Els electors de Barcelona podrien escollir per primer cop els seus representants polítics als 10 districtes i als 73 barris de la ciutat a les properes eleccions municipals. Govern i oposició negocien els detalls d’un sistema electoral pioner que es materialitzaria a través de dues butlletes addicionals als comicis del 26 de maig. La proposta definitiva es presentarà abans de Nadal per poder-la debatre políticament abans de l’inici de la campanya electoral. El calendari és molt ajustat pel volum de preparatius que encara resten per fer, però l’equip de govern ha promès a l’oposició que accelerarà les gestions per estrenar districtes electes el proper mandat (2019-2022).
L’elecció directa és una antiga demanda del moviment veïnal de la ciutat. Persegueix un doble objectiu: per una banda vol acostar l’administració a la ciutadania i per l’altra, fer extensiva als districtes l’obligació de retre comptes sobre les polítiques i inversions realitzades. Actualment els districtes els lidera sempre un regidor del partit o dels partits que formen el govern municipal. Els consellers de districte sí que pertanyen a diferents partits i reflecteixen els resultats dels comicis municipals en aquells barris. Tenen escasses atribucions i els designen els partits polítics segons els seus criteris interns, el que pot implicar o no processos oberts com primàries o votacions de la militància. La presidència d’aquests plenaris –que només té funcions simbòliques i de moderació dels debats– la pacten també els partits.
En definitiva, avui els plens de districte són deu ajuntaments en miniatura amb una intensa vida política… però molt poca capacitat de decisió. Aquesta ‘falsa’ descentralització territorial, sense instruments de fiscalització pels veïns ni capacitat de contrapès per les majories alternatives a la que governa la Casa Gran, fa anys que genera malestar veïnal i polític. Els canvis de color a l’alcaldia en els darrers tres mandats han aplanat el camí per pactar una reforma de l’elecció i el poder dels districtes, encallada durant anys per la manca d’acord.
La regidora de Ciutat Vella i de Participació, Gala Pin (BComú), destacava en una jornada tècnica aquest octubre a la Farinera del Clot que “mai hi havia hagut tant consens” entre els partits sobre la importància d’aquesta reforma. “Treballem per tenir un informe i una fórmula acordada abans de Nadal, perquè es pugui fer el pertinent debat públic abans de les eleccions de maig”, confirma. “Tempos administratius a banda, que sempre són incomprensibles, hem de valorar si el consens polític està prou madur i assegurar-nos que la proposta és sòlida jurídicament perquè no ens la tombin”, avisa.
Quins marges permet la legislació actual?
El nou reglament de Participació de Barcelona s’ha debatut i acordat pausadament durant un any i vuit mesos, eclipsat pel soroll de la ‘multiconsulta’. Ara el proper pas és concretar l’elecció directa dels consellers, que prendria com a base una proposta del professor de Ciències Polítiques de la UAB, Agustí Bosch. Arran d’una petició de la Fundació Trias Fargas el 2006, Bosch ha estudiat quins marges dona l’actual legislació espanyola i catalana per importar el sistema electoral alemany -que combina respecte a la pluralitat política i circumscripcions uninominals- i adaptar-lo als districtes. “Cada ciutadà votaria els seus representats territorials a través de dues paperetes: una llista tancada de partit per configurar el plenari del districte i una butlleta uninominal per triar el regidor de barri”, exposa el professor, que també va participar a la jornada de la Farinera del Clot.
En aquesta segona papereta apareixeria la fotografia del candidat i l’adreça i telèfon de la seva oficina de relació amb la comunitat, com es fa a la Gran Bretanya. Així els veïns de cada barri podrien demanar-li explicacions, transmetre-li queixes o fer-li arribar propostes fàcilment al seu representant directe, que sortiria escollit per majoria simple. “Idealment les circumscripcions haurien de ser els barris naturals, però també seria interessant que estiguin compensades en població perquè tots els regidors de barri tinguin un volum de feina equiparable”, afegeix Bosch. Els escons dels plenaris, en canvi, es repartirien seguint la fórmula d’Hondt i amb un llindar d’entrada del 5%, igual que el ple de l’Ajuntament de Barcelona.
