Durant els mesos que la Paula Aragonès va estar buscant habitació a Barcelona es va trobar de tot. Des d’haver de pagar 500 euros per una habitació al barri de la Salut on només hi havia espai per a un llit individual, sense finestra i amb l’armari al passadís, fins a trobar-se mares solteres que llogaven habitacions perquè no podien assumir la totalitat del lloguer. En un altre pis, fins i tot li van dir que si mai venia un amic a dormir una o dues nits al pis hauria de pagar 70 euros. També li van preguntar abans de l’entrevista la seva nacionalitat. “Aquí ja no vaig contestar”, explica Aragonès en declaracions al TOT Barcelona.
Aquest cas no és aïllat, és la conseqüència de la contínua escalada del preu de l’habitatge a Barcelona que expulsa veïns o converteix en privilegi el simple fet de viure en condicions dignes. Per tal d’impedir que aquesta situació vagi a més, el pròxim 13 de març entrarà en vigor l’índex de preus de lloguers. Amb motiu d’aquest barem, el TOT publica la sèrie El drama dels lloguers sobre la crisi de l’habitatge que els barcelonins han viscut els darrers anys i algunes de les conseqüències que podria suposar la nova normativa. Aquest reportatge és el primer capítol d’un total de quatre i vol mostrar una realitat que massa persones coneixen: la gran dificultat de trobar una habitació o un pis de lloguer a Barcelona on sentir-se a casa.
Els preus més alts
La precarietat dels pisos que s’ofereixen a la ciutat es palpa en una llista incomptable de casos concrets, i un d’ells és el de la Marina, que actualment busca pis amb una amiga. El primer que destaca és que si abans els preus ja estaven alts, ara estan pels núvols. Mentre fa quatre anys el típic pis petit i antic amb dos dormitoris i un lavabo costava 800 euros, ara pot arribar als 1.400. “El que abans era normal, ara és una ganga”, insisteix al TOT.
Les darreres dades del 2023 són un reflex de les seves paraules: el preu del lloguer va augmentar a Barcelona un 10% l’any passat. És a dir, 100 euros. El portaveu del Sindicat de Llogateres, Enric Aragonès, confirma l’escalada viscuda en els últims temps. Concretament, recorda que des que fa dos anys el Tribunal Constitucional (TC) va tombar la llei catalana que regulava els lloguers, les immobiliàries han anat incrementant els preus per “aprofitar” abans que torni a entrar en vigor una altra regulació, com la del pròxim 13 de març. “No només són els preus més alts mai vistos, sinó que mai havien pujat tan de pressa”, assenyala. Amb tot, considera que la pròxima regulació dels preus de lloguer marcarà un abans i un després. “Hi ha habitatges anunciats per sobre de l’índex, i hauran de baixar. Però cal que la Generalitat faci una campanya informativa perquè la ciutadania conegui els seus drets i controli els incompliments”, subratlla.
Durant el seu periple de buscar pis, la Costanza Romano ha viscut situacions de tots colors, però destaca el local de 15 metres quadrats que va visitar al barri de Poble-sec. Assegura a aquest diari que “feia por” perquè el llit es trobava en una mena “de golfes inventades”, no entrava llum natural i tot indicava que segurament ni tan sols tenia cèdula d’habitabilitat. Demanaven 700 euros, una carta motivacional explicant per quina raó volia viure en el local i ensenyar les darreres nòmines. “Des que vaig entrar per la porta, vaig saber que mai viuria allà”, recorda. De fet, amb el temps va decidir marxar a viure fora de Barcelona. El motiu era doble: escapar del ritme frenètic de la ciutat i de la precarietat de l’habitatge.
