La militància de la CUP a Barcelona encara la segona fase del seu particular Procés de Garbí amb totes les opcions obertes. El partit, que només ha aconseguit entrar una vegada a l’Ajuntament, l’any 2015, ha iniciat una ronda de contactes amb entitats civils de la ciutat per perfilar una candidatura “tan àmplia com sigui possible” de cara a les municipals del 2027. El repte és recuperar el pols del carrer, “que ha deixat de creure en les institucions”, i guanyar múscul amb una llista que agrupi “el màxim d’opcions” dins de l’esquerra independentista. Des del partit admeten al Tot Barcelona que podrien incorporar figures independents i obren la porta a presentar-se amb altres sigles. Un dels portaveus, Miguel Cabré, remarca en aquest sentit que les sigles “només són un mitjà” per arribar a l’Ajuntament i que “en cap cas poden ser un obstacle”.
La formació anticapitalista, de base municipalista, ja ha experimentat situacions similars en altres localitats. El cas de Girona és el més exitós. La candidatura transversal encapçalada per Lluc Salellas, que el 2019 va agrupar també sectors crítics dels Comuns i el PSC, ha arribat a l’alcaldia amb els vots de Junts i ERC. Una fórmula similar a la de Badalona, ciutat instal·lada en la inestabilitat fins que el popular Xavier Garcia Albiol va aconseguir una majoria aclaparadora (18 dels 27 regidors del Ple) el 2023. Guanyem Badalona, formada per diferents sectors de l’esquerra independentista i l’extingida ICV, va arribar a liderar tres anys la ciutat amb una fórmula encapçalada per Dolors Sabaté.
En tot cas, hi ha altres casos menys mediàtics en zones dominades històricament pel PSC que agraden més a la CUP Barcelona. “La realitat dels projectes i dels territoris és molt diversa. La nostra realitat és la de l’àrea metropolitana, per això ens fixem especialment en la feina feta per les companyes de Sabadell, Cerdanyola, Ripollet o Santa Coloma”, comenta Cabré. Són zones metropolitanes, liderades amb mà de ferro pel PSC, però on l’esquerra independentista també juga el seu paper. Decidim Ripollet, que agrupa la CUP, els Comuns, Podem i la Crida Constituent, ha governat vuit anys la localitat. A Cerdanyola, una fórmula similar ha aconseguit dos regidors, i a Sabadell, la Crida lidera –empatada amb ERC– el sector independentista de la ciutat. A Santa Coloma, la CUP va ser segona força el 2015 amb el 18% dels vots i 6 regidors sota la marca Som Gramenet.
En el cas de Barcelona, el que planteja per ara la formació no és una coalició de partits amb representació institucional –que difícilment s’hi avindrien i tampoc generaria consens entre l’esquerra anticapitalista–, sinó una aproximació a diferents entitats no institucionals que “confiïn en el nostre projecte”. “El que seria un èxit és que la ronda de contactes anés tan bé que tinguéssim dificultats per fer la llista”, apunta Cabré. En aquest sentit, la militància ha detectat que el carrer ha perdut la confiança en les institucions i es veu amb força de capitalitzar aquest distanciament des del punt de vista electoral. La CUP no ho aconsegueix des del 2015, però veu opcions de ressituar-se en el que considera “un canvi de context” després dels anys de domini independentista i la recuperació de les institucions per part del PSC.
Recuperar múscul organitzatiu
En conversa amb aquest diari, el politòleg Andreu Peneque sintetitza en la irrupció de moviments com el Sindicat de Llogateres o Horitzó Socialista –que s’alimenten sobretot de joves insatisfets amb les agrupacions clàssiques de l’esquerra anticapitalista– les causes de la pèrdua de múscul de la CUP a Barcelona. “Són organitzacions que no es presenten a les eleccions, però que fan mal a les esquerres institucionals, sobretot a la CUP. El partit ha perdut arrelament al carrer, perquè activistes que abans estaven a la CUP han saltat a altres opcions”, resumeix Paneque. Els cupaires admeten que la derrota de fa dos anys va desencadenar un ambient pessimista a la militància, però asseguren que la dinàmica dels últims anys és “d’augmentar cada cop més la participació del militant a les assemblees locals”.
D’altra banda, el partit ha vist darrerament com altres organitzacions com l’Organització Juvenil Socialista s’aprofitaven de la crisi que han patit formacions pròximes com Arran o el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans –grans pedreres de la CUP– però a Barcelona no creuen que afecti les assemblees del partit. De fet, des de la formació matisen que Arran està en creixement a la capital. Des de la cúpula cupaire a Barcelona insisteixen que la tendència negativa provocada pels darrers cicles electorals s’ha revertit i que el nou cicle de mobilitzacions al carrer els afavoreix. Manifestacions massives en favor de l’habitatge o les que s’han fet en defensa de Palestina –una causa amb un fort arrelament entre l’esquerra independentista– obren una nova via per guanyar terreny. “La ciutat torna a omplir els carrers, barris i moviments socials, i aquesta energia també es reflecteix en la nostra organització”, resumeix Cabré.
Paneque també veu en les protestes una oportunitat per tornar a l’Ajuntament, si bé no amaga la dificultat de revertir la tendència negativa dels últims anys. “La pregunta és on pot la CUP trobar els votants que li falten per entrar a l’Ajuntament: haurien d’intentar convèncer els votants de BComú que estan enfadats amb la seva oposició a Collboni o fins i tot potencials votants desencantats amb Colau, que hagin pogut passar a ERC o a l’abstenció. Els han d’intentar convèncer, diferenciant-se, evidentment, dels Comuns”, resumeix l’analista.
Segona fase del Procés de Garbí barceloní
En una primera fase, la CUP ha reunit activistes i regidors de ciutats metropolitanes i del Vallès. La segona fase, que culminarà al gener, consisteix a reunir-se amb aquells sectors crítics amb les polítiques “neoliberals” impulsades pel govern de Jaume Collboni, darrerament criticat pels sectors anticapitalistes per acollir la Copa Amèrica, impulsar políticament l’ampliació de l’aeroport del Prat o actuar amb tebiesa –si més no, sense la contundència que se li reclama des d’aquests sectors– al Park Güell o altres espais massificats de la ciutat.
Des de la CUP pretenen escoltar i explicar el seu projecte polític a tantes plataformes que han sorgit els darrers anys, però també opten per anar a buscar col·lectius petits que actuen als barris. Els veïns que lluiten per salvar Can Raventós en són un exemple. Els resultats de les consultes es faran visibles a inicis de l’any vinent, moment en què el partit mirarà quines cartes té per confeccionar una llista amb possibilitats de tornar a l’Ajuntament.
