L’exalcalde de Barcelona i líder de Trias per Barcelona-Junts per Catalunya, Xavier Trias (Barcelona, 1946) entrava el 17 de juny de 2023 a l’Ajuntament de Barcelona amb el discurs d’alcalde sota el braç. Unes hores després, en sortia com a oposició. Una operació d’Estat dissenyada des dels despatxos del PSOE i el PP, amb l’acceptació activa del partit d’Ada Colau, li donava in extremis l’alcaldia al candidat del PSC, que el 28-M havia sumat la seva tercera derrota electoral. En aquesta conversa amb el TOT al seu despatx de l’Ajuntament, Trias analitza com ha anat el primer any de mandat de Jaume Collboni, per què es va produir aquella aliança aparentment contra natura i com veu la conjuntura política catalana, condicionada, per cert, per l’aposta –ara interrompuda– d’ERC Barcelona d’entrar al govern de Jaume Collboni. Justament, un any després que Xavier Trias i Ernest Maragall -ja apartat- segellessin el pacte que havia de portar a Barcelona el primer alcalde independentista.
Ara fa justament un any, vostè entrava a l’Ajuntament de Barcelona amb un discurs d’alcalde i amb un pacte amb ERC. Amb la coneguda ‘Operació Collboni’, els dos partits independentistes van passar a l’oposició i el PSC va aconseguir l’alcaldia gràcies a un pacte mai fins aleshores vist en cap institució amb el PP i els Comuns d’Ada Colau. I ara, un any després, ERC té tancat un pacte amb el PSC per governar plegats, que s’acabarà materialitzant o no quan la militància pugui votar. Què ha passat en aquest any per arribar aquest nou escenari?
Nosaltres ens vam presentar a les eleccions dient que s’havia de produir un canvi a la ciutat, i la voluntat era fer-lo amb Esquerra Republicana. Després d’un any, què ha passat? Que l’alcalde ha aconseguit una cosa important i és que tot el país sàpiga què és fer un Collboni. Tothom sap que no són de fiar i que a la ciutat el canvi no s’ha produït. L’única cosa que ha canviat és l’estil: autopropaganda excessiva. Als Comuns els feia vergonya fer aquesta propaganda, i aquests no tenen cap vergonya, estan encantats d’haver-se conegut. Aquesta és la diferència entre abans i després del 17-J.
ERC ha inentat pactar amb Collboni, però el grup que vostè presideix també. I això malgrat l’operació del 17 de juny.
A Junts tenim poca fe en el PSC, però em sorprèn que ERC en tingui tanta. El senyor Collboni va impedir que ERC tingués l’Ajuntament de Barcelona el 2019 van barrar el pas a l’Ernest, i ara me l’han barrat a mi, però també a ERC eh? Han decidit que l’Ajuntament de Barcelona és socialista i no admeten cap tipus d’acord amb un partit que els pugui fer ombra. Per tant, jo dic a la meva gent: sapigueu que van a per nosaltres, no volen col·laborar amb nosaltres. No ens volen per a res. I diuen que volen fer un govern de progrés? El que feia Colau era un govern de progrés? No veig que estiguin treballant per fer una ciutat més justa. Parlem amb Fundació Arrels i estan indignadíssims perquè multen i persegueixen els sense sostre. I en canvi, són un govern de progrés que munta un xou de Fórmula 1 al passeig de Gràcia i una desfilada de Louis Vuitton al Parc Güell. Més que un govern d’esquerres, em sembla un govern que fa contents segons quins grups de pressió.
ERC Barcelona insisteix a entrar al govern de Collboni, i sí que fa bandera que serà un govern progressista. Els enreda, l’alcalde?
ERC es deixa enredar per tenir un poder institucional. Tots necessitem situacions de confort i capacitat de poder incidir en la política de la ciutat. Però ho pots fer des de l’oposició. Collboni vol ERC, però no se sap ben bé per a què, perquè no tindran majoria absoluta. Podrà explicar que ha fet un govern de progrés, però alhora maltracta els Comuns. Sigui com sigui, ERC deu tenir molta capacitat de perdonar, perquè els van fotre l’alcaldia.
