No oblidem mai qui som ni per què som aquí. Aquest és el missatge que va penjar Ada Colau a la porta del seu despatx després de ser investida alcaldessa de Barcelona el 13 de juny de 2015, amb el suport d’ERC, el PSC i un regidor de la CUP. Qui havia estat activista social i líder de la PAH a Barcelona es convertia no només en la primera dona que rebia la vara d’alcaldessa de la capital del país, sinó en la primera màxima autoritat a la ciutat que no provenia de les estructures d’un partit clàssic. El dia de la investidura, unes 3.000 persones omplien la plaça de Sant Jaume amb el crit de Sí se puede. Des de dins de l’Ajuntament, Colau prometia “obrir les portes” del consistori a la ciutadania perquè els veïns i veïnes decidissin el disseny i aplicació de les polítiques públiques. Però feia un avís: “Ens enfrontarem a poders fortament establerts a la ciutat. Jo sola no soc absolutament ningú. Soc una veïna i una part petitíssima d’aquesta ciutat”.
Avui, nou anys i escaig després, qui ha estat alcaldessa durant vuit anys, amb pactes que han evidenciat grans contradiccions ideològiques per mantenir-se en el poder, renuncia a la seva acta de regidora a l’oposició. S’aparta, com a mínim temporalment, de la primera línia política municipal. Deixa algunes llums en la gestió municipal, transformacions rellevants, però també carpetes que han constatat un gran fracàs. Colau arribava per fer honestament una revolució social des de la institució, com plantejava Podemos amb aquell Sí se puede, però aquella dona revolucionària ha acabat essent engolida per un sistema polític clàssic que no admet gaires esquerdes. Ada Colau ha intentat reformar el sistema i canviar el model de ciutat. Però al davant s’ha trobat un mur potent, de vegades transversal, de vegades més dèbil. Fins al punt que la ciutat s’ha dividit en amors i odis, blancs o negres, al voltant de la seva persona. Colau sí, Colau, no. El TOT Barcelona demana a politòlegs sobre la figura d’Ada Colau, si és un adeu per sempre i les raons per les quals la revolució ha acabat en reforma.
Revolució, però amb el paraigua clàssic d’ICV
El consultor en comunicació i professor de Comunicació Política de la Universitat de Barcelona Pau Canaleta es remunta al context que va permetre el naixement d’una Colau candidata des del carrer. “El 2011, una majoria absoluta del PP a Madrid i a Catalunya amb CiU al Govern, l’oposició, en aquest cas el PSOE i el PSC, no van ser alternatives, i quan falla l’alternativa, emergeix Podemos i Barcelona en Comú. Són moments en què els partits estan molt distanciats de la ciutadania, i això és una gran finestra d’oportunitat per a gent que mai ha fet carrera política. I Ada Colau, obre aquesta finestra de bat a bat, amb més potencia que Podemos”. Però Canaleta avisa que, justament en aquest inici, Colau i el moviment ja posen un peu al sistema, perquè cal una estructura per fer el salt a les institucions: “Amb Colau tenen un hiperlideratge, però no estructura, i aprofiten la d’ICV, de manera que encara que no vulguin, acaben fent un partit tradicional com els altres. Es dona la paradoxa que Colau volia fer una revolució, però acaba integrant-se en una estructura típica per governar institucions”.
Canaleta també apunta que la Colau més revolucionària no va calcular que hauria d’enfrontar-se a “contrapoders de lobbies a la societat i als mitjans”, però també “un sistema administratiu que fa molt complexos els canvis”, així com “l’evidència que cal una certa estructura de partit clàssica per governar, i això és feixuc i no té res a veure amb el moviment del 15M”.
Per la seva banda, el professor de comunicació política de la UPF-Barcelona School of Manegement Toni Aira assenyala també que Ada Colau té el mèrit d’haver sabut obrir la finestra d’oportunitat que va sorgir el 2015: “Ella era una persona amb una vocació molt política, va percebre molt bé un cansament social manifest i un sentiment d’indignació per la crisi econòmica i financera, que va derivar en una crisi de confiança en les institucions. Colau va surfejar aquesta onada i la va catapultar a Barcelona”, diu Aira.
