Barcelona deixa oberta la fractura interna a l’ERC de Junqueras. Oriol Junqueras i Elisenda Alamany, el tàndem que dirigeix ERC després d’un Congrés Nacional convuls, no han passat la prova de foc a Barcelona. La candidatura crítica amb la direcció nacional, liderada per Creu Camacho, s’ha imposat a la llista oficialista encapçalada per Eva Baró. La capital farà un tomb i deixarà d’estar en mans del sector oficial del partit. Ara bé, possiblement no serà una bassa d’oli: el resultat de la votació del 72è Congrés Regional de Barcelona per triar nova direcció de la Federació de Barcelona certifica que la fractura interna a ERC -Junqueras va ser proclamat president només amb el 52,2% dels vots– no s’ha tancat completament. Continua sagnant a la capital, la plaça més important en pes polític i en nombre de militants. De fet, els avals aconseguits per Barcelona, endavant! i Dignitat Republicana ja avançaven la profunditat d’aquesta fractura. Camacho ha aconseguit 49,6% dels vots (338) i Baró, el 47,5% (324). Una diferència de només 14 vots en un cens de militants ja força disminuït. Això sí, al marge de Barcelona, la direcció d’ERC ha aconseguit candidatures de consens a la majoria de territorials i ha evitat l’escenificació de la fractura a les urnes. En 12 de les 14 territorials hi ha una sola llista oficialista.
Tot i que l’equip de Creu Camacho ha deixat clar que el pacte amb el PSC no està en el seu full de ruta, haurà de donar sortida a la situació d’alguna manera. La nova direcció de la Federació de Barcelona tindrà sobre la taula dues patates calentes: intentar acabar d’enterrar el pacte amb el PSC sense causar un sisme al grup municipal i elegir candidat o candidata per al 2027. Totes dues patates calentes tenen una derivada que també caldrà resoldre: la falta d’estratègia fins a les eleccions, que el grup municipal barceloní, també fragmentat entre junqueristes i crítics, haurà de dibuixar si vol tenir opcions. En menys de dos anys, ERC a Barcelona ha perdut el seu líder, Ernest Maragall, que havia tancat un acord històric amb Junts, ha apostat fort per ser soci del PSC, i ara es troba en terra de ningú, sense fer oposició però tampoc influint en el govern municipal. Ni contrapoder del PSC ni crossa del poder. Tot plegat, amb una Barcelona en Comú que ha deixat de pregar càrrecs a Collboni per construir una oposició a l’esquerra de l’executiu municipal en temes clau de model de ciutat. També sense candidat, però dibuixant un full de ruta als plens municipals i al carrer, Barcelona en Comú és també una amenaça electoral per a una ERC ja disminuïda a la capital. I que a més, paga el preu d’un cicle electoral nefast i la ressaca d’una guerra interna al carrer de Calàbria encara no resolta del tot.
Què passa amb el pacte amb el PSC i full de ruta fins al 2027
La primera pedra a la sabata és resoldre el lligam amb el PSC, que ERC sí que manté al Parlament i a Madrid sense cap mena de conflicte. De fet, la militància republicana de Barcelona ha votat abans la nova direcció de la Federació que el pacte de govern amb els socialistes barcelonins. El document està al calaix des que el 13 de juny de 2024, dia en què la direcció d’ERC a Barcelona va ajornar sine die, oficialment per problemes d’aforament, el Congrés Extraordinari on la militància havia d’avalar o tombar l’aliança amb Collboni. Fora de la versió oficial, la direcció tenia dubtes seriosos que pogués guanyar la votació en veure la gran mobilització de militants, incloses algunes figures rellevants que havien defensat el no, com el fins feia pocs mesos cap de files, Ernest Maragall. La Federació i el grup municipal liderat per Elisenda Alamany, fervent defensora del pacte amb el PSC i més crítica amb l’acord inicial independentista per fer alcalde Xavier Trias un any abans, no se la van voler jugar.
Però gairebé un any després d’aquell episodi, el pacte continua al calaix. I malgrat que Alamany és ara la mà dreta del president d’ERC, tampoc no ha pogut tirar pel dret. Els estatuts d’ERC obliguen a tenir l’aval de la militància per a una eventual entrada al govern, però no obliguen a sotmetre a votació el sí o el no. Per tant, i com cada vegada sembla més clar, el pacte amb el PSC té traces de no sortir del calaix aquest mandat. La nova direcció de la Federació, conjuntament amb el grup municipal i la direcció nacional, hauran de fer una anàlisi acurada de costos i beneficis que tindria treure del calaix el pacte, però sobretot, repensar l’estratègia, o més ben dit, la falta d’estratègia als plens municipals. Fer una oposició ferma i competir amb els Comuns i PSC en l’eix social, i en el nacional amb Junts, o mantenir un perfil baix per garantir-se una certa aliança amb Collboni l’endemà de les eleccions. De fet, durant la campanya de les eleccions a la direcció de la Federació, Creu Camacho ja va deixar clar que no pensava rescatar el pacte per aliar-se al govern d’un rival directe d’ERC a les municipals. Però tampoc mostrava cap entusiasme Eva Baró, fins ara al capdavant de la federació.
Alamany, en el punt de mira per al 2027
L’altra pedra a la sabata d’ERC, que també té ara mateix Junts i Barcelona en Comú, és que no té un candidat o candidata treballant ja per definir el projecte electoral del 2027. Quan Ernest Maragall va plegar –empès en part per les presses d’Alamany per prendre el control del grup-, semblava clar que la número dos era el relleu natural. Però quan Oriol Junqueras la va proposar de secretària general, la seva mà dreta, han estat moltes veus les que han alertat que Elisenda Alamany hauria de deixar de ser presidenta del grup municipal per centrar-se en la direcció republicana. Ara bé, estatutàriament, es pot ser candidat i tenir un càrrec a la direcció del partit, de manera que no hi ha cap incompatibilitat. En qualsevol cas, Alamany té a favor seu una gran visibilitat malgrat l’escassa força d’ERC a Barcelona. Ha mantingut un perfil alt en les negociacions amb Collboni aquests dos anys, és la número dos nacional dels republicans -marca estratègia al Parlament i a Madrid- i ja ha passat per dues campanyes d’ERC a la capital. Però la victòria dels crítics a la Federació capgira com un mitjó les seves expectatives. I hi ha motius per pensar que hi pot haver un procés de primàries per elegir candidat o candidata que reprodueixi la fractura republicana a la capital. Perquè a partir d’ara, la Federació serà un contrapoder a la direcció nacional i al grup municipal, controlat per Alamany.
De moment, als despatxos republicans no sona cap altre nom que pugui fer ombra a la cap de files a la ciutat. Però en un partit assembleari no es pot dir blat que no sigui al sac i encara ben lligat. Alfred Bosch havia estat escollit en primàries i la direcció el va apartar per posar-hi Ernest Maragall, que, per cert, va guanyar les eleccions. I el nou equip liderat per Creu Camacho ja ha donat un avís: “És una gran alegria i una enorme responsabilitat. Aquesta victòria és de tota la militància que ha cregut que calia un canvi profund a ERC Barcelona. Comencem una nova etapa amb il·lusió, amb força i amb el compromís de tornar a fer d’Esquerra una eina útil i guanyadora.”
La partida d’escacs ha començat.
1 
