El 17 de juny de 2023 queia sobre la ciutat de Barcelona un meteorit polític. Eren les 16.00 h. Ningú, almenys públicament, havia previst la possibilitat que aquell meteorit acabés impactant de ple en una banda de la plaça de Sant Jaume. Quan faltava una hora perquè arrenqués el ple d’investidura que havia de donar la vara d’alcalde al guanyador de les eleccions, Xavier Trias, per la via de la llista més votada en absència de candidat alternatiu, els Comuns anunciaven el seu vot a Jaume Collboni, que també havia lligat el sí del PP. Només unes hores abans, el partit d’Ada Colau havia negat per activa i per passiva aquesta possibilitat, que naturalment implicava aliar-se amb els populars per tombar una alcaldia independentista. Era, de fet, la seqüela de la perversió Manuel Valls que el 2019 havia arrabassat l’alcaldia a ERC per donar un segon mandat a Ada Colau amb la complicitat del PSC i la dreta de l’exprimer ministre francès.
El precedent Valls era real, però aquell 17 de juny el pacte PSC-PP-Comuns semblava impossible, més encara amb la convocatòria d’eleccions espanyoles avançades i la guerra oberta entre el PSOE i el PP. Però no era impossible. In extremis, Jaume Collboni era investit alcalde i el pacte Trias per Barcelona-ERC saltava pels aires. Aquella operació política gestada des dels despatxos de Madrid va ser un fenomen totalment excepcional i circumscrit a Barcelona, o l’assaig d’una fórmula que ha vingut per quedar-se i que pot repetir-se en qualsevol altre moment i institució? En parlem amb tres experts, que també tenen en comú haver estat polítics. Curiosament, a les files del PP, del PSC i dels Comuns.
“Sense crisi del règim, Xavier Trias ara seria alcalde”
D’entrada, tots tres experts assenyalen que Barcelona no està ni de bon tros aïllada del context polític català i espanyol, de manera que l’Operació Collboni no es pot interpretar en clau de dinàmiques locals, com molts altres pactes que es produeixen periòdicament en altres consistoris. “Sense la crisi de règim polític a l’Estat, sense la lògica de la formació de governs marcada pels dos blocs, Procés-155, Barcelona ara estaria governada per Xavier Trias, que és qui va aconseguir més regidors, amb una majoria perfecta amb el PSC. Abans del procés d’independència, la nit electoral hauríem vist com Collboni felicita Xavier Trias i aquest li ofereix un govern de coalició. I després, farien front als extrems respectius. Trias, a una ERC que marcaria un impuls pro independentista, i Colau pressionaria Collboni per l’esquerra”, assenyala el professor de Ciència Política de la UB Raimundo Viejo, exregidor dels Comuns a Barcelona i exdiputat al Congrés.
En aquest sentit, el professor remarca que la lògica seria allò que en ciència política s’anomena la coalició mínima vencedora, que reparteix el poder entre el menor nombre de partits que sumin la meitat més un, en aquest cas, entre el PSC i Junts. “Però el sistema de partits ha deixat d’estar institucionalitzat i s’ha trencat en dues parts fins ara irreconciliables”, apunta Raimundo Viejo, que recorda que Salvador Illa es troba en aquest escenari al Parlament, amb “dos sistemes de partits en paral·lel, cap dels quals pot operar perquè no té majoria, raó per la qual el candidat del PSC ho fia tot a l’aposta per recuperar l’ordre del règim del 78 i arrossegar ERC al canvi de bloc”. De fet, assegura que si no fos per aquesta política de dos blocs, “tampoc no hauríem vist l’aliança de Colau amb Valls el 2019 o amb el PP el 2023”.
És més, el professor considera que, “de no haver estat per l’ambició personal de Collboni, que ha volgut tensar al màxim la política per aconseguir l’alcaldia a qualsevol preu davant de la seva última oportunitat, Trias hauria estat alcalde amb el PSC, perquè va invocar el context anterior on ell era alcalde, abans de l’escissió procés sí-procés no. L’error inicial de Xavier Trias va ser anunciar l’acord amb ERC, perquè això va legitimar el tot s’hi val del socialista”, argumenta.
