La Prefectura del Cos Nacional de Policia a Catalunya, ubicada al número 43 de la Via Laietana de Barcelona, torna a ser notícia. No només per les manifestacions a favor o en contra del seu trasllat sinó pel dur debat parlamentari que ha despertat en les darreres setmanes. L’enèssim exemple es va viure a la comissió d’Interior del Parlament de Catalunya celebrada dimecres passat. Els portaveus de la matèria van mantenir un dur teva meva amb Vox i PP, que defensaven a capa i espasa el manteniment de la seu de la policia espanyola malgrat les diferents iniciatives que reclamen el seu trasllat.
D’aquell debat van sorprendre dos posicionaments. Per una banda, el del portaveu del PSC-Units per Avançar, l’exconseller d’Interior Ramon Espadaler, que va mostrar la seva posició favorable al trasllat arran del “dolor que per molta gent genera el record de l’edifici”. Va recollir la paraula el diputat de la CUP Xavier Pellicer, que va esbossar les tortures i els suplicis que s’hi practicaven tant en el franquisme com en la incipient transició espanyola. Una enumeració minsa però intensa que va generar un eixordidor silenci a la funcional sala de Grups de la Cambra Catalana.
El relat de Pellicer va despertar l’interès de molts diputats en fer constar en acta el breu llistat de tortures. Uns sistemes d’interrogatori i d’investigació policial que han estat investigats a fons per un dels principals experts en recerca de la lluita antifranquista, el periodista, doctor en Ciències de la Informació i professor universitari Antoni Batista. De fet, Batista va ser l’impulsor del primer projecte de clausura i reconversió en espai de memòria de la comissaria ja l’any 2005. El seu darrer llibre -imprescindible, per cert- “Memòria de la resistència antifranquista” (Pagès Editors, 2021), contè un extraordinari capítol on recull i descriu el manual de tortures esfereïdores que es practicaven a les sales d’interrogatori i als calabossos de la comissaria on tenia la seu la temuda i impune Brigada Político Social de la policia franquista.
En el capítol, “Via Laietana, la casa dels horrors”, Batista radiografia els sistemes posats en pràctica per arrencar delacions i confessions inspirats en el background dels nazis i que també van sofisticar en la lluita contra l’independentisme basc. En concret, l’ensinistrador de la policia espanyola va ser el comandant Paul Winzer, un membre de les SS des de 1932 i que malgrat la seva mort oficial, la llegenda apunta que va morir tranquil·lament a la costa catalana com un respectable representant d’una farmacèutica alemanya.
El sistema orquestrat per la policia anava pujant d’agressivitat i violència segons la resistència física i psíquica del torturat. Batista, però, diferencia, en conversa amb el TOT Barcelona, entre les tortures practicades durant el franquisme i les registrades durant la transició. “Unes eren sistemàtiques i després van ser més episòdiques”, aclareix l’investigador.
Així, en el moment de més duresa, les tortures, que s’amagaven en eufemismes com “hàbils interrogatoris” o “tercer grau” començaven amb l’anomenat “corro”. Era un preàmbul que consistia en una “rotllana de policies que rebia el detingut i se l’anaven passant a cops de puny i puntades de peu”. Aquest era el primer pas, abans de “tocar el piano”, el moment de sucar els dits en el tampó i ser retratat per a la seva fitxa policial. Un moment que Batista assegura que servia per “desposseir de la dignitat”, perquè en la majoria de casos ja tenien el detingut identificat.
A continuació, el protocol establert era baixar el detingut als calabossos per començar el que la policia batejava com a “diligències”. Un cop cridats es traslladaven a les sales d’interrogatoris on la s’hi feia una nova “benvinguda”. Un repertori de “cops i bufetades amb el suport de guies telefòniques, tovalloles mullades, culates de pistola, regles, fuets i porres”. Un cop la policia considerava que el detingut estava “macerat” començava la fase de la tortura psicològica. En aquest punt, Batista remarca que era sobretot durant el franquisme “molt efectiva” perquè les “amenaces eren reals” i tot sovint, “es complien”. Les amenaces habituals eren “abocar els detinguts per la finestra” o “fer-los jugar a la ruleta russa”. En el cas de les detingudes, les amenaces eren “sexuals de violacions i perversions”. Una de les més execrables eren les “execucions fingides”.
Si a tot això, el detingut no responia, es posava en marxa un pla de sistemes raonats per fer dolor. El primer de la llista era “la banyera“. Consistia en ofegar el caps dels detinguts dins una banyera o galleda plena d’aigua fins que començaven a ofegar-se. A vegades, els policies s’hi orinaven per fomentar “l’escarni”. Una tortura que generava ansietat i taquicàrdia. En la mateixa línia, també aplicaven “la bossa” o la “caputxa”, que buscava el mateix efecte tapant el cap amb una bossa hermètica.
Un altre dels suplicis més cruels era “la cigonya”. En aquesta tortura els detinguts ja fossin vestits o despullats, “eren emmanillats amb els canells per darrere dels genolls flexionats a la gatzoneta, amb cops al cos”. Aquesta brutalitat provocava segons detalla Batista un “dolor esgarrifós a les articulacions”. A més, “amb els cossos mullats si aplicaven electròdes”. No era estrany que connectessin el “corrent als genitals o aprofitessin les cigarretes per cremar la pell fins a sortir fum”. La part final d’aquest terrorífic protocol era el “santcrist o el quiròfan”. Una taula d’autòpsia que “aguantava la víctima en decúbit supí, lligada per les cames de tal manera que pengés mig cos superior on rebia cops de mà i de màquina”. També els hi feien talls o cops a les plantes dels peus.
“El feixisme era això”, constata en declaracions al TOT Antoni Batista. Tot i que l’investigador admet el canvi en la brutalitat de les tortures entre el franquisme i la transició, tampoc no les menysté. En aquest sentit, recorda la tortura que va patir un veterà lluitador antifranquista “penjant-lo de les manilles als tubs de la calefacció”. “Les tortures que es practicaven buscaven el dolor i eren transversals, a més afectaven a tothom, a comunistes, anarquistes, catalanistes i burgesos“, insisteix Batistat per mostrar la cruesa del passat.
Un passat que no s’oblida segons Batista, com ho demostra el fet del debat que desperta la Prefectura. “Hi va haver 40 anys de dictadura”, subratlla el periodista per mostrar la influència que ha tingut. En aquesta línia destaca la feina de “picar pedra” d’entitats memorialístiques com la Comissió per la Dignitat. En tot cas, tot i que admet cert corporativisme de la institució policial per reconèixer errades o les praxis dels seus antecessors, també destaca molts policies que han col·laborat i li han posat totes les facilitats per poder investigar les brutalitats que es practicaven en les seves dependències. El debat de Via Laietana torna a estar viu.