També destaca que va tenir l’olfacte i l’ambició necessària per guanyar, però alhora, opina que Colau ha estat víctima d’unes expectatives “massa altes”, que han provocat una “frustració desproporcionada”. Segons aquest expert, Colau ha pogut fer una política “amb accents”, però no trencadora, i el fet de voler mantenir-se al poder l’ha portat a “ser alcaldessa amb uns vots que posaven en contradicció la seva revolució”, en referència al pacte amb la dreta de Manuel Valls el 2019. De fet, el 2019 els Comuns van fer un anunci de campanya en què Ada Colau alcaldessa conversava amb Ada Colau activista, reconeixent ja aquestes primeres contradiccions.
Trencadora, però dins del sistema
El professor de la Universitat Oberta de Catalunya Ivan Serrano sí que apunta que Colau ha portat “maneres de fer trencadores i una agenda política contemporània”, però també ha entrat de ple en el sistema clàssic. Serrano apunta diversos elements: “En realitat, Colau sorgeix de l’entorn ideològic d’ICV, i al final, repeteix el model de líder carismàtic d’un moviment molt centrat en ella mateixa. Ras i curt, lidera la modernització de l’espai natural d’ICV, però no ha anat més enllà i ha mantingut la tradició que el seu soci prioritari sigui el PSC“.
En aquesta línia es pronuncia la politòloga Eulàlia Solé, que posa l’èmfasi en el fet que quan hom està en el món de l’activisme social, “és molt fàcil dir com es farien les coses, però un cop entres a les institucions, perceps els matisos, t’enfrontes als poders i també has d’ajudar i cedir davant dels que t’han ajudat a arribar al poder”. Solé reconeix que Colau i els Comuns han introduït una “nova manera de fer comunicació política més fresca, com ja passava als EUA i a Europa, però no a casa nostra”, però això no va impedir que “l’aurèola d’il·lusió del primer mandat comencés a veure les contradiccions i les fissures”, que van acabar amb la investidura de Colau amb els vots de Valls-Cs.
La politòloga també remarca altres contradiccions que ha afrontat Colau durant els seus mandats, i que evidencien que ha acabat engolida pel sistema: “S’adona molt de pressa que cobrar 2.200 euros mensuals no té cap sentit, acceptar una limitació salarial com aquesta és simptomàtic de no entendre què comporta liderar una gran institució del país”. També es refereix al MWC, ja que “es presenta dient que el tancarà i que lluitarà contra l’establishment, però acaba essent una persona molt present als MWC”. I un tercer exemple de Solé: “Defensa la Copa Amèrica quan s’anuncia, i ara quan ja surt de la política decideix que no li agrada. Tot plegat posa de manifest que la revolució que s’havia de fer ni és tan fàcil ni havien reflexionat sobre les conseqüències”, conclou la politòloga.
Epitafi polític o retorn el 2027?
L’expert en comunicació política Pau Canaleta també analitza perquè Colau manté, tot i la retirada, un hiperlideratge. Assenyala que “sap atraure electors més enllà de l’esquerra tradicional”, i remarca que a Barcelona, actualment és la candidata més votada i valorada entre els menors de 40 anys. “El seu ganxo electoral encara és potent, i això alhora és una maledicció que ha fet que Collboni no la vulgui al seu govern”, diu Canaleta, que no descarta un retorn de Colau el 2027. “Dependrà de què vulgui fer, marxar i carregar per tornar a fer una campanya, com Pasqual Maragall, o retirar-se, però en tot cas l’hiperlideratge el manté i serà igualment la gran referència dels Comuns, al partit i al carrer”. Des del punt de vista de l’oportunitat, Pau Canaleta avisa que “ara estem en una onada molt conservadora, i potser sí que hi ha un cansament de l’esquerra moderada i ella ho aprofita per tornar”, sentencia.
Per la seva banda, Eulàlia Solé remarca que, “a hores d’ara, els Comuns no tenen un relleu a Ada Colau, i això també l’empenya a guardar-se la carta a veure què passa fins al 2027, perquè l’actiu principal del partit continua essent ella, tant al partit com al carrer. A qui escolten és a Colau, i els convé que mantingui un peu dins. Però és comprensible que no vulgui passar el tràngol d’estar a l’oposició i ara es retiri”, rebla Solé.
1 