A banda de la manca d’acord polític, l’elecció directa havia topat fins ara amb un escull tècnic: juristes municipals i independents discrepaven sobre la base legal de la reforma plantejada. La legislació espanyola –la LOREG, concretament– confia l’elecció de les entitats subminicipals a la legislació autonòmica. Però Catalunya no té llei electoral pròpia i el clima polític actual dificulta molt que el Parlament obri a curt termini aquest debat espinós. No obstant, apunta Bosch, els darrers anys s’ha imposat la tesi que la Carta Municipal de Barcelona vigent ja ofereix empara en l’article 23.1, que sosté que és competència de l’Ajuntament “regular la composició dels consells de districte i llurs membres”. “No cal una reforma de la LOREG, però sí que es podria sol·licitar al Parlament que aprovi una delegació expressa d’aquesta competència per garantir la plena seguretat jurídica”, assenyala l’expert.
Les demandes de l’oposició
Els set partits polítics de l’Ajuntament de Barcelona van participar en un debat monogràfic sobre l’elecció directa dels districtes el passat 23 d’octubre, amb un posicionament favorable unànime tot i els matisos i objeccions de cada formació.
“L’elecció directa dels consellers és imprescindible i seria un gran avenç”, sentencia Carmen Andrés, regidora del grup municipal del PSC, que aposta per “explorar les possibilitats que dona la Carta Municipal”. No obstant, subratlla la necessitat de dotar els nous consellers electes de competències, eines i informació suficients: “Actualment estan desposseïts dels més mínims recursos per poder fer la seva feina, ni tan sols se’ls convida als actes institucionals”. “No podem convertir l’elecció directa en un esforç inútil i una frustració ciutadana”, adverteix. En aquest sentit, insta “tots els partits amb experiència de govern a fer autocrítica” sobre la descentralització aconseguida i a “reconduir” la situació.
La consellera del PDeCAT a Gràcia Berta Clemente demana també que els futurs representats electes “tinguin capacitat executiva o almenys decisòria” perquè actualment “les seves tasques no estan definides i són un terreny pantanós”. En canvi, no aposta per una “professionalització total” i reivindica el model “híbrid” de consellers amb dedicació exclusiva -assalariats pels partits- colze a colze amb companys que compaginen la vida política amb feines al sector privat. Clemente, que el passat mandat va ser secretària del Consell de Ciutat i ara porta els temes de participació al Grup Municipal Demòcrata, valora positivament fer coincidir aquesta primera experiència de democràcia directa amb unes eleccions municipals ordinàries: “Així no generem eleccions de primera i de segona categoria i ens assegurem que hi haurà prou participació”.
“A ERC sempre hem cregut en l’elecció directa i seguim defensant que si hi ha un compromís polític ferm, el marc legal vigent té escletxes suficients per portar-la a terme”, recalca Jordi Coronas, regidor municipal dels republicans. “De fet hem proposat que els districtes puguin elevar les seves decisions al Ple de Barcelona com a fórmula per ratificar-les”, afegeix. De 2015 a 2008 va ser conseller d’Horta-Guinardó, etapa de la qual recorda les limitacions del càrrec però també la satisfacció de treballar pel seu districte de tota la vida: “Te’n surts un cop de cada 20… però què xulo quan te’n surts!”.
