L’adeu de Janet Sanz de la política, que s’efectuarà els pròxims mesos, deixa temporalment orfe de lideratge el projecte de Barcelona en Comú per segona vegada en aquest mandat. Va plegar Ada Colau, després de vuit anys a l’alcaldia, i ara se’n va l’últim testimoni d’aquell govern sorgit del 15-M. Els Comuns comencen una nova etapa, electoralment allunyats de Jaume Collboni i amb l’obligació de ressituar-se. La mateixa Sanz apuntava el juny passat la possibilitat de crear un front ampli de “les esquerres transformadores” per superar el PSC a les eleccions del 2027. Un concepte genèric que també ressona, amb matisos, en altres formacions. Per exemple, les assemblees de la CUP també han discutit si han d’obrir-se a altres agrupacions. ERC ha aclarit que no és una opció “sobre la taula” i reforça així la teoria de la majoria d’experts, que veuen aquestes hipòtesis inviables a hores d’ara. La raó? Barcelona és “molt diferent” a la resta de municipis.
El professor de la UOC Marc Guijoan recorda que dos anys en política és molt, però veu “molt probable” que aquestes formacions “acabin presentant-se en solitari”. “Que hi ha una altra manera d’entendre Barcelona i que, aquests partits, segurament hi estan d’acord? Sí. Que s’ha començat a articular un discurs conjunt? Rotundament, no”, diu l’expert en conversa amb el Tot Barcelona. El professor creu que “no hi ha hagut cap apropament” entre els líders de BComú i ERC a Barcelona, i encara menys amb la CUP, que no té representació a l’Ajuntament.
Guijoan veu “molts aspectes” que frenen una coalició a l’esquerra de Collboni. A aquesta “manca d’organització col·lectiva” se suma una “dinàmica de competició” que es produeix amb molta intensitat a la capital del país. “És una plaça forta i un possible acord per guanyar Collboni, que podria ser beneficiós electoralment en l’àmbit municipal, potser no ho seria per als seus respectius partits a Catalunya o a Espanya”, remarca el politòleg. En aquest sentit, descarta pràcticament del tot una fórmula semblant a la de ‘Guanyem’, que va catapultar Dolors Sabaté (CUP) a l’alcaldia de Badalona. “Barcelona no és el mateix que Badalona, Girona o Vilobí d’Onyar”, sentencia.
El politòleg Andreu Paneque, company de Guijoan a la UOC, creu que un front ampli de les esquerres “tindria sentit” a les files dels Comuns per superar el buit que deixa Colau, però no veu un “context” propici perquè tingui èxit. “Perquè una coalició d’aquestes sigui vàlida ha de sorgir de forma orgànica, i ara mateix un front ampli dels potencials partits a l’esquerra de Collboni no ho seria, no crec que l’electoral se’l cregués”, remarca l’expert. Una altra cosa és que la coalició sorgeixi de bracet de les associacions socials en un moment en què les plataformes sectorials –a favor de l’habitatge, en contra la Copa Amèrica o l’ampliació de l’aeroport– guanyen pes a la ciutat. Ara bé, Paneque avisa: “Els contextos canvien i buscar una estratègia semblant a la de 2015, amb els mateixos marcs mentals, tampoc tindria sentit”.
Hegemonia del PSC als barris obrers
Colau va imposar-se el 2015 al PSC doblant els resultats dels seus rivals a Nou Barris, Sant Martí i Sant Andreu, entre altres districtes. I Maragall va basar l’èxit de 2019 en victòries a l’Eixample i les Corts, però sobretot millorant notablement els resultats a Sant Andreu, Sant Martí i Ciutat Vella. Feus històrics del PSC que Collboni va recuperar el 2023. Tots dos experts creuen que el context polític actual juga a favor dels socialistes, que han recuperat el “domini històric” als barris obrers.
