ERC de Barcelona està de mudança a l’Ajuntament de Barcelona. Passa de la quarta planta a la tercera. El personal fa caixes i llença papers que ja no serveixen. Ernest Maragall porta un dels grans cartells que hi havia als despatxos, de les eleccions del 2019. Unes eleccions que va guanyar, però que l’operació Valls, orquestrada per Jaume Collboni, li va furtar per fer alcaldessa Ada Colau. Ara, quatre anys després, ERC torna a quedar-se fora del govern, aquesta vegada amb Xavier Trias, per un pacte entre el PSC, el PP i els Comuns. El líder republicà no va rebre cap trucada de Colau ni abans ni després que, una hora abans del ple, els Comuns anunciessin el seu vot a Collboni, tot i que Colau i el seu pinyol tenien la decisió presa feia hores. Ernest Maragall ha acceptat la petició d’ERC d’encapçalar les llistes al Senat, però deixa clar que això no significa abandonar les funcions de regidor a la ciutat.
Quin adjectiu defineix millor tot el que vostè va viure políticament i personalment al ple d’investidura?
Democràcia desacreditada. La negació de la democràcia.
Què ha canviat en la política barcelonina, després d’aquest ple, en el terreny polític però també humà?
En aquest ple s’ha vist de forma descarnada, però ve de més lluny, quan determinades forces polítiques van decidir que tot s’hi val per recuperar el poder i impedir que una majoria democràtica governés. Aquestes forces van posar en marxa una operació ‘Reconquista’ a Catalunya, i també a Barcelona. En aquesta ‘Reconquista’, tot s’hi val, també comprar la victòria si no guanyes. Estan disposats a convertir la política i la democràcia en un mercat. Un mercat de compravenda de vots, de càrrecs, de poder. I això és el que va passar dissabte a Barcelona.
Aquesta compravenda de vots de què parla s’ha fet amb l’argument de defensar el progressisme, etiqueta que sobretot els Comuns han utilitzat per empènyer ERC a donar-los suport.
Han abusat del concepte de progressisme, i el resultat és que han desacreditat qualsevol política d’esquerres. L’acció política dels de Colau i Collboni no es correspon amb aquestes conviccions progressistes que diuen defensar.
ERC s’ha sentit utilitzada, en aquest sentit?
Ens sentim abusats. Encara més, quan han afegit el concepte de ‘Maragallisme’, perquè l’abús es converteix en una burla.
Al final la nova política potser no millor que la dita vella política?
És molt pitjor, perquè la nova política consisteix a utilitzar aquesta barreja de populisme, màrqueting polític i electoral, i aquesta disponibilitat per prescindir de valors, conviccions i coherències per guanyar. I si cal comprar, es compra. I si cal vendre, es ven. I si cal renunciar, es renuncia. I si cal desqualificar, es desqualifica. L’acord entre PSC, PP i Comuns per destruir el pacte que teníem és l’evidència de la distorsió democràtica, perquè era un acord que s’expressava en termes programàtics, d’estratègies, d’objectius, de compromisos per a la ciutat. Ells han demostrat que això no va de Barcelona, sinó de qui mana. Doncs bé, així ja podem clarificar de què va el combat democràtic en aquest país.
En aquest mercat en què tot s’hi val, un actua presumptament per evitar un alcalde independentista, l’altre actua presumptament per evitar un alcalde de dretes. Però el resultat és que els Comuns han votat a favor de l’ampliació de l’aeroport, de la paralització del Tramvia i de moltes altres coses, presumptament com a mal menor.
ERC havia tancat un acord programàtic ampli i detallat amb Junts. Diria que Xavier Trias hauria estat un alcalde de dretes?
En el terreny de les concepcions econòmiques i socials, segur que podem identificar distàncies o diferències amb allò que representa en Xavier Trias, especialment si ho mirem des d’un punt de vista històric. Però jo haig de constatar i proclamar que, parlant de Barcelona, del seu present i del seu futur, el resultat és un compromís més progressista que el que els Comuns estan practicant. Quan el senyor Trias diu que està a favor que vinguin empreses a Barcelona, i especialment SEAT i els seus projectes d’inversió, és de dretes? Estar-hi en contra és progressista? Hem de dir-los que marxin a invertir a un altre lloc, que aquí no volem empreses privades?
Un govern d’ERC i Junts hauria estat més progressista?