Vostè també en deu tenir aquesta capacitat de perdonar, perquè Trias per Barcelona també ha intentat arribar a un acord de govern amb el PSC.
Tots tenim capacitat de perdonar, és clar. Però nosaltres no hauríem estat la crossa, com durant molts anys ho va ser a Barcelona ICV i ara vol ser ERC. El rei de tenir crossa va ser Pasqual Maragall, però era un home simpàtic i tenia la gent contenta. I nosaltres no hem negociat mai amb Collboni. Jo no he negociat amb Collboni.
Vostè no directament, entesos. Però Trias per Barcelona tampoc?
És que no hem negociat. Una negociació d’asseure’ns com ho vam fer amb Esquerra, jo no ho he fet. Hem tingut converses, no negociacions.
I per què no han negociat, si Collboni no els va tancar la porta?
Si el senyor Collboni hagués estat investit amb els Comuns i amb ERC, res a dir. Sumarien majoria absoluta. El problema és que és alcalde amb els vots dels Comuns i del PP, però no els vol al seu govern. I ara vol ERC per rentar-se la cara, però el que en realitat fa són trampes. El senyor Collboni es passa el dia fent trampes. És amable, és correcte, hi tinc una bona relació personal. Però t’enganya, et fa grans explicacions, però res no és veritat. Simplement vol manar a qualsevol preu. És un gran trampós.
El 17-J no el va avisar del pacte, vostè se n’assabenta dins de l’Ajuntament. Com havien quedat?
Em va dir: si hi ha cap canvi de plantejament et trucaré. I no em va trucar. Allà me n’adono que havia parlat amb un senyor que volia ser alcalde a qualsevol preu. I posteriorment, de gent del seu voltant rebo l’explicació que aquell pacte es va fer perquè si no, la vida política del senyor Collboni s’hauria acabat, i que per tant, ell estava disposat a absolutament tot per ser alcalde.
Aquell 17-J vostè diria que la política va perdre ideologia, en el moment en què es produeix un pacte que transgredeix les fronteres ideològiques de forma molt explícita?
D’entrada, la ideologia de Collboni és el poder i les trampes. I el que tinc molt clar és que han de barrar el pas a Junts per Catalunya, perquè és un partit que pot tenir molta força, amb lideratges importants. Ho té clar Collboni, però també Salvador Illa. Tots dos han decidit que no hi ha d’haver res per a Junts. Per molt que conversis o negociïs amb Collboni o Illa, i per molt que estiguin en una situació difícil, mai acceptaran res perquè han decidit que ens han d’aïllar.
Els Comuns d’Ada Colau també deuen tenir aquesta sensació d’aïllament. Collboni i el PSC, tot i fer proclames d’apostar per un govern progressista, els barren el pas constantment, fins i tot combaten moltes de les polítiques bandera dels governs Colau. Quina relació té vostè amb l’exalcaldessa, després d’aquell ple del 17-J, en què Colau va ser molt dura amb vostè i el seu partit?
N’hi ha hagut poca, però hem tingut dues o tres reunions. Hem anat a dinar un parell de vegades. Una vegada ha pagat ella i l’altra jo. Crec que el fet de trobar-nos tots dos a l’oposició fa que ens entenguem millor, i anem amb cura de no dir coses que puguin fer-nos mal. És clar que el dia del ple em vaig sentir maltractat per Ada Colau i és evident que tenim plantejaments diferents, però ara penso que hem entrat en un punt de relació normal amb ella i el seu equip. Tenim una relació més que correcta. De fet, jo que em considero un socialdemòcrata, hi hauria d’haver moltes coses amb les quals hauríem de coincidir ella i jo.
I què ho fa, que no puguin coincidir?
