“M’està trucant en Xavier Tiras!”, exclama Ada Colau. Truca per felicitar-la, la nit electoral del 30 de maig de 2015. El vídeo va sortir a la llum en el documental Alcaldessa. Són minuts d’intercanvis cordials i d’un silenci absolut a la sala que la mateixa Colau trenca al final. Alça els braços, tanca els ulls i els punys. Senyal de victòria. L’aleshores activista Gala Pin hi era, just al seu costat. És qui alerta de la trucada, encara sense saber que hauria de gestionar un dels districtes més polèmics de la ciutat, Ciutat Vella. Encarna la vella guàrdia dels Comuns. Va lluitar amb la PAH per aturar desnonaments i ara defensa les “contradiccions” del poder. Amb ella, el TOT Barcelona comença una sèrie d’entrevistes a diferents exregidors de l’Ajuntament. Ha canviat, la política municipal? En el cas de Pin, sí. Va entrar “il·lusionada” a les institucions i se’n va anar deu anys després, quan era diputada a Madrid per Sumar, perquè “no estava donant-ho tot” per frenar l’extrema dreta.
Encara està vinculada als moviments socials?
Molt menys del que voldria. Entre la monopaternitat, que fa difícil la vida social, i que fins al febrer anava a cavall entre Madrid i Barcelona, no he pogut tant com voldria. Però se’m fa complicat viure a Barcelona sense estar mínimament relacionada amb un dels tresors que té la ciutat, que és el teixit associatiu.
I formant part d’un govern, és possible mantenir una pota dins del teixit associatiu?
Jo no diria que tingués una pota al teixit associatiu, perquè els moviments socials sempre han mantingut la seva independència, i és molt important que la mantinguin. Quan estàs al govern el conflicte fa molta por, però jo crec que el conflicte que et generen aquells que discrepen amb el que consideren establishment és molt necessari. No tenia una pota al moviment social, però sí que hi vaig mantenir molta relació. La confiança no es regala en política, es construeix, i quan ets al govern cal compartir la complexitat de la institució, perquè els ells puguin fer més incidència política. Els moviments socials contraposen el capitalisme, que té uns poders molt clars, per tant, has de mantenir-hi un vincle.
El pas per la política institucional ha canviat la seva visió dels moviments socials?
Passar per la institució m’ha convençut encara més de la importància de l’anarquisme. Vaig entrar a l’Ajuntament molt innocent. Em pensava que seuria amb algunes persones amb models molt oposats al meu i podríem tenir un debat, però et trobes persones amb una mirada molt a curt termini. En canvi, els anarquistes -i Vallcarca ara mateix n’és un exemple- venen amb reivindicacions, a vegades més innocents, a vegades no tant, però sempre d’acord amb un model de ciutat. Potser ens estem fixant molt en la institució i hauriem de focalitzar-nos, també, en els actors privats.
Vostè va formar part de la PAH abans d’entrar a l’Ajuntament. La Gala Pin activista faria alguna crítica a les polítiques d’habitatge de BComú?
Potser ens hauríem d’haver coordinat millor per pressionar l’Estat i la Generalitat. L’Ada Colau va fer una reunió amb Pedro Sánchez i ell li va prometre que regularia els lloguers, molt a l’inici de tot. Ha passat molt de temps fins que s’ha fet la llei. Però, a escala municipal, vam iniciar la construcció de 10.000 habitatges. Collboni no n’ha fet ni la meitat. Amb la maquinària que tens, era difícil fer més des de l’Ajuntament. Ara bé, és evident que tot el que es va fer no va ser suficient. Jo visc a Sants perquè em van expulsar de la Barceloneta, apujant-me el lloguer.
Per a alguns votants d’esquerres de Barcelona, la irrupció de Barcelona en Comú va ser una rabanda d’aire fresc. Gent que provenia del món social, de moviments com el 15M, que criticava l’establishment i les dinàmiques partidistes. I anys més tard, els Comuns van retenir l’alcaldia amb els vots de Manel Valls. Creu que la dinàmica partidista s’ha menjat els Comuns?
Tot el que es va anomenar ‘la nova política’ ha tingut aquesta deriva. Crec que aquí s’obren diferents interrogants. El primer: pots crear un partit-moviment, com els de l’Amèrica Llatina, que perduri en el temps amb un dinamisme no institucional? No ho sé, tinc dubtes. Per ara, cap de nosaltres ho hem aconseguit, tampoc Podem o la CUP. I després hi ha l’ambivalència de l’aprenentatge. Saber com funciona la institució et fa més eficient a l’hora de governar, però alhora et fa perdre frescor.
No creu que a alguns votants seus del 2015 els haurà costat entendre que Colau preferís els vots de Valls per continuar governant, malgrat no tenir res en comú, que un acord amb Ernest Maragall (ERC), que havia guanyat i era l’alternativa?