El nostre govern Trias-Maragall hauria estat explícitament més progressista que el que tindrem ara amb Collboni i els seus pactes amb el PP i els Comuns, i explícitament més progressista que el que hi ha hagut els últims anys amb Collboni i Colau. Encara més, ara Barcelona té un compromís de Collboni explícitament reaccionari i de marxa enrere respecte a qualsevol concepte de progressisme.
El número dos de Colau ha culpat ERC d’haver abocat els Comuns a votar Collboni en solitari perquè vostès van iniciar converses amb Xavier Trias…
És la vella tàctica del botxí que culpa la víctima. Em sembla esperpèntic, la culpa és nostra per respectar el principi democràtic de donar la iniciativa al candidat que ha guanyat les eleccions? La decisió democràtica de la ciutat era que volia un canvi.
Quan va saber que els Comuns votarien Collboni amb el PP?
Cinc minuts abans que ho comuniquessin a la premsa.
Els va trucar Ada Colau o algú destacat del partit?
No.
I han parlat vostè i Colau aquests dies?
No.
Els Comuns van dir que no entrarien en aquest govern si no ho feia també ERC. Creu que cobrant la nòmina tots els càrrecs de confiança de Colau en gerències i altres càrrecs de l’Ajuntament es pot dir que els Comuns estan a l’oposició?
Evidentment que no. Però és que no n’han sortit mai, i mantenir els càrrecs estava inclòs en el preu. L’única peça que falta és saber quan formalitzaran el repartiment de càrrecs, és a dir, quina representació tindran d’aquí a molt poc. Però és evident que veurem regidors dels Comuns governant.
Existeix la possibilitat, tal com demanen els Comuns, que Esquerra es pugui plantejar entrar en aquest govern?
En aquests moments això és tot impensable. Molt especialment perquè els Comuns han estat, el que es diu en assassinats, la causa última de mort, i part d’aquesta ‘Reconquista’. És molt difícil que ens entenguem amb forces que expressen aquesta ‘Reconquista’ que vol la desaparició del moviment de llibertat de Catalunya.
Molt difícil no vol dir impossible.
En aquests moments, és impossible. No col·laboraré a justificar les coartades que els Comuns necessiten per fer el que faran en qualsevol cas, que és comprar la seva parcel·la de poder com ja van fer fa quatre anys.
En aquests moments… i després de les eleccions del 23-J?
Hem de veure quina situació es crea. Hem de pensar en termes de reacció col·lectiva de la societat catalana i de les forces polítiques catalanes. És important que reaccionem i que siguem capaços de construir una entesa entre les forces catalanes i les forces sobiranistes per afrontar la campanya i el que vindrà després. El que vindrà després exigirà en qualsevol cas aquesta unitat sobiranista.
Unitat sobiranista és unitat independentista? O hi inclou els Comuns?
ERC, Junts, la CUP i altres forces que no tenen representació, però que hi són, i sobretot, hem de parlar de societat catalana.
I com ha de ser aquesta unitat?
Un escenari és que després de les eleccions hàgim d’utilitzar aquesta unitat per condicionar molt més i molt més explícitament i amb molta més força un govern que ens necessiti per existir.
Per sostenir el PSOE?
El PSOE són els adversaris i seguiran sent els adversaris. Al meu entendre, aquestes eleccions són el combat entre la dreta, és a dir, el PSOE, i la dreta extrema, és a dir, PP i VOX. I és d’això de què va. Si guanya la dreta, haurem d’estar veient en quines condicions, i com més forts i més capaços siguem, més positivament podrem condicionar. I si guanya l’extrema dreta, haurem de fer front contra un govern espanyol que voldrà legislar per prohibir i limitar drets.
Què més està en joc el 23-J?
No pot ser només un debat simplement programàtic, o simplement de posicions de dreta i esquerra, o simplement de posicions sobre la relació entre Catalunya-Espanya, sinó que està en joc el mateix concepte de democràcia i de què vol dir fer política.
En tot cas, a Barcelona, com es capitalitzarà l’acord que tenien ERC i Trias per Barcelona?
És un acord que no és excepcional i un cop s’ha perdut la possibilitat, s’ha acabat. No, al contrari, és un acord valuós i positiu, per Barcelona i per al país, que hem de saber projectar i donar-li continuïtat.
Com?
D’entrada, tractant de compartir i de coincidir amb l’expressió d’una alternativa continua i oberta a Barcelona. I hem de ser capaços de donar veu a tota la ciutadania que avui està indignada, frustrada, decebuda i que no entén i no admet el que va passar dissabte. També en això podem coincidir amb el senyor Trias, en canalitzar l’expressió d’aquests rebuig. Però no és només un moment determinat de reacció o de crítica o de denúncia. L’hem de saber projectar també com a alternativa de govern, també com a expressió d’oposició.