Càstings impossibles
Un altre tema estrella a l’hora de buscar pis són els processos de càsting, de vegades ferotges, pels quals ha hagut de passar Romano per ser seleccionada com a llogatera. Explica que en moltes ocasions només li han deixat visitar pisos durant la jornada laboral i ha hagut d’anar-hi perquè sabia que podien arribar a ensenyar-los a cinc interessats al mateix temps. “Hi ha un que directament el vaig aconseguir perquè vaig anar la primera”. En aquest sentit, Aragonès apunta que en algunes visites fins i tot poden demanar que se signi el contracte al moment perquè no es puguin negociar les condicions. “Si dius que vols mirar-lo amb cert marge de temps, pot ser que escullin un altre inquilí”, afirma. Per part seva, la Marina també està vivint aquesta mena de càstings on demanen que només es presentin parelles, que cada candidat tingui un contracte indefinit d’almenys dos anys, que el sou de tots dos arribi als 3.000 euros i tenir nacionalitat espanyola. “Això m’ho trobo a molts anuncis”. Aragonès insisteix que moltes immobiliàries aprofiten “la situació d’indefensió” que pot suposar buscar un lloc on viure. “La gent té por de no trobar res”, afegeix.
L’elevada demanda que viuen els habitatges a Barcelona també provoca que, en alguns casos, les exigències per entrar en un pis siguin massa altes. La Marina va trobar-ne un a Sants que els encaixava per preu i condicions. El problema, però, era que el propietari volia que els mobles, fins i tot els matalassos i els quadres; es quedessin a l’immoble perquè ell era francès i hi tornava esporàdicament. “Ens va dir que si ho volíem treure, havíem de deixar-ho tot en un traster que havíem de pagar. Nosaltres no volíem pagar, ni tampoc el seu quadre del Tour de France”, recrimina.
Una situació encara més boja és la que va viure la Julia Minatta entre l’octubre del 2022 i el febrer del 2023. Recorda en declaracions al TOT que va viure amb la seva parella en un pis de la plaça d’Urquinaona que compartien amb la seva propietària, una dona d’uns 70 anys. El que no els va comentar abans d’entrar era que el seu gabinet d’acupuntura estava en una part del saló i només estava separat de la resta per un biombo. La resta de l’espai el feien servir elles i, alhora, era la sala d’espera per als clients. “No teníem privacitat”, denuncia. Per aquelles condicions pagaven en conjunt 670 euros amb despeses.
Entrar a viure: la batalla continua
Un cop s’entra a viure en un habitatge, la partida no està guanyada, sinó que es poden desencadenar diferents conseqüències capaces de dificultar força el dia a dia. Això ho coneixen de prop en Ricard i la Marina, qui van entrar el 2021 a viure en un pis de les Corts que s’havia de pintar, tenia humitats i no tenia llum. Expliquen a aquest diari que van arreglar tot el que van poder durant el mes de carència que els hi va donar la immobiliària. Malgrat això, les humitats encara continuaven i les condicions continuaven sent “insalubres”. Ho van denunciar durant més d’un any, però no va moure fins que va caure un fals sostre i van contractar una advocada. “Fins que no passa una cosa grossa o vas per la via judicial, no et fan cas. Però estem parlant de mínims”, recalquen tots dos.
Una de les pitjors conseqüències que es poden patir en un pis és perdre’l. L’Ignasi va viure en un del Poble-sec del qual mai hauria marxat. Recorda al TOT que 12 anys després d’entrar-hi va passar a mans d’un fons voltor. D’entrada li van oferir l’opció de comprar-lo, la qual cosa va fer que el taxés amb un pèrit que li va donar un valor de 200.000 euros. Tot es va començar a tòrcer quan el fons voltor va deixar de contestar els missatges. Va empitjorar quan una noia que es va trobar a l’escala li va explicar que l’acabava de comprar i ja tenia les arres. En veure el panorama, ella va retirar-les, però no va tenir la mateixa sort amb la propietat. Li van acabar duplicant el preu de venda: dels 200.000 als 400.000 euros. Llavors va voler fer marxa enrere i va demanar que li renovessin el contracte de lloguer. La resposta va ser desnonar-lo quan, justament, no estava treballant. “Era casa meva, pensava que seria el pis de la meva vida”, lamenta amb nostàlgia i, alhora, amb la tranquil·litat d’haver fet tot el que podia.
1 