“L’Operació Collboni consolida tres tendències”
Passi el que passi al Parlament, el cert és que la via Collboni ha planat també en campanya electoral del 12-M, si bé Illa va arribar a dir que descartava repetir-la per “coherència”. En tot cas, la suma aritmètica del bloc unionista, en aquest cas, requereix una abstenció de VOX. Per al sociòleg i exdiputat del PP Rafa López, l’aritmètica del 17-J a Barcelona consolida algunes tendències de la política catalana. La primera, que “ja és típic que qui guanya les eleccions no governi, i que a més, els pactes alternatius es facin a última hora. Ho hem vist amb la Mesa del Parlament i a les investidures de Torra, i l’intent d’investidura de Puigdemont i la d’Aragonès”.
La segona constatació, apunta López, és que els candidats juguen al “tot o res en campanya electoral, o guanyo i governo, o marxo. El mateix Collboni va dir que si no guanyava les eleccions marxava, i també el mateix Trias, que va dir que si no era alcalde plegava, o el mateix president Puigdemont”. I una tercera tendència que López creu que està per consolidar encara: “Aquesta geometria variable, que a diferència d’altres llocs, a Barcelona es juga a l’Ajuntament, la Generalitat i el govern de l’estat, i si es consoliden els dos blocs o es trenquen i tornem al preprocés. Està per veure què fa ERC”, sentencia el sociòleg.
De fet, Rafa López assenyala que en la legislatura anterior es va començar a veure un cert trencament dels blocs al Parlament amb el suport del PSC i Comuns als pressupostos, i fins i tot el suport de Junts i ERC al govern de Pedro Sánchez. I a Barcelona, apunta “es van trobar els interessos de cadascun dels actors per impedir una majoria independentista. El PP es va veure empès a considerar com a mal menor un govern de l’esquerra abans que un d’independentista, i els Comuns es van pensar que entrarien al govern del PSC”.
Cordó sanitari a Barcelona i ‘vot republicà’
Però en quin model encaixa la manera de fer política a Catalunya els darrers temps? El politòleg i ara senador del PSC Gabriel Colomé apunta a un “afrancesament”, una manera de fer “més allunyada del model espanyol”. De fet, l’expert posa un exemple que ja ve del 2019 amb Manuel Valls: “Ell aterrava a Barcelona per guanyar i ser alcalde, però va acabar aplicant el vot republicà, és a dir, abans que governin els independentistes, que governin els demòcrates. A França la línia vermella és Le Pen, tots junts contra Le Pen. I si apliques el vot republicà a Catalunya, els independentistes, per guanyar van construir dos blocs i apliquen vetos, com el 2021 contra el PSC, doncs automàticament et fan un cordó sanitari a tu, i això va passar a Barcelona el 17-J”, argumenta Colomé.
A parer seu, “el gran error” de Xavier Trias el 17-J va ser “anunciar el seu pacte amb ERC”, perquè “automàticament fas que el PP activi el vot republicà, a canvi de res, només d’evitar que els independentistes tinguin l’alcaldia”. Tant és així que Colomé creu que si “Trias i Junts no haguessin fet públic el pacte amb ERC, ara seria alcalde per ser la llista més votada. Però a Madrid van activar-se aplicant la lògica d’un bloc contra l’altre, i els van tornar la jugada del 2021”.
I per què els Comuns van participar d’aquesta operació? Aquest expert ho té clar, una mena de venjança: “Junts és des del 2015 el seu adversari jurat, i el 28-M Trias guanya pel desgast de Colau. I els Comuns, després de vuit anys en què Junts els ha fet la vida impossible, decideixen no regalar-los l’alcaldia i donar-li al seu soci de govern”.
Ara, un any després, el PSC continua governant en solitari, a l’espera, això sí, que ERC faci el pas d’entrar al govern, quan resolgui la crisi interna i, probablement, es resolgui també la investidura catalana. I mentrestant, els Comuns són rebutjats per Collboni, tot i que són peça clau per garantir la governabilitat a mitjà termini de la ciutat.
