Basharat és el nom de la primera mesquita que es va obrir a la península després de la reconquesta al segle XV. Aquest temple -inaugurat als vuitanta i ubicat al poble cordovès de Pedro Abad- dona nom a la candidata de la CUP a les eleccions municipals del 28M, Basha Changue. De mare cordovesa i pare guineà, aquest simbolisme amb els orígens familiars és una bona carta de presentació per a una activista de carrer forjada entre el Prat de Llobregat, Barcelona i Moià que procura “tocar sempre de peus a terra” i que té molt presents els seus inicis en la lluita antiracista i afrofeminista. Changue té la difícil papereta de recuperar la representació perduda dels anticapitalistes, que fa quatre anys que no trepitgen el consistori de la capital catalana.
De tres a cap regidor. Què li va faltar a la CUP a les eleccions del 2019?
Hi ha una part pròpia i una de context. Nosaltres sempre tenim un peu al carrer i l’altre a la institució i a vegades trobar aquest equilibri és complicat. Durant aquests quatre anys hem fet molta autocrítica i hem treballat per enfortir els nuclis i els llaços amb els moviments socials. L’any 2019 es presentaven diverses forces com Primàries, que van treure moltíssims vots a altres forces independentistes, i això també forma part de la casuística d’aquells anys.
L’escenari és més propici ara que fa quatre anys?
Sí, durant aquests quatre anys hem pogut veure què ha passat quan la CUP no hi és. Aquest mandat hem vist com tot el Ple ha fet un gir cap a la dreta, aprovant polítiques centrades sobretot en el turisme i en la promoció d’aquesta marca. Nosaltres posem al centre els interessos de les veïnes, que estan totalment a l’altre extrem dels del capital. Per desgràcia, l’escenari és més propici perquè ara més que mai és evident que hi hem de ser.
Què hauria pogut frenar la CUP si hagués tingut presència al consistori?
Coses com el pacte amb el PSC. Considerar els socialistes com una força progressista amb els discursos i polítiques que defensen és contradictori i això no ha impedit aquesta aliança amb els Comuns. La nova bocana del Port, la Copa Amèrica, el Mobile… el viratge cap a la dreta és evident.
El Mobile, la Copa Amèrica o l’ISE són esdeveniments impulsats sota el mandat d’Ada Colau. Els Comuns estan apuntalant aquesta marca Barcelona?
No només l’apuntalen és que la defensen amb orgull. Van començar declarant-se hereus del Maragallisme amb aquesta projecció de la ciutat com a element de consum i com un aparador perquè els turistes vinguin i es facin moltes fotos. Tot això mentre les veïnes cada cop poden viure menys a la ciutat perquè els preus es disparen i els negocis de tota la vida desapareixen perquè no poden fer front a les despeses dels locals. La política s’ha enfocat cap enfora, cap al titular i més des d’un vessant comercial que no d’impacte real en la qualitat de vida de les veïnes.
Consideren que aquest govern ha fet polítiques de dretes?
Hi ha un moment en el qual la situació de crisi és tan greu que no valen mitges tintes. Nosaltres trobem que anar a mínims és una manera deshonesta de governar. És totalment incompatible fer polítiques d’esquerres i defensar esdeveniments com la Copa Amèrica, que tenen aquest impacte ecològic i sobre la pujada de preus. Per això diem que són de dretes, perquè estan pensades per defensar els interessos dels lobbies de la ciutat: el Consorci de Turisme, Barcelona Global i el Gremi de Restauració. Ells són els que marquen les polítiques de la ciutat, independentment del color que governi.
I mesures com les superilles?
Tot el que impliqui treure-li espai al vehicle privat per guanyar-lo per a les veïnes és positiu. Les superilles són una bona idea, però s’han desenvolupat només d’una forma estètica. No hi ha hagut un control dels preus per evitar la gentrificació, no s’ha planificat la mobilitat per evitar augmentar el trànsit en els carrers adjacents i, sobretot, no s’ha fet pensant en els barris que més ho necessiten. Les mesures per pacificar s’han de pensar per a tota la ciutat i no només per a zones específiques.