En aquella investidura es van cedir els vots a canvi de res i en quatre anys d’alcaldia pots fer moltes coses. I també has de mirar qui t’ha votat; si aquella investidura va ser o no amb els vots de Manel Valls és una qüestió que està molt present en l’imaginari independentista i dels periodistes, però la gent que té moltes necessitats en el seu dia a dia no està pendent d’això.
Potser fins i tot vostè mateixa, abans d’entrar en política institucional, quan era activista, hauria criticat una investidura com aquella.
Sí, clar, i s’ha de criticar. Només faltaria que l’activisme hagi d’entendre les complexitats partidistes. No em sembla malament que es critiqui. Però si els Comuns han perdut frescor, en cap cas és per això.
Per què creu que és?
És en la quotidianitat, que es perd, en les polítiques públiques que es fan o determinades aliances. Ara bé, tampoc veig cap altra ciutat o administració on s’hagi mantingut la frescor inicial. Només s’aguanta si el carrer està molt mobilitzat, però ara tens gent molt ofegada que no té temps o força per sortir cada dia al carrer.
Vostè va ser regidora de Ciutat Vella i després va venir en Jordi Rabassa, tots dos del moviment associatiu. Collboni, quan va accedir a l’alcaldia, va apostar per una figura molt diferent: Albert Batlle, regidor de seguretat i anteriorment director dels Mossos. El PSC i els Comuns veuen tant diferent el districte?
És el districte on es veu més la diferència. Hi ha gent que vam créixer políticament en l’activisme de Ciutat Vella contra el PSC, perquè feia una cosa que continuen fent; entendre’l com una paradeta del que ha de ser Barcelona, de com s’ha de projectar la ciutat al món, oblidant que Ciutat Vella és un barri residencial. És veritat que has d’anar amb cura, perquè l’oci pot acabar generant contaminació acústica i molèsties, però s’ha de pensar que hi viuen veïns. Et poso un exemple: Collboni va anunciar que recuperaria la Rambla com un espai cultural. Inicialment, aquest projecte anava acompanyat d’un pla d’estratègia per recuperar-la per a la ciutadania. Hi havia aspectes del pla que tenien a veure amb l’adquisició d’habitatge o amb inspeccions perquè tinguéssim locals una mica menys orientats al turisme. Vull dir, la reforma inicial tenia un pla amb moltes iniciatives per restringir l’expansió del capitalisme salvatge que hi ha a la Rambla. I no s’està executant. Collboni ha anucniat una reforma que no genera cap mena de conflicte amb els poders econòmics de la ciutat.
És un districte condemnat a gestionar-se des d’una via punitivista?
Una cosa és com actues davant de l’economia criminal. Nosaltres vam tenir una crisi amb els narcopisos i evidentment necessites una actuació policial contundent. Necessites escoltes, ordres judicials per entrar a pisos, necessites una bona coordinació entre Mossos i Guàrdia Urbana, però per assegurar la seguretat en segons quins llocs no necessites més policia. Es pot fer a tarvés de polítiques urbanístiques o altres enfocaments.
Vostès, quan van tenir l’alcaldia, també van acabar demanant més Mossos patrullant per Ciutat Vella.
És clar, és clar, sí, sí. Teníem una crisi greu de narcopisos. I sabem, perquè ens ho han dit, que el conseller de l’Interior no volia enviar més policia a Barcelona per no arreglar els problemes de la Colau.
Interior els va deixar sols a consciència, per motius polítics?
Sí, sí, n’estic molt convençuda. Hi ha periodistes que ho sabien i molts comandaments policials també t’ho deien: que la Generalitat estava jugant a la política. Al final, quan tu fas una aposta política poses diners i recursos humans. I no ho van fer fins molt tard. Nosaltres alertàvem del problema des del 2016, però la gran operació amb 900 policies no va ser fins a l’octubre de 2018. És un any i escaig més tard. Jo he perseguit consellers de l’interior pels passadissos de l’Ajuntament, corrent darrere d’ells després de les Juntes de Seguretat, per demanar-los més Mossos.
Un altre punt sovint polèmic a Ciutat Vella és la gestió del Tot Manta. Està satisfeta de la manera en què el seu govern va gestionar-lo?
En els nostres mandats es van generar cooperatives i, a vegades, també va haver-hi una persecució del Top Manta. I jo, aquí, també tinc una contradicció gran. Perquè tu com a administració has d’intervenir quan hi ha un incompliment de la normativa, però saps que aquesta normativa està travessada per una lògica racista i colonial i aporofòbica, moltes vegades. Vam intentar treballar un canvi en l’ordenança de civisme, però no hi havia les majories municipals per fer-lo.
Els Comuns van acusar el desgast de governar i van cedir a les urnes el 2023 davant de Trias i Collboni. Quina valoració fa dels dos primers anys del PSC en solitari?
