Els barcelonins arribaran a les eleccions europees del 9 de juny després d’anar a les urnes tres vegades en un sol any. Les eleccions municipals del 28-M, amb victòria de Xavier Trias amb Junts per Catalunya, però amb alcaldia del PSC, les eleccions espanyoles, amb una victòria sense matisos del PSC a la ciutat i multiplicant per tres el nombre de vots del partit que dos mesos abans havia guanyat a Barcelona, i les eleccions al Parlament del 12-M, amb nova victòria del PSC. En aquest cas, però, la distància entre PSC i Junts és força més estreta que a les espanyoles de l’estiu.
Aquestes eleccions al Parlament Europeu no només arriben marcades pel 12-M a Catalunya, pendent de la formació d’un nou Govern o de la repetició electoral, sinó que a la capital del país es compleix un any de la investidura de Jaume Collboni com a alcalde amb els vots de Barcelona en Comú i del PP per impedir un govern independentista, però el PSC continua governant amb una minoria històrica de només 10 regidors. Les eleccions avançades espanyoles i catalanes van dur l’alcalde a aturar les negociacions que havien d’ampliar el seu executiu i a hores d’ara s’espera el desenllaç tant del 9-M com del 12-M perquè l’alcalde doni entrada previsiblement a ERC, i qui sap si també al partit d’Ada Colau.
2019: patacada del partit de l’alcaldessa
En qualsevol cas, l’última vegada que els barcelonins van votar al Parlament Europeu ho van fer el mateix dia que votaven per al nou ajuntament, el 26 de maig de 2019. ERC, amb Ernest Maragall de cap de cartell, va guanyar les eleccions municipals. Però a la ciutat, aleshores governada per la Barcelona en Comú d’Ada Colau, les europees van tenir un guanyador molt clar, Carles Puigdemont amb JxCAT, que va obtenir el 27% dels vots, per davant del PSC, amb un 21% i d’ERC, amb un 19,8% dels vots. I el partit de l’alcaldessa va ser quarta força amb només el 10% dels vots. Una victòria de Junts a Europa que contrastava amb una cinquena posició a l’Ajuntament, amb només 5 regidors. En aquelles eleccions, el president ja era a l’exili, i el cap de files d’ERC, Oriol Junqueras, estava empresonat.
2014: victòria històrica d’ERC sobre el partit de l’alcalde per la mínima
L’any 2011, Xavier Trias (CiU) havia guanyat les eleccions municipals, i per primera vegada a Barcelona hi governava un partit nacionalista. Però curiosament, el guanyador de les eleccions europees del 2014 va ser un partit que tenia aleshores una presència gairebé residual a la ciutat, ERC, amb només 2 regidors pels 15 de CiU. Els republicans guanyaven les europees a Catalunya i també a Barcelona. A la capital, obtenien 126.000 vots, 5.000 més que la candidatura convergent. Per tant, el partit de l’alcalde de la ciutat era derrotat per la mínima pel partit amb menys representació al consistori. En aquelles europees, la tercera força era ICV -embrió dels Comuns- i el PSC, que cinc anys enrere havia guanyat les europees amb gran contundència, queia a una quarta posició amb només 70.000 vots.
2009: el PSC, hegemònic arreu
L’any 2009, el PSC governava a l’Estat, a Catalunya -un tripartit amb ERC i ICV- i també a Barcelona, amb Jordi Hereu al capdavant de l’Ajuntament. Una hegemonia que també es va traslladar a les eleccions europees, on el PSC es va imposar a Catalunya i a la capital. Amb 50.000 vots més que CiU, els socialistes van culminar un cicle electoral exitós. El PP va ser tercera força, amb 60.000 vots més que ERC, que només en va obtenir 39.000. Ara bé, els republicans arrasarien a les pròximes europees amb un increment mai vist fins aleshores de 100.000 vots més.
2004: l’efecte Zapatero, el PSC arrasa
El març de 2004, el PSOE guanyava les eleccions a l’Estat i feia fora de la Moncloa José María Aznar. Dos mesos després, el PSC i el PSOE guanyaven a Europa. A Barcelona, amb el socialista Joan Clos a l’alcaldia, el PSC obtenia 212.000 vots, 100.000 més que el segon partit, el PP, que desplaçava CiU de la segona posició. En aquelles eleccions europees, es produïa la diferència més gran de vots entre el primer i el segon partit.
1999: el PSC com a resposta als pactes del PP i CiU
Aquella legislatura, José María Aznar havia estat investit a Madrid amb el suport de Jordi Pujol via Pacte del Majestic, i tot apuntava que si CiU necessitava els vots del PP per mantenir la presidència de la Generalitat a les eleccions del novembre de 2009, els aconseguirien. Unes aliances que van mobilitzar com mai el vot socialista a les europees. Va guanyar clarament a Catalunya i a Barcelona, amb Joan Clos al capdavant de l’Ajuntament, va obtenir el seu segon millor resultat en uns comicis europeus fins al dia d’avui amb 239.000 vots, passant per davant de CiU, que havia guanyat les anteriors europees i que ara perdia 50.000 vots.
1994: Victòria de CiU i tercera posició per al partit de l’alcalde
Segona victòria consecutiva de CiU a les eleccions europees a Barcelona i a Catalunya. I en aquest cas, els resultats electorals relegaven a la tercera posició l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, que governava còmodament amb 20 regidors del PSC i 3 d’ICV. CiU, que aleshores tenia 16 regidors a la ciutat, aconseguia 230.000 vots a les europees, i el PP era segona força amb 170.000 paperetes, 2.000 més que el PSC. A molta distància, ICV i ERC.
1989: CiU derrota un alcalde també hegemònic
A les segones eleccions europees, CiU, que tenia majoria absoluta al Parlament (eleccions de 1988) de 69 escons, es va imposar a Barcelona per un marge molt estret respecte al PSC, que va ser vencedor clar dels comicis a Catalunya. A la ciutat, els convergents van obtenir 213.000 vots, només 5.000 més que el PSC, que va ser segona força. A molta distància, amb 98.000 vots, va quedar el PP. Per tant, el partit de l’alcalde, Pasqual Maragall, no obtenia la victòria, però però per molt pocs vots.
1987: primeres eleccions i victòria del PSC
En aquests primers comicis europeus, el PSC va guanyar clarament a Catalunya, amb 275.000 vots més que la segona força, CiU. El PP era tercera força, a 800.000 vots dels socialistes. A Barcelona, el PSC feia una xifra històrica mai superada fins ara en unes europees, amb 312.000 vots. CiU quedava segona força amb 249.000 paperetes, i el PP era tercer amb 149.000 vots. Aquell any, les municipals i les europees es van celebrar el mateix dia, el 10 de juny, i Pasqual Maragall va acabar governant amb 21 regidors i 2 d’ICV, per tant, amb majoria absoluta. CiU, per la seva banda, va obtenir 17 regidors al consistori de la capital.