Tot i que donen suport a l’elecció directa, els grups municipals de PP i Ciutadans són els més crítics amb “l’empoderament” immediat dels districtes. “Encara tenim dubtes de si realment no cal reformar la LOREG”, assenyala Óscar Zayas, conseller popular a Gràcia. “I veiem pràcticament impossible que estigui tot a punt en set mesos”, afegeix. “El nou reglament de participació és bo i és un mèrit, però després els propis regidors del govern municipal no respecten gaire el que aproven els districtes!”, ironitza. A més, recorda que el seu grup va comptabilitzar al 2015 fins a 572 òrgans de participació diferents a la ciutat, un volum que considera “una aberració” i que reclama “racionalitzar”, apunta. Critica, també, que els veïns s’emporten molt mala impressió dels districtes quan “s’hi reprodueixen en petit les mateixes picabaralles que al ple”.
El regidor Santiago Aloso (Cs) presideix el ple de Nou Barris i treu ferro a la urgència de l’elecció directa. “La gestió municipal avui dia ja està prou descentralitzada, els tècnics de cada districte prenen decisions diàriament sobre ajudes a entitats, informes de serveis socials… I la ciutadania té una implicació molt minsa en la vida política dels districtes, només hi participen col·lectius molt concrets i polititzats que no representen tota la societat”, es queixa. “Estem a favor que es votin els representats dels districtes i barris com a mesura de salut democràtica, però sobretot volem que s’acotin les seves funcions i això no s’ha treballat prou”, contraposa.
La CUP-Capgirem Barcelona va presentar una proposta al ple per a l’elecció directa dels districtes l’abril de 2016, que va ser aprovada, i a més té un grup de treball intern dedicat de forma permanent a “pensar i repensar les polítiques de participació” i estudiar les d’altres ciutats del món. “La forma com ens organitzem les formacions polítiques ha de ser un mirall de com veiem la participació”, defensa la regidora Maria Rovira. Assumeix que “avui per avui l’elecció directa no preocupa a la majoria de la ciutadania” però sosté que “moltes persones no participen en política per la precarització de les vides personals i els valors individuals que propugnen el capitalisme i el patriarcat”.
La cohabitació seria viable a Barcelona?
La reform posa en qüestió de retruc la designació política dels regidors de districte, que són els únics que a dia d’avui tenen una capacitat de decisió substancial. Si emanessin de les urnes probablement hi hauria districtes governats per partits de l’oposició i la governabilitat de la ciutat seria sens dubte més complicada. Per Alonso (Cs) la bicefàl·lia als districtes, que encarnen el president simbòlic del ple i el regidor, ja és un exemple positiu de cohabitació perquè “obliga polítics de diferent signe a prendre decisions conjuntes”. Per a Óscar Zayas (PP), “era una bona idea com a contrapès, però la maquinària dels partits l’ha desvirtuat”.
Clemente (PDeCAT) recorda que el maragallisme “ja va plantejar que els 10 regidors de districte poguessin ser de diferents partits i gairebé autònoms, en el marc d’una àrea metropolitana molt reforçada que seria la nova Casa Gran”, un model que segons la consellera gracienca “es va demostrar ineficaç per gestionar la ciutat”. “Personalment no crec en aquest model d’una gran AMB –coincideix Gala Pin (BComú)– i més aviat imagino un reforç dels canals de participació existents per incorporar-hi al veïnat que avui no hi té veu”.
Coronas (ERC), en canvi, no veu gaire viable la governança territorial multicolor: “M’hi jugo un pèsol que si fos així els recursos de l’Ajuntament anirien a parar preferentment als districtes del mateix color que l’alcaldia!”, assevera Coronas (ERC). Óscar Zayas i Gala Pin no hi estan d’acord i assenyalen com a prova la constant necessitat de pactes al ple per aprovar pressupostos i tot tipus d’iniciatives. “S’han acabat els temps de grans majories i guanyi qui guanyi al maig, tindrem un ajuntament fragmentat”, avisa Pin. “Reformar els districtes no va només d’atendre millor la petició d’uns veïns sobre un semàfor, sinó de com transitem d’una democràcia representativa a una democràcia d’elecció directa”, reivindica la regidora.