En tot cas, desvinculen el creixement del PSC de la figura de Collboni. Panque hi veu un canvi en el “main issue” dels votants, concepte anglosaxó que els politòlegs fan servir per descriure el condicionant polític que predomina a l’hora de votar. “A Barcelona, a Catalunya i a l’Estat, el component ideològic que dominava fa uns anys, la pugna esquerra-dreta, va ser substituït pel conflicte nacional. Quan això torna a canviar, el PSC recupera votants que havia perdut de forma sistemàtica. El conflicte que predomina ara és de caràcter materialista; el problema és l’habitatge, l’economia, ja no tant l’aspecte nacional”, detalla el politòleg. Aquest fet, diu, se suma al “desgast” que va patir Colau a l’alcaldia.
Guijoan també remarca que el PSC “ha sabut moure’s molt bé” un cop el debat territorial ha perdut força. Les dades, en diferents contextos electorals, així ho avalen. El partit liderat a Catalunya per Salvador Illa va recuperar l’eix nord de la ciutat a les municipals de 2023, va sumar-hi Ciutat Vella i Sants-Montjuïc a les catalanes següents, i va pintar el mapa de vermell –exceptuant Sarrià-Sant Gervasi– en les últimes eleccions espanyoles.
L’expert de la UOC creu que serà difícil arrabassar a Collboni els barris obrers el 2027 un cop ja els ha recuperat. L’alcalde està jugant “deliberadament” al “joc de la narcotització”, opina Guijoan. “Es tracta d’adormir políticament la societat, d’anar fent a poc a poc, provar coses, saber vendre una imatge de diàleg i anar avançant sense fer soroll”, detalla. Aquest fet explicaria, per exemple, que BComú carregués més contra la corrupció del PSOE que contra l’alcalde en el seu congrés de juny. A Sant Jaume, els de Janet Sanz han acusat constantment Collboni de fer “polítiques elitistes”, però els últims mítings han estat centrats en conceptes més genèrics de la política. “Collboni no és una figura altament mediàtica, i, a la que pot, el rival torna a la idea clàssica de l’establishment, que el PSC és el sistema, allò que hem de vèncer”, conclou Paneque.
La diferència entre les municipals i altres eleccions
La idea d’unir tots els partits d’esquerres també ha sonat a Madrid. El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha apuntat el desig d’unir les forces “progressistes plurinacionals” de cara a les pròximes eleccions espanyoles. Dos contextos diferents que no poden relacionar-se, aclareixen els experts. Encara menys, veient que les declaracions de Rufián no han trobat aliats a la cúpula d’ERC, que ha desacreditat la idea del líder republicà a Madrid. A Barcelona, Elisenda Alamany també ha descartat un hipotètic front ampli –”no està sobre la taula”– malgrat que Janet Sanz (BComú) ha reiterat el desig de generar “candidatures àmplies” a l’esquerra. Paneque creu que estem davant d’un debat amb poc recorregut i que, si s’ha arribat a donar, és perquè ERC és un partit “més horitzontal” que altres. “Això a Vox, Ciutadans o Podem no podria passar, perquè tenen lideratges hipercentralitzats”, detalla.
De moment, tot apunta que els partidaris d’una candidatura conjunta encara hauran de remar força abans de 2027. La capital és un territori ideal per marcar perfil propi, malgrat que al llarg de la història també s’han vist coalicions. Guanyem Barcelona, la llavor del moviment polític capitalitzat per Colau, va unir-se a l’antiga ICV, EU i Podem per fer tàndem a Barcelona després del 15-M. ERC també va viure la seva pròpia experiència, amb resultats ben diferents: encara amb Jordi Portabella de líder, va unir tres formacions –ERC, Reagrupament Independentista i Democràcia Catalana– en una llista netament independentista. Eren altres temps, s’ocupaven les places contra el poder i s’omplien carrers reclamant el pacte fiscal. I eren, recorden els analistes, coalicions “prou espontànies” que van “convèncer” el seu electorat.
