Barcelona farà morts, supervivents i ferits. El 28-M a la capital del país no només determinarà la composició del nou Ajuntament, sinó que validarà o censurarà estratègies dels partits que transcendeixen les fronteres municipals i impacten directament sobre la política catalana i també espanyola, a les portes d’un nou cicle electoral. Els resultats de Barcelona previsiblement abocaran els partits a una aritmètica diabòlica que tindrà un efecte dòmino en els pactes que es materialitzin en moltes altres ciutats i pobles, amb l’afegit que les victòries o derrotes dels candidats de la capital del país impactaran també en la imatge dels líders nacionals de les seves sigles. I naturalment, Barcelona té un pes decisiu en una institució clau en el repartiment del poder entre partits, la Diputació de Barcelona. Sigui com sigui, a Barcelona tots els partits se la juguen.
ERC: l’estratègia del procés, a votació
ERC arriba a les eleccions municipals a tot el país amb la presidència de la Generalitat en minoria, després de la crisi amb Junts per Catalunya i d’haver aprovat uns pressupostos amb uns nous socis, el PSC i els Comuns. D’entrada, Pere Aragonès sortiria reforçat si ERC obté uns bons resultats tant a Barcelona com a les principals ciutats del país, però quedaria debilitat si els republicans perden pistonada en l’àmbit municipal. Tot plegat amb un Govern que només compta amb 33 diputats al Parlament. I en clau de cohesió interna de partit, a ERC no tothom va acceptar la decisió d’Aragonès d’aliar-se amb el PSC per tirar endavant els comptes i assegurar com a mínim un any més la presidència de la Generalitat. Uns resultats reeixits permetrien la lectura de la pau interna al partit. I pel que fa a Barcelona, dins de la Federació també hi ha tensions internes. Un sector considera que ERC s’ha equivocat a Barcelona fent una oposició molt moderada a Ada Colau, que va buscar un pacte alternatiu per descavalcar Maragall de l’alcaldia, de fet, traslladant l’estratègia de cooperació amb el govern de Madrid del PSOE i Podemos. Un altre sector, en canvi, espera recollir els fruits d’aquesta via del diàleg a la capital del país i, ara sí, assolir l’alcaldia.
Barcelona en Comú: la supervivència del partit, en mans de Colau
L’alcaldessa de Barcelona i candidata de Barcelona en Comú per tercera vegada tindrà el 28-M la gran responsabilitat de mantenir la institucionalitat d’un partit que a hores d’ara només té Barcelona com a plaça a tot el país. De la seva victòria en dependrà la supervivència del partit a Barcelona, però també la rellevància que tinguin els Comuns a Catalunya després de les municipals i davant d’un nou cicle electoral a Catalunya i a l’Estat. A més, Colau ha apostat molt fort per Sumar, el nou partit de Yolanda Díaz, dissident de Podemos. Caldrà veure si aquesta divisió del partit estatal té algun efecte en el vot de Barcelona en Comú, tenint en compte que la facció de Podemos a Barcelona és minoritària. A més, Colau testarà també si el pacte amb la dreta de Manuel Valls per investir-la i les disputes amb el PSC la castiguen o la reforcen. Sobre la seva figura política, si no és escollida alcaldessa podria obrir-se la porta a un salt a Madrid en una hipotètica llista al Congrés liderada per Díaz, i qui sap si podria acabar en un ministeri.
PSC: Collboni, tercer intent, Illa busca consolidar-se a Catalunya
El candidat del PSC, Jaume Collboni, aspira per tercera vegada a l’alcaldia. I probablement no hi haurà un quart intent. Amb les enquestes de cara, el socialista té a les seves mans la responsabilitat no només de guanyar -va deixar el govern municipal per tenir la llibertat d’enfrontar-se a Colau – sinó que el seu partit espera recuperar la plaça més important del país després de la Generalitat. El líder del PSC, Salvador Illa, va guanyar les eleccions al Parlament, però no va governar, i ara espera recollir els fruits de quatre anys a l’oposició. També el PSOE necessita una victòria a Barcelona per reforçar Catalunya de cara al proper assalt espanyol. Catalunya decanta majories ca Madrid, i d’aquí que Sánchez s’hagi abocat a la campanya de Collboni amb diversos actes durant la campanya. Collboni té la missió de recuperar una alcaldia perduda el 2011 després de 32 anys. I per al mateix Collboni, guanyar a Barcelona té també un missatge per al PSOE, que va rebutjar entrar al govern de l’Ajuntament de Madrid amb Ahora Madrid. Collboni vol demostrar als seus companys de Madrid que estar dins de l’executiu és més útil per arribar finalment al poder que quedar-se a l’oposició.