Moltes accions socials que jo crec que s’haurien de fer no s’han fet i no es fan ara. Per exemple, no entenc que l’atenció als sense-sostre hagi estat no molestar-los, quan el que necessiten és que els ajudin a reincorporar-se a la societat en condicions. I respecte a la lluita contra la pobresa, l’únic camí és crear activitat econòmica, que naturalment hauria de ser sostenible. Però no pots ser que estiguis en contra dels “poderosos”… Electoralment queda bé, però com a discurs social és un desastre, perquè necessitem gent que inverteixi al país, que generi riquesa i que ens col·loqui a primera fila, per després poder ajudar qui ho necessita.
Quina relació té actualment amb Ernest Maragall?
No ens veiem des que va plegar de regidor, però en tot cas, el conec des de fa molts anys, m’he sentit molt còmode negociant amb ell. És un home que no és fàcil, però és un home de paraula. Si arribes a un acord, té paraula.
De fet, el pacte independentista a Barcelona va arribar en l’enèsim moment de desunió entre ERC i Junts. Una demostració que l’acord era possible. Diria que l’acord de la Mesa del Parlament pot ser l’inici d’una nova etapa d’unitat?
Jo no estic a la direcció del partit, no sabria dir-li.
Com a ciutadà, independentista, deu tenir una opinió sobre si el moviment està unit o no.
És evident que no està unit. I és evident que la divisió és un error. És fàcil, la unitat? No, gens. En tot cas, tenim ara un fet molt important, que és que el senyor Josep Rull és president del Parlament, és un gest de possible entesa, i de fet, en Rull és un home de ponts i d’entesa. M’agradaria que aquesta Mesa fos l’inici d’una nova etapa, i aquí també entra el factor de relacions personals i de confiança. I aquest va ser el cas de l’Ernest i jo amb el pacte a Barcelona. És un senyotr que crea un factor de complicitat i d’entesa, té paraula i criteris clars.
De fet, quan ERC treu de l’equació Ernest Maragall…
Amb una empenta..
Bé, quan Maragall plega, de seguida ERC es marca com a objectiu entrar al govern Collboni. Han canviat gaire, les relacions amb ERC Barcelona des d’aquell moment?
A veure, a mi ERC en cap moment m’ha explicat la seva decisió d’entrar al govern. I no en tenen cap obligació. Però com que havíem signat uns acords i per a mi aquests acords tenien molt de sentit… potser hauria estat bé una trucada per dir-me que allò que vam signar no val res.
Trias per Barcelona es descarta per a una aritmètica variable amb Collboni al ple, o es pot negociar segons els temes?
Serem oposició. El que Collboni no pot pretendre és que qui no entri al govern li voti el pressupost i tot el que necessiti. No farem una oposició ni boja ni grollera, però sí molt clara, i direm no a moltes coses, és clar.
Tornant al 17-J, hi ha qui pensa que vostè va cometre l’error d’ensenyar les cartes i anar al ple amb el pacte amb ERC, i això va activar els altres partits. Se’n pendeix, d’haver anunciat l’acord amb ERC?
Collboni tenia molt clar que volia ser alcalde a qualsevol preu. Inclòs pactant amb el PP. La situació era la que era, i tothom sabia que jo no faria cap pacte amb el PP. Collboni es creu més hàbil perquè enganya la gent i tot s’hi val. Doncs jo penso que no tot s’hi val. Xavier Trias ja va ser alcalde de Barcelona i això no podia tornar a passar, perquè tenen clar que Barcelona és propietat dels socialistses. I la nostra feina a l’oposició serà tornar a desmuntar aquesta teoria. Abans hi havia la teoria que Trias mai no seria alcalde perquè si el PSC presentava un sofà de candidat, també guanyaria. I vaig ser alcalde sense fer cap combinació estranya.
I com veu Xavier Trias el moment polític català? Es pot trobar una sortida a l’aritmètica actual o Catalunya va camí de la repetició electoral?
Des de fora, tinc la impressió que anem a repetició electoral.