Aquesta campanya electoral sembla especialment polaritzada en el Colau sí, Colau no. Des de la CUP heu refusat fins ara entrar en aquesta guerra. Per què?
Creiem que des d’una postura feminista és molt perillós focalitzar en una persona tots els mals de la ciutat. Això genera tota una sèrie de violències que nosaltres no podem compartir, no podem col·laborar a generar violència misògina gratuïtament. A més, la cosa no és Colau sí, Colau no. És les veïnes o el capital. Les veïnes o els lobbies. La gent que viu a Barcelona o els que venen a consumir a la ciutat. Estem parlant de model i no de noms ni de cadires. Per a nosaltres la dicotomia és amb les veïnes o en contra, no hi ha terme mitjà.
Colau i vostè comparteixen -salvant les distàncies evidents- uns inicis en l’activisme de carrer. Creu que aquests vuit anys han fet perdre a l’alcaldessa aquesta essència de lluita social?
Sí. La meva experiència dintre les institucions és que, si no tens una àncora molt forta i et mantens en els teus espais de militància, la dinàmica de la institució t’atropella. Has de tenir molt clar on estan les teves lleialtats i els teus orígens i no trair-los mai, perquè la institució està feta precisament per protegir les estructures de l’Estat i de l’statu quo. En el meu cas, no he deixat de militar mai en les organitzacions a les quals pertanyo. La gent que trepitja carrer és la que et manté els peus a terra.
Colau ha traït els principis que la van portar a l’alcaldia?
No sé quins eren els seus principis, no m’atreviria a dir tant. Però, com a militant, sí que puc dir que identifico en el cas de l’alcaldessa aquesta por que la institució se’t mengi.
Regidora de Moià, diputada del Parlament i ara cap de llista a Barcelona. Com afronta aquest nou repte?
És un repte majúscul. Tots els casos en els quals he estat escollida, la meva voluntat personal o individual ha quedat una mica relegada a aquest compromís col·lectiu, tant com a membre de la comunitat afrodescendent com amb la meva organització. Són compromisos que jo he adquirit amb les meves companyes, perquè hem cregut entre totes que el meu bagatge i la meva experiència podien ser útil pel projecte col·lectiu.
Les enquestes situen la CUP al límit d’entrar al consistori, però si ho fa podria tenir un paper decisiu per decantar l’alcaldia. Assumeixen aquest rol?
Sí, ens agrada pensar que tindrem aquesta capacitat de decisió perquè això voldrà dir que hem entrat. Tot depèn sempre del context. A la CUP anem pas a pas i intentem no fer especulacions d’escenaris, però tenim ganes de poder prendre decisions.
No volen fer especulacions, però tot fa preveure que no hi haurà majories absolutes i que caldrà pactar. La CUP es veu capaç d’entrar en un pacte de govern?
Depèn. Sempre diem que no és el qui, sinó el què. Tot allò que combregui amb el nostre model de ciutat i projecte polític serà un bon punt de partida per tenir aquestes converses. La resta de grups estan més preocupats per aquest tipus de pactes que pel model de ciutat: Xavier Trias amb un programa on sembla que només vulgui fer fora l’alcaldessa; Jaume Collboni fent veure que no ha estat al govern; Ernest Maragall més preocupat per apuntalar el govern de l’Estat utilitzant Barcelona com a moneda de canvi per calmar el conflicte nacional; i uns Comuns que s’han anat allunyant cada cop més dels veïns.
Amb aquest context sembla inviable un tripartit de forces independentistes a l’Ajuntament.
És difícil. Trias no ens ho està posant gens fàcil i la seva candidatura ha desestimat completament el vessant independentista. Amb el discurs que estan fent, no serien precisament un exemple de força independentista.
No volen parlar de pactes, però tenen línies vermelles?
Evidentment, tota la banqueta dreta. Amb l’extrema dreta, les discrepàncies són massa profundes per plantejar-nos res més que no sigui confrontar-los i defensar els drets de la població.