Junts: pugna interna al partit per l’estratègia independentista
Prova de foc per als junters després que l’octubre del 2022 la militància decidís abandonar el Govern de coalició amb ERC, i que recentment la presidenta del partit, Laura Borràs, hagi estat condemnada per prevaricació i falsedat documental per la causa de la Institució de les Lletres Catalanes. Les municipals posaran a prova la cohesió interna del partit -també en alguns municipis serà un combat amb el PDeCAT- i validaran o censuraran l’aposta de Junts per deixar ERC en minoria. Junts necessita guanyar poder institucional després d’haver perdut la Generalitat, i pel que fa al secretari general del partit, Jordi Turull, es juga el lideratge davant dels ‘Borrassistes’, perquè és ell qui ha assumit tot el pes de les municipals. En aquest sentit, també serà determinant si manté l’alcaldia de Girona, amb l’exconsellera Gemma Geis al capdavant.
I què passa amb Xavier Trias? Si guanya l’alcaldia de Barcelona, Junts no només guanyarà una plaça clau, sinó que el pragmatisme guanyarà protagonisme respecte a l’unilateralisme. Turull reforçat, Borràs debilitada. En el cas del president a l’exili, Carles Puigdemont, haurà de fer equilibris per mantenir la pau interna del partit, però en qualsevol cas, una alcaldia de Barcelona també reforça la figura de Puigdemont, que guanya institucionalitat.
PP: recuperar la força perduda
Els populars de Barcelona arriben a les eleccions amb una crisi interna, però amb un candidat avalat per Alberto Núñez Feijóo que li ha encarregat convertit el PP en la clau de la governabilitat a Barcelona. Un PP en hores baixes també al Parlament, amb uns resultats sota mínims històrics a tot el país, però que necessita guanyar pes a la capital per preparar el combat amb el PSOE a les eleccions vinents espanyoles. Daniel Sirera, quinze anys fora de la política, ha deixat clar que podria facilitar un pacte PSC-Trias.
CUP: recuperar la representació
La CUP va desaparèixer del consistori el 2019 després d’haver tingut 3 regidors en el mandat del 2015. El principal repte del partit és recuperar la presència a la capital de Catalunya i, de retruc, mantenir la força dels 9 diputats al Parlament. Poques enquestes donen a la CUP representació a Barcelona, de manera que si no ho aconsegueix, corre el risc de caure en la irrellevància a la capital. La CUP també té la mirada posada en Girona, la Paeria i Tarragona, on jugaran la carta de l’oposició al Hard Rock. L’altre objectiu és retenir l’alcaldia de Berga, on els anticapitalistes tanquen la campanya electoral.
Ciutadans: crisi a Barcelona i irrellevància a Catalunya
Anna Grau serà la candidata d’un partit que a Barcelona ha viscut un mandat convuls, que ja va començar amb el peu canviat per la seva aliança amb la Barcelona pel Canvi de Manuel Valls. Cs arrossega també la debilitat del partit a Catalunya, on van passar de 36 diputats a només 6, i la crisi del partit en l’àmbit estatal, en absoluta descomposició. El partit afronta a Barcelona també la competència dels antics socis, ara Valents, de VOX i del PP. De fet, Grau és l’última esperança de Ciutadans a la ciutat per frenar la caiguda lliure. A Catalunya, Cs malda per sobreviure a l’Hospitalet i Santa Coloma de Gramenet.
Valents: la ressaca de Manuel Valls
Valents afronta amb Eva Parera una prova del cotó. S’ha intentat desmarcar de l’operació Valls, que va permetre investir Ada Colau, però les enquestes tampoc no donen opcions al partit que ha intentat per activa i per passiva un front constitucionalista. Tindrà la competència directa de VOX, que rivalitzarà per un vot molt similar al que ofereix el partit de nova creació que també presenta llista en molts municipis de tot el país.
VOX: consolidar la taca d’oli del Parlament
El partit d’extrema dreta va donar la sorpresa al Parlament amb 11 diputats. Sense implantació al territori, i amb la competència de partits que s’adrecen a un públic objectiu similar, VOX intentarà l’assalt a Barcelona després que el 2019 es presentés i aconseguís només 8.723 vots, l’1,16%. Algunes enquestes els donen entre 0 i 3 regidors a la capital del país, i també en altres municipis metropolitans les enquestes detecten un increment de la intenció de vot a l’extrema dreta.
I al marge dels partits i el repartiment d’alcaldies i regidors, les eleccions a Barcelona són també clau per al repartiment de poder a la Diputació. ERC va guanyar les eleccions i va ser la força amb més diputats provincials, però un pacte entre Junts i el PSC va donar a l’alcaldessa socialista de l’Hospitalet la presidència d’aquesta institució. Però al marge de l’episodi de 2019, la presidència de la Diputació acostuma a correspondre al partit que guanya a Barcelona o a algun dels seus socis fruit d’un repartiment de poder. De fet, un detall no menor: Junts ha posat a la llista de Sant Cugat del Vallès de número 5 qui va ser vicepresident del Govern i conseller de Polítiques Digitals i Territori de Pere Aragonès, Jordi Puigneró. Amb l’objectiu de ser regidor? No, amb la mirada posada en la Diputació de Barcelona. Junts confia que si Xavier Trias és alcalde de Barcelona i el partit obté la presidència de la Diputació, hi podrà situar l’exconseller de president.
