Joan B.Culla (Barcelona, 1952) és un espectador privilegiat de la política catalana i la història contemporània del país. Historiador, professor de la UAB i analista, observa per aquest diari com s’arriba a la Diada d’enguany i com el vincle que es va crear l’1-O del 2017 entre la societat civil i els partits polítics es dilueix.
Arribem a la Diada del 2022 amb una divisió estratègica evident entre els partits independentistes i, alhora, amb una ANC avisant els líders polítics que seran desbordats pel carrer si no materialitzen la independència. Tot plegat, cinc anys després de l’1-O, amb una taula de diàleg sense resultats, sense presos polítics però amb exiliats. Diria que és una Diada de pantalla passada?
La frustració de les expectatives dipositades en l’1-O i en la independència en general, no només el 2017 sinó fins a dia d’avui és la clau d’aquest context de la Diada. La repressió certament ha afectat uns centenars de persones, però la frustració és generalitzada. Aquest malestar que deriva de la frustració ha donat lloc en una part de l’independentisme a una reacció antipolítica i antipartits. ‘Això no ha tirat endavant perquè els polítics ens han traït’, aquesta és una lectura extraordinàriament simplista que un bon nombre de gent compra i que es veurà reflectida a la manifestació. I aquí està despuntant un independentisme antipartits, fins i tot un independentisme antilíders, la màxima expressió del qual és la presidenta de l’ANC, que diu que la gent passarà per sobre dels partits i dels líders.
Les llistes cíviques.
Si, és una reacció antipolítica i antipartits de manual que a mi em sembla profundament equivocada. I on es manifesta més aquesta posició? No a les files d’ERC, perquè és un partit amb 91 anys d’història, organitzat, sòlid i jerarquitzat, sinó al magma de Junts, que de moment no és un partit ni actua com a tal, on aquesta postura ha aflorat amb més vehemència. A més, considero que l’ANC s’ha convertit -ja en els anys de l’Elisenda Paluzie va començar aquesta evolució- en la màxima expressió d’aquest independentisme antipartits i antilíders. El discurs és que són tots una colla d’inútils, traïdors i autonomistes, i ja ho farem nosaltres! Una reacció profundament equivocada al meu entendre, i sobretot, inquietant.
Com a historiador, no veu viable una independència sense els partits i només des del carrer?
La història contemporània és plena de moviments i reaccions d’aquest tipus, i cap d’ells no ha acabat gens bé. És evident que els partits i les institucions catalanes no van demostrar ser un instrument suficient, entre altres raons perquè l’objectiu era dificilíssim. D’acord, però sense les institucions i els partits és literalment impossible fer la independència. A no ser que el que es proposi sigui que la gent agafi les armes i comenci una campanya sistemàtica d’atemptats… En una societat com la catalana és senzillament il·lusori. Catalunya no és el Vietnam ni Cambotja.
Per tant, la unitat del carrer i els despatxos polítics és conditio sine qua non?
La gent té massa a perdre per embrancar-se en aventures d’aquestes. Sempre hi haurà uns centenars de persones disposades a tallar una autopista, però això no serà mai ni remotament suficient per desestabilitzar l’Estat i posar-lo contra les cordes. Mai a l’Europa Occidental, i encara menys en un estat que compta amb el suport i la solidaritat dels altres estats europeus. I tot i anar plegats carrer i institucions ja hem comprovat que falta alguna cosa més.
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va assistir a la Diada del 2021 però no a aquesta. Veu justificada aquesta absència?
Aragonès ha percebut aquesta evident hostilitat que el 2021 no hi era. Aquest independentisme antipartits s’ha descarat i s’ha radicalitzat. Fa un any, l’Elisenda Paluzie deia coses, però no de la forma en què ho ha dit la Dolors Feliu, amb un to clarament amenaçant. A més, dins de Junts hi ha allò que han batejat com el “Laurisme-Torrisme”, que combrega totalment amb el discurs de l’ANC, el que no han fet els líders i els partits ho farà el poble! El poble, se suposa, dirigit per la Laura Borràs.
Altres Diades han tingut un missatge actiu o reactiu, cap a Madrid, capa a la comunitat internacional o cap a les institucions catalanes. Enguany hi sap veure cap missatge?
En absolut. La frustració i la desmoralització se sumen a la desorientació. La independència en quin termini? Cinc, deu, vint, trenta anys? Aquí s’havia instal·lat als anys àlgids de l’independentisme allò de “ho tenim a tocar”. Si ho desitgem molt i ens mobilitzem molt, ho tenim aquí mateix… Era una idea comprensible que molts havien alimentat de bona fe perquè era engrescadora i mobilitzadora, però en el moment en què aquesta idea es demostra falsa, errònia, això desencadena desorientació.
Desorientació al carrer però també als despatxos. Diria que ERC i Junts tenen orientada la seva estratègia, sigui la que sigui?
Pensar que si ERC trenca amb Pedro Sánchez i li impedeix acabar la legislatura milloraran les perspectives de la independència és il·lusori. El PSOE no seria sensible a fer concessions, és evident, al contrari, amb l’alè del PP i VOX al clatell encara seria més dur. Per tant, allò de ‘cuanto peor mejor’ no s’aguanta. I a Junts és evident que no hi ha cap estratègia.
Com a historiador i com a ciutadà, veu algun element engrescador en aquesta Diada?
Ni la més remota idea!! L’any que ve farem la independència! Un nou desafiament democràtic a l’Estat… Pensar que es pot tornar a organitzar un referèndum com el de l’1-O és un engany. Aquell dia a l’Estat se li van colar uns quants gols, sens dubte, i va fer el ridícul, però ja està avisat. Una repetició d’un 1-O és impossible, perquè fins i tot els espanyols aprenen dels seus errors.
També arribem a la Diada amb la incògnita si el Govern del 52% arribarà a final de la legislatura. Aquest enfrontament de l’independentisme institucional tampoc no permet enviar un missatge nítid des de les institucions com sí que s’havia donat en altres jornades.
Efectivament, i més encara si s’imposa el “Laurisme-Torrisme”. Aquest sector vol fer-ho saltar tot pels aires amb l’esperança il·lusòria, que cap enquesta valida, que si ho trenquen tot i es va a eleccions guanyarà Junts.
Aquesta majoria del 52% de les urnes és real?
No ho ha estat mai. Ja d’entrada havies de sumar el PDeCAT i Primàries. Per tant, potser era una majoria aritmètica però no era una majoria política. L’independentisme continua clavat al voltant del 50%, un punt amunt un punt avall, i no es veuen perspectives ni a curt ni a mitjà termini que pugui superar còmodament la frontera de la meitat. I aquest crec que és el problema de fons. Si dividits i tot, els partits independentistes veiessin que tenen el 60%, la pel·lícula seria una altra. I la gent que diu que amb el referèndum ja queda legitimada la independència, ho trobo grotesc.
No hi ha cap país del món que s’hagi independitzat amb un referèndum que no s’hagi celebrat cinc o sis anys abans. L’independentisme és prou fort com per representar una força rellevantíssima i imprescindible a Catalunya, però no ho és prou per, ni de cara a l’exterior ni a l’interior, forçar una negociació amb l’Estat. Amb un 52% fictici és impossible negociar res.
19 
24 