No creu que ERC investeixi Salvador Illa?
És que no crec que ningú pugui confiar en el senyor Salvador Illa. És trampós com Collboni, qui se’ls cregui s’equivocarà. Amb aquesta gent no es pot fer res, van a la seva i es pensens que són propietaris de tot, utilitzant-nos i sense gaire escrúpols.
Carles Puigdemont ha de presentar-se a la investidura?
Ell ja ha explicat que es vol presentar a la investidura, però per a ser president, no per a perdre-la. En tot cas, hi ha una cosa que m’agrada molt de Junts, i és que hi ha qui mana i pren decisions. Un nucli molt petit de persones que, a més, han decidit que no ho esbomben. Això és un èxit! Crec que és dels primers cops a la vida que veig que es prenen decisions com un partit seriós. M’agrada, perquè no sé qui negocia ni com negocia, i mana Puigdemont.
Però a Barcelona mana Carles Puigdemont o mana Xavier Trias?
Aquí a Barcelona mana Xavier Trias, també ho sap la gent. Em vaig presentar amb aquesta condició. Jo no vaig anar a Junts a dir que volia ser alcalde, sinó que em van venir a buscar, per tant, les meves condicions eren decidir jo com ho havíem de fer, com havíem de fer la llista i com comandaríem els pactes. I Junts s’ha portat exquisidament amb mi, fins i tot si he decidit coses que no els agraden.
Vostè va dir que si no era alcalde, plegaria, i que ho faria quan el grup municipal estigués totalment endreçat i aclarit el panorama polític municipal. S’acosta el moment? El seu darrer ple pot ser el 26 de juliol?
Tothom sap que me n’aniré. Me’n vull anar abans de les vacances, tampoc crec que hagi de fer un anunci.
Només queda el ple del 28 de juny i el del 26 de juliol. Els regidors, quan pleguen, fan una intervenció solemne.
No sé el dia, però el que sé és que no té sentit que jo continuï presidint aquest grup quan no em presentaré les eleccions. I qualsevol que hagi seguit la meva vida política, se n’adonarà que estic a mig gas, si bé continuo complint totes les meves obligacions i ho faré fins a l’últim dia. Però ara és la gent del meu voltant la que ha de tenir el paper protagonista. És evident que jo ara mateix sóc un tap, perquè vostè m’està entrevistant a mi…
A qui hauríem d’entrevistar, per veure què hi ha rere el ‘tap’?
No sé qui acabarà essent el meu substitut, però jo deixo el grup configurat perquè hi hagi dues persones que manin fins que el partit decideixi: en Jordi Martí Galbis i la Neus Munté. Tots els regidors tenen la meva confiança, però crec que aquestes dues persones es mereixen pilotar el partit fins a les eleccions, fins que es decideixi qui ha de ser la persona que encapçali la llista el 2027. Quan ho decidiran? Jo crec que no poden trigar massa a fer-ho.
Una darrera qüestió no gens menor. El català només és llengua majoritària a Gràcia. Per què es degrada l’ús del català tan ràpid a Barcelona?
A Catalunya hem passat dels 6 milions als 8 milions, i això demana fer un gran esforç a les escoles perquè es puguin acabar d’integrar i tenir oportunitats. Necessitem que els nouvinguts triomfin al nostre país, i si saben català ho tindran més fàcil. Però resulta que el mateix alcalde fa part de les seves intervencions en castellà, i el consistori utilitza una llengua o altra segons el públic que té. Aquí s’han fet pregons de la Mercè en castellà perquè “m’entengui tothom”… Doncs ens hem de fixar en un altre exemple: aquí hi ha hagut una persona que ha sigut el president de la Generalitat, José Montilla, que ha tingut una actitud amb el català sempre exquisida. Però el problema ve quan tens un alcalde o un president de la Generalitat que canvia l’idioma a la mínima. Que la gent aprenguin català no és per tocar els nassos, sinó perquè tinguin més oportunitats.
1 
