta. El quart grup és d’argentins i uruguaians. Es desplacen amb moto per tot l’estat espanyol: van de Barcelona a Marbella, de Marbella a Madrid i de Madrid a Sevilla, segons els convé.
Víctimes seleccionades en hotels, casinos i restaurants de luxe
Els robatoris dels rellotgers no són mai improvisats. Dediquen hores a recórrer punts on poden trobar turistes i gent de negocis amb alt nivell adquisitiu i observar-los fins que en localitzen algun que porti un rellotge prou llaminer. Els busquen en hotels i restaurants de luxe, casinos i discoteques premium. I trien preferentment persones amb menys possibilitats de defensar-se: millor gent gran que jove, millor una persona poc corpulenta que un habitual del gimnàs.
Un cop avistada la presa, la segueixen i s’hi acosten quan la veuen en algun lloc tranquil i amb pocs –o cap– testimonis, com ara entrades de pàrquings, i l’aborden. Intentaran despistar-la i obrir-li la tanca del rellotge amb rapidesa i suavitat, però si no se’n surten, poden arribar agafar la víctima pel coll per darrere per generar-li sensació d’ofec o immobilitzar-la fins i tot agafant-la també per les cames, com es veu en la imatge que hi ha sobre aquestes línies. Quan tenen el rellotge marxen i probabablement no se’ls trobarà.
2 