Algunes enquestes apunten l’entrada de Vox.
Tenim altres experiències prèvies de com confrontar l’extrema dreta des de les institucions. No hi ha fórmules màgiques. De vegades confrontar significa donar-los una visibilitat que no tenen i alguns cops convé desmuntar discursos falsos o demagogs, que criminalitzen certs perfils de la població. Nosaltres veiem molt clarament la relació que hi ha entre la divulgació del discurs d’odi i l’augment de les violències racistes, LGTBIfòbiques i misògines. Per tant, és molt important que des de les institucions hi hagi aquest consens per vetar aquest tipus de discursos. Aquí estem parlant de Vox, Valents, Ciutadans… Ataquem els discursos més que els grups polítics que els promulgen.
Un dels cavalls de batalla de la dreta és la seguretat. En una intervenció el passat abril, Colau va denunciar que els “discursos catastrofistes” estaven emmascarant les dades reals. Hi està d’acord?
La percepció d’inseguretat a la ciutat és un discurs interessat i fabricat que el que fa és posar una catifa vermella a la militarització dels carrers. La nostra aposta per la seguretat és garantir els mínims de vida digna perquè ningú s’hagi de trobar en la situació d’haver de delinquir per poder subsistir. Quan nosaltres estem defensant més policia als carrers el que estem dient és que passem totalment de cuidar-nos entre tots de forma col·lectiva i comunitària i aquesta no és la solució.
Un dels grans maldecaps del mandat ha estat la neteja. Vostès aposten per la municipalització del servei. És viable a curt termini o és una utopia?
La qüestió amb la municipalització del servei de neteja no és tant municipalitzar-lo demà, sinó fer passes per avançar cap a aquest model. Gestionant el servei directament sempre tindràs més eines per vetllar per unes condicions laborals dignes per a les treballadores. També s’ha de parlar del paper de les veïnes en aquesta sensació de brutícia de la ciutat. No es tracta de tenir més papereres ni més persones netejant el terra més sovint, sinó que totes entenguem que l’espai públic és de tots. Si un espai públic te’l sents teu, com si fos casa teva, el cuides de la mateixa manera.
Vostè ha explicat que va haver de marxar de Barcelona perquè no podia assumir el lloguer que li demanaven. Fa dos anys que hi va tornar. La ciutat va en el camí correcte en matèria d’habitatge?
Les mesures van en bon camí, però tímides. El consistori ha augmentat el parc públic, però és una mesura de mínims. En termes d’habitatge, no hem arribat al límit del marc normatiu. Les multes que s’han posat i les querelles que ha rebut l’Ajuntament són una bona via que s’ha d’explorar més i on s’han de fer servir totes les eines que tinguem a l’abast. No es tracta només de generar més pisos o augmentar l’ocupació, sinó que la gent que ja té un sostre el pugui mantenir, que els pisos que es facin arribin a les persones que més ho necessiten i que els recursos estiguin ben orientats a pal·liar les necessitats dels veïns.
Un cas recent és el dels pisos turístics del carrer de Tarragona. L’Ajuntament té totes les eines per poder aturar situacions com aquestes?
Evidentment que hi ha limitacions institucionals, però no podem oblidar que la coalició que governa a Barcelona és la mateixa que ho fa a l’Estat. En el cas del carrer de Tarragona es van aprofitar d’un buit legal, però hi ha una ordenança inclosa al Pla Especial Urbanístic per a Allotjaments Turístics (PEUAT) que podria frenar això i que no està desenvolupada. Aquí no se salva ningú perquè la Generalitat tampoc ha fet els deures. Per això tirar pilotes fora no té gaire sentit.
Després de quatre anys fora, què suposaria tornar a quedar-se sense representació a l’Ajuntament?
És veritat que és una opció que existeix, però estem treballant de valent perquè sigui el nostre pla Z. Quedar-nos fora el 2019 va ser un daltabaix per a l’organització. Això és així. En aquest cas, evidentment, ho tornaria a ser. Però, estem treballant amb força perquè no sigui un escenari plausible.
6 
3 