ERC vol fer oposició, però els Comuns insisteixen a encabir-los només en el calaix de “progressistes”.
Ja no és acceptable que se’ns segueixi tractant d’incloure gratuïtament en aquest concepte de govern progressista. Perquè el govern del senyor Collboni i els Comuns no és un govern progressista. Ho dic amb tota claredat. No ho és i no ho serà. I, a més, està condicionat pel Partit Popular. I ho anirem veient contínuament en debats i aprovacions pressupostàries.
D’acord, però insisteixo, no hi ha cap escenari en què ERC es pugui plantejar entrar en aquest govern?
En aquest moment no és un escenari imaginable, no ho és. Estem atents a allò que succeeixi al govern de l’Estat, i de quina relació hàgim de mantenir amb aquest govern per condicionar-lo.
A títol personal, Ernest Maragall veu alguna possibilitat que en aquests quatre anys que venen ERC hi entri?
No, Ernest Maragall, no. Però és obvi que jo no puc representar en exclusiva un partit. El que dic és que, Ernest Maragall, president del Grup Municipal d’Esquerra Republicana a Barcelona, no ho veu.
No en quatre anys?
No amb l’escenari que s’acaba de definir i amb el que representa aquest govern. Hauria de ser un cas d’emergència nacional i de Catalunya en perill, aleshores veuríem quines decisions prendríem tots plegats. ERC i el conjunt de forces polítiques, que tinguessin expressió al Parlament de Catalunya, a les institucions i també qui sap si també a l’Ajuntament.
Un govern del PP i VOX a l’Estat és una emergència nacional?
Sí. Estarien en perill drets fonamentals, i ens caldria segurament un front comú que inclogués totes les forces democràtiques.
Per què ha acceptat ser candidat al Senat?
Exactament, aquesta crisi de valors en política que hem vist a Barcelona, però també la possibilitat d’afectació als drets bàsics del nostre país, de la nostra societat i de la nostra ciutat. A més, és una oportunitat per expressar aquesta actitud de resistència, però també d’expressió alternativa, de confiança, d’esperança, que és el que tractava dir dissabte al ple. Algú ha de representar l’esperança en aquest país.
Si surt elegit senador, continuarà com a regidor?
Tinc un compromís concret amb la ciutadania, és clar. ERC ha d’avaluar sempre quina és la millor manera d’expressar la continuïtat i expressar els projectes de futur, i jo estic absolutament disponible. Tan disponible d’estar aquí fins a l’últim dia del mandat.
Vist a pilota passada, considera que ERC es va equivocar fent una “oposició responsable” a Colau, permetent, entre altres, l’aprovació dels pressupostos?
La política s’ha convertit en un mercat i es posa preu a les coses. Va haver-hi un moment, efectivament, en què els Comuns van expressar en termes xantatgistes l’aprovació dels pressupostos de Barcelona. I van exigir que, si havíem d’aprovar els pressupostos de la Generalitat de Catalunya, això havia d’implicar necessàriament el vot d’Esquerra Republicana a Barcelona. Va ser un debat intern molt intens. Jo mateix vaig posar de manifest el risc polític futur que allò representava, el cost d’aquella decisió necessària, responsable, perquè estàvem defensant l’interès general del país i, per tant, també de la ciutat, en termes del pressupost de la Generalitat. Allò ens va acabar situant no com a oposició, sinó com a socis d’un govern on no hi érem. I és aquest marc mental el que ha influït decisivament en el resultat d’aquestes eleccions. Per a mi això també és corrupció política.
En quin sentit?
La manera de negociar, però sobretot és alterar significativament el debat real democràtic sobre què volia dir en aquell moment el pressupost de Barcelona o el pressupost de la Generalitat, de tot un país.
Què va fer Ernest Maragall diumenge, l’endemà del ple d’investidura?
Bàsicament, tractar de respondre els innombrables missatges d’afecte, de persones indignades, astorades amb el que va passar. I encara en tinc molts pendents de respondre. Però aquesta indignació perquè ha guanyat la dependència de Madrid i en definitiva comprar la ciutat, és positiva si la sabem capitalitzar.
Amb Xavier Trias hi ha parlat?
Una mica, però hem de veure’ns ara per veure com es pot expressar a l’Ajuntament aquesta política compartida. Veure com som capaços que el capital d’aquest acord tingui també un valor de país, un valor positiu des del punt de vista de ser una alternativa clara.
4 