Quan no tens imaginació política, tires de memòria. Els polítics bons s’envolten d’equips que són millors que ells, però això no passa en el cas de Collboni. El PSC està fent el que ha fet sempre. Assegurar-se que no té confites amb l’establishment i els actors legítims de la ciutat, el Gremi de Restauració, el sector del turisme… Infravalora els conflictes socials, com el que està passant ara a Vallcarca. Manté content l’establishment i no genera cap mena de conflicte, és a dir, no treu cap privilegi a aquells que impedeixen que altres tinguin drets. Està intentant minimitzar els conflictes socials que genera la seva obra i va fent amb polítiques que havíem engegat els Comuns.
Collboni sí que ha estat contundent en algunes qüestions: revisió del 30%, el Pla Endreça… són polítiques que marquen una línia ideològica.
Però tu diries que això és un model de ciutat? El Pla Endreça el que pretén és tallar de soca-rel un problema de gestió de l’espai públic, però això no és un model de ciutat. És una política superficial i d’avui per a demà.
La revisió del 30%, si hagués tirat endavant, sí que canviava la política d’habitatge a mitjà o llarg termini. Justament, en contra del que van projectar els Comuns.
Sí, però tampoc és cap model de ciutat, és ficar-te en el corrent del neoliberalisme. Jo ho veig com un acatament dels interessos dels principals actors econòmics o al sector immobiliaris.
A parer seu, el 30% és perfecte o en alguns aspectes sí que es pot revisar?
Les polítiques públiques que pretenen invertir tendències necessiten 10 o 15 anys per veure la seva viabilitat. El 30% busca corresponsabilitzar el sector privat en la resolució de l’emergència residencial i es necessita més temps per fer valoracions.
La reforma que proposa Collboni beu de la proposta de Carme Trilla, que és presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i de la Fundació Hàbitat 3. És un actor legítim per revisar el 30%?
Crec que Carme Trilla va impulsar de forma prou correcta una llei de l’habitatge el 2005, fa dinou anys, però darrerament ha tingut molta connivència amb el sector econòmic i ha deixat de tenir una lectura realista de com està l’habitatge.
L’argumentari dels partidaris de reformar el 30% és que ha frenat la inversió, que no s’està construint. Collboni els diu que “el 30% de 0 és 0”.
M’agradaria revisar quines inspeccions s’han fet de les grans rehabilitacions que s’estan duent a terme i si hi ha hagut trampes jurídiques per part dels promotors. Si deixes fer la trampa, clar que la política no funciona. El nombre de construccions noves és baix, cert, però segur que no és zero. Va ser una política polèmica i crec que Collboni ha volgut revisar-la sense veure si funciona o no. Fer política a cop de titular no és una bona forma de governar tal com està el món actual.
Què en pensa, de la decisió d’eliminar els pisos turístics el 2028?
És política a cop de titular, també. Si vols fer-ho, fes-ho ja. Ara mateix el PSC i el PSOE tenen l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament. Pots seure amb els teus ministres i demanar-los moltes coses. No té sentit dir que els tancaràs el 2028. Crec que Collboni no fa servir a favor seu que el seu partit també governa les altres institucions. No és un problema competencial, és d’arremangar-se i negociar. I tenir-hi voluntat política.
Vostè va deixar la política a principis del 2025, renunciant a l’acta de diputada al Congrés, argumentant que “no estava donant tot el que havia de donar”. Va perdre la fe en la política?
En la política no, però és cert que en política institucional hi ha una tendència mundial de creixement de l’extrema dreta, i tots els diputats que no ho són haurien d’estar treballant per la vida pública al 100%. I jo no tenia la sensació de ser capaç de fer-ho, d’estar treballant tot el que havia de treballar.
Encara té relació amb Ada Colau?
Sí, és clar! La conec des del 2003 i hem lluitat en moltes trinxeres.
Creu que tornarà a liderar una candidatura dels Comuns a les pròximes eleccions, l’any 2027?
L’Ada és molt intuïtiva i es posarà al servei de l’interès general. No sé si es presentarà o no, però a més, la política va tan de pressa que tot podria canviar el mes que ve. Segur que farà política, però no sé si és des de la institució o des de fora.
Un retorn de Colau, que ja ha estat vuit anys alcaldessa i s’ha presentat a tres eleccions, no creu que va en contra de la filosofia fundacional dels Comuns?
Saps què m’agradaria veure, el 2027? Una cosa similar a la del 2015, que nosaltres vam irrompre i ningú ens esperava. M’agradaria que ens sorprengués un moviment social i que els Comuns ens poséssim al seu servei; cedir-los el coneixement adquirit i, a partir d’aquí, generar una nova onada d’il·lusió. Seria una sortida per combatre l’extrema dreta i la desafecció en la política.
Però això podria provocar una crisi dins dels Comuns.
Potser sí. Però jo penso que els partits no han de ser un fi en ells mateixos, sinó una eina per transformar la realitat.
2 
